31 de ago. de 2008
Sant Fèlix i el Manaslu
Aquest és un dels dies de l’any que espero amb més il.lusió. Juntament amb el dia de Sant Jordi, i amb cada 11 de setembre, el que més. I és que sóc afeccionat als castells des de ben petit, i puc dir amb una certa petulància, que segueixo el món dels castells molt abans del “boom” dels noranta. La diada de Sant Fèlix, el 30 d’agost de cada any, és una cita que m’emociona des de que em desperto. Es tracta, com ja sabreu, de la diada més important del calendari, ja que durant aquest dia, es reuneixen en una sola plaça, -la mítica plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès- les quatre colles més importants del panorama casteller: els Castellers de Vilafranca, les dues de Valls y els Minyons de Terrassa. Normalment hi acostumo a anar sol o amb el meu pare, -sempre que hi és-, i a Vilafranca m’esperen el Pep Ollé i l’Adri. Però també és veritat que al final sempre t’acabes trobant algun amic dels de sempre, o algú que no t’esperaves. Entre altre gent, em fa sempre molta il.lusió xerrar amb el Toni Bach, el millor casteller de Catalunya, i amb el Paca, gran escalador i personatge entranyable (qualsevol a qui li agradin els Rush és de fiar).
Tan bon punt aparco el cotxe, i a mesura que em vaig apropant a la plaça de la Vila, l’ambient festiu i únic dels castellers, amb les gralles, els colors i l’enorme gentada, m’embriaguen d’un tipus especial de felicitat que només sento amb el so de les gralles. És com un d’aquells reflexes condicionats que ens explicaven els psicòlegs, i que es desferma instantàniament i seguint unes pautes sempre fidedignes i d’una fidelitat incondicional.
Però malauradament, aquest any, per raons de força major, no hi he pogut assistir. Així que ara, mentre escric ja ben entrada la nit, sento una certa enyorança per tot allò que sempre m’ofereix Vilafranca, especialment tenint en compte que el dilluns marxo cap al Manaslu. Amb els seu 8156 m, es tracta del vuitè vuitmil de la terra, i malgrat ser poc conegut i menys freqüentat encara, està dotat d’una bellesa impactant, que enamora al primer cop d’ull. Situat al Nepal, força lluny de la civilització i banyat d’un cert aire místic, propiciat per la presència, just al peu, del magnífic temple budista de Samagompa, s’erigeix cap a l’aire talment com una punta de llança, que els capvespres es tenyeix d’uns tons sagnants que li confereixen un cert aire de torxa bíblica, de far de les ànimes perdudes… Només us diré, que vaig estar-hi l’any 99, i que d’aquell viatge conservo les millors fotografies que he fet mai a la vida.
Així que al Manaslu m’hi enduc l’enyorança de Vilafranca. Del Pep, de l’Adri, de les gralles, del Toni, del Paca, dels colors, del calor humà i d’un símbol, el dels castells, que tantes semblances comparteix amb l’alpinisme. Força, valor, equilibri i seny, diu el lema casteller… I jo hi afegiria, com ha declarat el cònsul de Xile, -invitat d’honor aquest any, conjuntament amb E. Benach- que representa l’esforç conjunt i harmonitzador de tot un país. El nostre, el vostre, el que hi havia a la plaça. El que m’enduré de tot cor, al Manaslu.
PD: Pel que vulgui saber de què parlo: http://es.youtube.com/watch?v=41rz5RtdUY0
