7 de jul. de 2008
EL MIRACLE
El passat divendres varem per fi arribar al Camp 3, situat aproximadament a uns 6900 m. No haig d’amagar que vaig escometre aquesta alçada amb una certa inquietud, degut a que la meva aclimatació era encara molt justa en relació als meus companys. La nit que vaig passar al Camp 2 (6500 m), la primera i només deu dies des de la meva arribada al Camp Base, no és que fos especialment dolenta, però les hores d’obscuritat dins la tenda i en ple insomni són molt llargues, i ja se sap que la nit fa sortir molts fantasmes. Estava preparat per anar directament a dormir a 7000 m? No era un xic precipitat? Sens dubte que sí, però si no ho intentava podria perdre definitivament el tren dels meus companys. Bé, aquestes i altres cabòries són les que inunden el teu cervell quan passes una nit en alçada sense estar gaire aclimatat. L’ insomni és una de les simptomatologies típiques de l’alçada, i la veritat és que el suposat romanticisme de dormir en un balcó tan privilegiat del Karakorum es transforma en una dura confrontació contra les incomoditats psicològiques del no podré dormir…
Per sort, sovint amb les primeres llums del dia totes les angoixes es dissipen lentament, amb la mateixa determinació que ho fa la força del sol tan propera a l’estratosfera… De nou els dubtes però, ja que calia prendre una decisió. Finalment, amb la constatació de que no em trobava tan malament i que essent realista, segurament no em quedava altre remei, la decisió estava feta. Així que vaig preparar la motxilla amb la intenció d’arribar al Camp 3 i quedar-m’hi a dormir amb les meus companys.
Por suerte, a menudo con las primeras luces del día, todas las angustias se disipan lentamente, con la misma determinación de la fuerza del sol tan cercana a la estratosfera… Aunque de nuevo afloraron las dudas ya que debía tomar una decisión. Finalmente, con la constatación de que no me encontraba tan mal y que siendo realista, seguramente no me quedaba otro remedio, la decisión estaba ya tomada. Así que preparé la mochila con la intención de llegar al Campo 3 y quedarme a dormir con mis compañeros.
El dia va ser francament esplèndid, amb tots els elements que cal esperar d’una muntanya com aquesta. Des de la bretxa del Camp 2, mitjançant un petit rappel, cal creuar a l’altre vessant de la muntanya: la cara nord, un món absolutament a part. Hom té la sensació que tot el que veu és terra incògnita. De fet, es tracta del vessant xinès del Karakorum, una regió molt poc visitada i certament d’una orografia poc accessible. En primer terme tenim una perspectiva molt desconeguda del Broad Peak (8047 m), que vaig escalar just fa un any, que s’alça imponent des d’un plateau que segurament no ha trepitjat mai ningú. I si la sorpresa per descobrir tota aquesta extensió verge de territori fou gran, la de les condicions de la neu també. En algunes seccions ens arribava més enllà dels genolls i la veritat és que la progressió va ser lentíssima. En aquell moment varem entendre per què el desnivell entre els dos camps és tan petit. Per estar en vessant nord, la neu transforma ben poc i gairebé sempre deu estar en aquestes extenuants condicions. A més a més s’hi va sumar la força del vent, cada cop més intens a mesura que passaven les hores. En definitiva, ambient i duresa per deixar les coses clares… Però tot i així, cal admetre que el tram final és tan espectacular que un oblida amb rapidesa tots els inconvenients. L’ itinerari retorna al fil de l’aresta, d’una vertiginosa altivesa, i un es troba així dominant els dos vessants del G-IV, a banda i banda, caient més de dos mil metres, i a cavall entre dos països diferents. Per un lloc tot el Baltoro pakistanès, i per l’altre la desconeguda Xina.
El día fue francamente espléndido, con todos los elementos que cabe esperar de una montaña como esta. Des de la brecha del Campo 2, mediante un pequeño rappel, hay que cruzar a la otra vertiente de la montaña: la cara norte, un mundo absolutamente a parte. Uno tiene la sensación que todo lo que abarca es tierra incógnita. De hecho, se trata de la vertiente china del Karakorum, una región muy poco visitada y ciertamente de una orografía poco accesible. En primer término disponemos de una perspectiva muy desconocida del Broad Peak (8047 m), -que escalé justo hace un año-, que se alza imponente des de un plateau que seguramente no ha pisado nunca nadie. Y si la sorpresa de descubrir toda esta extensión virgen de territorio fue grande, la de las condiciones de la nieve también. En algunas secciones nos cubría más allá de las rodillas y la verdad es que la progresión fue lentísima. En aquel momento entendí por que el desnivel entre los dos campos es tan pequeña. Por estar en la vertiente norte, la nieve a penas transforma y casi siempre debe estar en estas extenuantes condiciones. Además a todo esto se añadió la fuerza del viento, cada vez más intenso a medida que pasaban las horas. En definitiva, ambiente y dureza para dejar las cosas claras… Pero aún así, hay que admitir que el tramo final es tan espectacular que uno olvida con rapidez todos los inconvenientes. El itinerario retoma el hilo de la arista, de una vertiginosa altivez, y uno se encuentra así dominando los dos vertientes del G-IV, a lado y lado, con más de dos mil metros, y a caballo entre dos países distintos. Por un lado todo el Baltoro pakistanés, y por otro la desconocida China.
Finalment després de força hores d’esforç arribem a l’ indret on s’acostuma a situar el Camp 3. El vent és tan intens que dubtem si quedar-nos o deixar un dipòsit i baixar. Fins i tot ens passa pel cap fer una cova de neu… Finalment amb les pales cavem un gran forat a la neu i hi plantem les tendes a força profunditat per protegir-les del vent.
Passem unes hores de descans, d’aquest temps indeterminat regit per l’intemporalitat de l’alçada.
Al cap d’unes hores el miracle es produeix. El vent para sobtadament. I amb la quietud arriba la possibilitat de la bellesa pura. El capvespre esdevé un espectacle encisador. Amarats per les tonalitats ataronjades que cobreixen tot el Baltoro i la Xina cel enllà, passem tota l’estona fora de la tenda, amb les càmeres a la mà, la mirada perduda, i la certesa de que som en un lloc i en un moment especials. La conjunció de dos factors tan difícils i excepcionals, que no ens permeten perdre el temps ni per respirar.
Finalmente después de bastantes horas de esfuerzo alcanzamos el lugar donde se acostumbra a situar el Campo 3. El viento es tan intenso que dudamos si quedarnos o dejar un depósito y bajar. Incluso nos pasa por la cabeza hacer una cueva de nieve… Finalmente con las palas cavamos un gran hoyo en la nieve y plantamos las tiendas a una cierta profundidad para darles cobijo del viento. Pasamos unas horas de descanso, de este tiempo indeterminado regido por la intemporalidad de la altura.
Al cabo de unas horas se produjo el milagro. El viento amainó repentinamente. Y con la quietud llegó la posibilidad de la belleza pura. El atardecer se convirtió en un espectáculo asombroso. Amarados por las tonalidades rojizas que cubrían todo el Baltoro y la China hasta el horizonte, pasamos todo el tiempo fuera de la tienda, con les cámaras en la mano, la mirada perdida, y la certeza de que nos encontrábamos en un lugar y en un momento muy especiales. La conjunción de dos factores tan difíciles y excepcionales, que no nos permitieron perder el tiempo ni para respirar.
