Ferran Latorre

Per fi trobo una certa tranquil.litat per poder escriure i rependre aquest compromís tant seriós com és el de fer-ho obertament per a un públic tant poc concret com el de la xarxa. És una feina que a vegades i degut als difícils condicionants tècnics, meteoreològics i finalment psicològics, es fa molt difícil.

Fa força dies que vàrem marxar de casa, i la mesura del temps s’escurça amb la mateixa vaguetat dels records imprecisos dels somnis. Darrera queden set dies d’un magnífic trekking fins al Camp Base, i una altre setmaneta de bogeria aquí, el lloc que encara no coneixem del tot, i en el qual passarem el pròxim mes. Dos records molt diferents i de moment radicalment contraposats en tot, pel que fa a paisatge, tranquil.litat i climatologia.

Del trekking puc dir que ha estat un viatge fascinant a algun racó atàvic del nostre passat i que encara duem marcat en el nostre AND. Si viatjar al Nepal suposa sempre aquest retrobament amb unes arrels ancestrals suposadament enterrades, el trekking del Manaslu n’és un exemple paradigmàtic. La calidesa de les valls, tots els verds del món, aigua en abundància vessant per tot arreu en elegants i apoteòsics salts d’aigua, i tot un reguitzell de petits poblats d’aires pessebrístics, disposats en perfectes terrasses d’una vertiginosa impossibilitat, són elements que conformen un paisatge que s’apropa molt a la idea de paradís que tots tenim al cap. Però la nota determinant i que més sensacions ens transmet, és l’antropològica. Perquè es tracta d’un salt molt fidedigne al neolític, a una vida feta gairebé només amb les mans, d’una simplicitat que –tot i sabent que només és una fal·làcia- ens transmet una sensació d’equilibri, de puresa, de bucòlica i desinteressada existència, que inevitablement ens confereix una tranquil.litat espiritual com en cap altre lloc del món. Hom té la sensació –i fent un símil cibernètic- que quan porta un parell de dies passejant i convivint amb aquesta gent, li han “ressetejat” el disc dur, i que torna a tenir l’ínfim sistema operatiu del temps primitius. Ja se sap que tant de software al cap, a vegades acaba col·lapsant la màquina, així que la sensació d’alleugement fa que el Nepal tingui aquest atractiu romàntic de la vida pura, sense grans complicacions, ni disquisicions existencials, ni ambicions particulars de desmesurada megalomania. Simplement, hom es va despullant a cada pas que fa, i deixant enrere tot allò que ens sobra de la nostra excessiva civilització.

Per altra banda, un cop arribats al Camp Base, es van fondre totes aquestes pretensions simplificadores, en el magma insalvable de la bogeria del nostre món. Ens ha costat força dies fer funcionar  la nostra font d’energia sense la qual ja no som res –un generador de 700 Watts-. La maquinària informàtica, fílmica, fotogràfica, satel.lital i tecnològica en general m’ha tornat boig durant uns dies, i per a acabar-ho d’adobar, els dies radiants i blaus del trekking s’han convertit en nevades diàries i cada cop més intenses fins al dia d’avui, que ha deixat 40 cm al Camp Base… Al Manaslu només l’hem vist un enganyós matí que despertà eufòries precipitades de tots nosaltres, però cal reconèixer que la seva efímera presència és tant impactant que val la pena aguantar uns dies més, per veure si ens permet posar-hi els peus fins al cim.

Vull dir amb tot això, que aquest cop m’ha costat més que mai arrencar i posar-me en contacte novament amb el món que vaig deixar enrere un cop dins l’avió, però al qual continuo tant lligat tant bon punt començo a escriure les primeres línies. Meravelles de la ciència, torno a ser amb vosaltres, amb el compromís difícil d’escriure i d’intentar explicar-me tantes coses.

Tags: Al filo de lo Imposible, Edurne Pasabán, Ferran Latorre, Manaslu

L'entrada va ser publicada el diumenge 21 de setembre de 2008 a les %H:%M 11Sun, 21 Sep 2008 11:49:21 +000021. i està arxivat a Alpinisme, Manaslu. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.