30 de jun. de 2008
TAMINO I LA FRONTERA
Hem sambla que mai ningú ha parlat de la frontera que hi ha a partir d’un Camp Base. Es tracta d’una línia subtil, imaginària, però ben real, que divideix dos món estriactament diferents. Així, quan sortim del Camp Base en direcció als camps superiors, sempre tenim la sensació d’abandonar el món pel quals hem estat concebuts, per entrar en un univers diferent, hipnòtic i profundament subjugant. Res escapa de la força de la llei de les alçades. Ni la nostra ment, ni els nostres sentiments, ni la nostra ànima poden fugir d’un escenari i d’un món que ens atenallen amb una implacable contundència. Suoposo que deu ser com estar a l’alta mar, o com escoltar un aria de Mozart. En moments com aquests, tota la resta que no siguin aquelles notes, o aquell escenari, senzillament no exiteix. I és aquesta vacuïtat de l’exitència, aquesta simplificació del tot en un sol element, el que fa que ens convertim sovint en presoners voluntaris d’un univers que no ens pertany, que sembla bastit per uns paràmetres diferents, i regit per un laberint de lleis incogniscibles. Tot això pensava mentre passava un llarg dia sol al Camp 1. Pel matí vaig acompanyar els meus companys fins al Camp 2, que s’hi van quedar a dormir, mentre jo, encara per falta d’aclimatació, vaig retornar al Camp 1.
Foto: J.C.Tamayo
L’indret és simplement extraordinari. Vull dir que s’ha de ser molt insensible perquè un racó com aquest, no t’afecti d’alguna manera o altre. Es tracta d’un petit circ envoltat de colossals muralles. Per un costat la gran cara Oest del Gasherbrum IV, amb gairebé tres mil metres, un vessant d’unes dimensions faraòniques, secundat per una sèrie de cims sense nom, desconeguts però dotats d’un altivesa pretoriana… Podria semblar que el conjut és amenaçador, i en certa manera ho és, però aquesta percepció és un engany si l’observació la fem des dels nostres apriorismes. Com us he dit, allà a dalt, es tracta d’un altre món. Jutjar-lo és un absurd. Només podem pretendre descriure’l. Solemnitat. Bellesa. Grandesa. Preeminència. Absència de vida. Virginitat. Puresa. Eternitat.
Si escolteu l’aria de La Flauta Màgica, “O Isis Und Osiris”, entendreu quin és el sentit de la solemnitat, de l’excel.lència, de la bellesa pura, simple, absoluta. I quin és el sentit de la frontera, d’aquesta subtil frontera, a la qual en Tamino també, per amor, fou invitat a entrar.
Foto: A.Iñurrategui
