Ferran Latorre

Potser la principal raó per la qual estic aquí, sigui sobretot per una qüestió d’amistat. Segurament aquesta pot ser la darrera ocasió en la que tots plegats compartim una aventura com aquesta: una gran muntanya, difícil, alta i de gran prestigi, en companyia de bons alpinistes però sobretot grans amics. No ens uneix ni una infància comuna, ni uns estudis, ni tan sols el lloc on vivim. Però han estat els meus companys d’aventura durant els darrers deu anys. El Mikel Zabalza, el Juan Vallejo, el J.C. Tamayo i l’Alberto Iñurrategi. Grans noms, sí; grans personatges, encara més. Everest, K2, Antàrtida, Alps, Groenlandia… com diria el replicant de Blade Runner, en companyia de tots ells “he vist coses que no podries imaginar…” i hem viscut tot el ventall de situacions que pot oferir una vida lliurada als atzars de l’aventura.

Després de gairebé dos mesos d’inacabable expedició, demà a primera hora de la matinada sortirem del Camp Base amb la intenció de fer cim el divendres primer d’agost. Per davant ens queden quatre dies d’incògnites que s’aniran resolent una darrer a l’altra, però sense saber mai ni quan deixaran de venir, ni de quina magnitud ni de quina naturalesa. Però analitzant-ho des d’aquí, tres són els grans interrogants que temperen en part la il·lusió de somiar que tot és possible. En primer lloc el nostre estat físic i l’aclimatació. Després de vint-i-tres dies d’inactivitat al Camp Base esperant el bon temps, els dubtes són comprensibles, així que cal fer un esforç de confiança en la capacitat extraordinària de substituir la falta de força amb dosis de cor i de voluntat. En segon lloc el dipòsit que tenim al Camp 3, a 6900 m, i que fa això, exactament vint-i-tres dies que està abandonat a la seva sort, sotmès a intenses nevades i vents com el d’avui, huracanat. Malgrat que el varem senyalitzar adequadament, mai no se sap què pot haver passat després de tant de temps. Hi tenim una tenda, dos sacs de dormir, i el meu mono d’altura, imprescindible per atacar el cim… Reposarem per si de cas algunes coses des d’aquí, però no podem pretendre substituir-ho tot… Per últim, ens inquieta la gran incògnita d’aquesta muntanya: el darrer dia, l’atac al cim. Escalada difícil, sense gaires més referències que els relats poc concisos dels americans i una foto amb poca definició i gens aclaridora. De sis a vuit llargs d’escalada en roca entre els 7600 m i els 7900 m aproximadament. Serem capaços de passar? Si ho aconseguim, ho farem a temps? Haurem de bivaquejar de tornada, una possibilitat que ens inquieta bastant? I finalment, la permanent variable externa, el temps: respectarà la previsió de bo fins divendres o dissabte?

Sigui com sigui demà sortirem. I ho farem com ho hem fent tants altres cops. Tots plegats. Conscients que tots hem fet un esforç personal molt gran per venir aquí, cadascú a la seva manera i amb els seus particulars problemes. Podríem dir que hem vingut al Gasherbrum IV amb les mans buides. I que tornar amb alguna cosa dependrà de la sort, però també de com cadascú de nosaltres visqui interiorment aquesta aventura.

Ara només cal jugar la partida, i com va dir W.Churchill “Play for more than you can afford to lose, and you will learn the game” (*). Que la força de l’amistat i l’experiència, forjats durant tants anys, ens meni fins a dalt!

(*) Juga’t més del que et puguis permetre perdre, i aprendràs el joc.

Tags: Alberto Iñurrategi, Ferran Latorre, Gasherbrum IV, J.C. Tamayo, Juan Vallejo, Mikel Zabalza

L'entrada va ser publicada el dilluns 28 de juliol de 2008 a les %H:%M 01Mon, 28 Jul 2008 13:07:08 +000008. i està arxivat a Alpinisme, Gasherbrum IV. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.