Ferran Latorre

“So foul the sky clears not without a storm”. Aquesta cita de Shakespeare que he llegit en un llibre de Stefan Sweig és molt apropiada per a definir els darrers quinze dies de mal temps al Camp Base. Les paraules del dramaturg venen a dir que un cel ennuvolat, mai s’esvaeix sense deixar caure abans una gran tempesta. En el nostre cas, han estat tots els dies fins avui, és a dir, des del dia 13, els que ha estat nevant, sense cap treva ni concessió al sol i al bon temps. De fet, la pitjor experiència meteorològica la vaig viure justament aquí, en aquesta muntanya i en el mateix període: el post-monzó. Teòricament, fa uns anys s’acostumava a venir en aquesta època per a aprofitar el període entre el final dels monzons – vents d’influència índica que no paren d’enviar càlides humitats que inunden la Índia i el Nepal- i l’entrada de l’hivern rigorós. Amb el canvi climàtic, o amb el que sigui, aquests darrers anys els monzons sembla que s’allarguen més del compte. Amb aquest panorama, només hem tingut la possibilitat fins ara de pujar a dormir al Camp 1 (5750 m), un balanç més bé escàs tenint en compte que portem ja dues setmanes d’expedició.

Avui però, per fi hem despertat amb un dia esplèndid, el primer d’un cel blau inapel·lable, generós i d’un cert retrobament amb els colors d’una intensitat mediterrània. Així que aprofitant l’avinentesa he passat la primera hora del dia escoltant la veu del Mediterrani. La recordo ja de la infantesa, i si la memòria no em falla, la sento encara ressonar sota els arcs solemnes del monestir de Valldemosa, arquitectura mil.lenària que també va ser testimoni d’un dels grans genis del piano, Frederic Chopin. Des d’aleshores, puc distingir en les seves cançons l’eco d’una cultura molt antiga que té com a arrel comúuna el mar que va veure néixer els primers filósofs, la primera idea de civilització i voldria creure que també, els primers versos d’amor.
Maria del Mar Bonet, o la veu del Mediterrani. I “Jardí Tancat”, un dels meus discs predilectes. A través de les seves cançons parlen els més grans poetes mallorquins. “Estrofa al vent”, “Cel d’horabaixa”, “La Petxina”, “El Pi de Formentor” i totes les altres, són una mostra d’una cultura, la nostra, que s’alimenta directament dels ressons de l’antiga Grècia i dels seus valors. Civilització, cultura, democràcia, respecte, acolliment, tenacitat i voluntat de ser. I lligant tots aquests valors, com una força superior i miraculosa, l’excepcional veu de Maria del Mar Bonet, amb tots els seus registres i matitzos, i dotada d’una puresa i un domini absolut sobre tots els conceptes musicals, poètics i finalment vitals. La seva veu és vida, la seva veu és cultura i és història. Perquè no s’entendria el miracle de la seva perfecció i del seu art, si algú des de fa mil.lenis, i des de qualsevol lloc del Mediterrani, no hagués escrit abans pensant en ella.
Mallorca. La Serra de Tramuntana, Deià i Formentor. Records d’infantesa. I la teva veu, Maria del Mar. Mallorca i els teus poetes, que són els nostres. Demà pujaré al Camp 1 inspirat per les teves paraules i la teva cultura. “Lluitar constant i vèncer/ regnar sobre l’altura/ i alimentar-se i viure/ de cel i de llum pura.” I desitjaré com mai que ni la ignorància, ni la supèrbia del menyspreu d’alguns, no acabi amb tu, ni amb les teves paraules. Que també són les meves.

Hoy sin embargo, por fin hemos despertado con un día espléndido, el primero de un cielo azul inapelable, generoso y de un cierto reencuentro con los colores de una intensidad mediterránea. Así que aprovechando la ocasión he pasado la primera hora del día escuchando la voz del Mediterráneo. La recuerdo ya de la infancia, y si la memoria no me falla, la escucho todavía resonar bajo los arcos solemnes del monasterio de Valldemosa, arquitectura milenaria que también fue testimonio de uno de los grandes genios del piano, Frederic Chopin. Desde entonces, pudo distinguir en sus canciones el eco de una cultura muy antigua que tiene como sustrato común el mar que vio crecer a los primeros filósofos, la primera idea de civilización y quisiera creer que también, los primeros versos de amor.
Maria del Mar Bonet, o la voz del Mediterráneo. Y “Jardí Tancat”, uno de mis discos predilectos. A través de sus canciones hablan de los más grandes poetas mallorquines. “Estrofa al vent”, “Cel d’horabaixa”, “La Petxina”, “El Pi de Formentor” y todo el resto, son una muestra de una cultura, la nuestra, que se alimenta directamente del eco de la antigua Grecia y de sus valores. Civilización, cultura, democracia, respeto, integración, tenacidad y voluntad de ser. I ligando todos estos valores, como una fuerza superior y milagrosa, la excepcional voz de Maria del Mar Bonet, con todos sus registros y matices, y dotada de una pureza y un dominio absoluto sobre todos los conceptos musicales, poéticos y finalmente vitales. Su voz es vida, su voz es cultura y es historia. Porque no se podría comprender el milagro de su perfección y de su arte, si alguien, des de hace milenios y des de cualquier lugar del Mediterráneo, no hubiese escrito antes pensando en ella.
Mallorca. La Serra de Tramuntana, Deià y Formentor. Recuerdos de infancia. Y tu voz, Maria del Mar. Mallorca y tus poetas, que son los nuestros. Mañana subiré al Campo 1 inspirado por tus palabras y tu cultura. “Lluitar constant i vèncer/ regnar sobre l’altura/ i alimentar-se i viure/ de cel i de llum pura.” I desearé como nunca que ni la ignorancia ni la soberbia del menosprecio de algunos, no acabe ni contigo, ni con tus palabras. Que son también las mías.

Tags: Al filo de lo Imposible, Edurne Pasabán, Ferran Latorre, Manaslu

L'entrada va ser publicada el dissabte 27 de setembre de 2008 a les %H:%M 10Sat, 27 Sep 2008 22:56:58 +000058. i està arxivat a Alpinisme, Manaslu. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.