Ferran Latorre

Vaig començar aquesta expedició parlant del Sant Fèlix i dels meus amics de Vilafranca i d’altres colles castelleres. I crec que després de llegir les notícies de fa uns dies ja des de Kathmandu, tinc raons de sobres per tancar el cicle parlant un altre cop dels Castellers de Vilafranca. I és que just el cinc d’octubre, el mateix dia que jo vaig fer cim al Manaslu, la colla del color de les vinyes guanyava el concurs de Tarragona d’una manera brillant. Tenint en compte el decalatge horari, que feia coincidir el concurs amb la llarga baixada des del cim fins al Camp Base, em fa gràcia pensar en quin moment l’anxeneta deuria fer l’aleta. Coronant el quatre amb l’agulla deuria estar passant pel Camp 3, amb la torre de vuit un xic més avall, i en el majestuós quatre de nou “net” segurament ja hauria arribat al Camp 1. Em sembla curiós pensar que mentre jo feia el titànic esforç d’intentar arribar al Camp Base d’una sola tirada, totes les colles de Catalunya reunien forces per fer un bon paper.

Voldria aprofitar doncs la coincidència per felicitar els Castellers de Vilafranca, no tant per haver guanyat el concurs, sinó sobretot per haver estat punta de llança durant aquests darrers anys en que sembla que les altres colles han baixat una mica la guàrdia –sobretot els Minyons-. Però també voldria fer extensible la felicitació a tota la resta, les dues de Valls –un bon afeccionat imparcial als castells sempre és de les colles de Valls-, als Minyons, que van liderar un període de transisió de segle impecable, als Capgrossos, la gran esperança que ha de madurar aviat, i tota la resta de les colles. No entendre l’esforç titànic i desinteressat de milers de castellers anònims, sumats en un símbol col.lectiu impecable, sense fisures ni exclusions, és no entendre Catalunya. El meu sincer agraïment i admiració per tots ells.

Però parlant d’agraïments, voldria aprofitar l’avinentesa per donar les gràcies a tota la gent que he tingut al darrere durant aquest intens any. Primer al Dhaulagiri, després al Gasherbrum IV, i finalment al Manaslu, puc afirmar que he pujat als tres cims acompanyat de la força de molta gent. Especialment voldria recordar a la Clareta i a la Marga, als meus pares i germans, als amics més propers i sobretot a l’Albert Rius, el culpable d’aquest blog. També voldria ressaltar l’ajuda de la gent del programa “Al Filo de lo Imposible” i a tots els meus companys d’expedició, a la gent de Satlink, al Nacho Delgado i finalment als meus sponsors, Black Diamond, Scarpa, The North Face i Bollé.

Ha estat un any molt dur, però que sortosament ha esdevingut un dels de més èxit de la meva vida.
I no podria per tant acomiadar-me d’una altra manera, que dient simplement, moltes gràcies, i pit i amunt!

Tags: Al filo de lo Imposible, Edurne Pasabán, Ferran Latorre, Manaslu

L'entrada va ser publicada el divendres 10 de octubre de 2008 a les %H:%M 09Fri, 10 Oct 2008 09:40:34 +000034. i està arxivat a Alpinisme, Manaslu. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.