30 de nov. de 2008
La festa de Al Filo
Ahir va ser una nit amb un cert aire de comiat. Congregats en el cafè del Bernabeu, centenars de coneguts vinculats d’una manera o altra al programa “Al Filo de lo Imposible”, vam tenir l’ocasió de viure una trobada excepcional que ens va brindar l’oportunitat de reunir-nos tots junts, des dels més veterans fins als que es van afegir al programa més recentment.
I com en tots els moments de comiat, en l’ambient surava un aire de malenconia que ens situava en aquest límit tan exclusiu dels sentiments humans entre la tristesa i la felicitat. A cavall entre els records que afloraven de cadascuna de les nostres cares i l’alegria d’haver-los compartit. És curiós constatar com un passat comú, embastat a través del programa, pot unir tantes persones a priori tan diferents, i com s’estableix aquesta complicitat del que no és necessari ser expressat perquè en l’intercanvi de les mirades ja queda tot revelat. I és que els moments excepcionals, uneixen les ànimes amb un ciment que va més enllà de la simple conjunció física i que ens projecta fins a un lloc on els homes són un, i on l’amistat troba el seu sentit més pur. L’aventura i els seus moments àlgids, ens despullen fins a tal punt que de vegades tenim la sensació d’haver tornat a néixer, lluny de casa i en un món pur i encara inviolat. I és durant aquest procés, i de la mà dels teus companys, quan s’establix aquesta connivència de germanor que queda per a sempre, i que és indeleble davant qualsevol circumstància o parany que ens ofereixi la vida. Perquè aquest valor, el d’haver compartit moments i llocs excepcionals, serà per a sempre el nostre punt comú, el nostre lloc de trobada.
Aquesta va ser exactament la força d’aquesta nit. La de l’amistat per a sempre. Tan sols em queda donar-los un sincer agraïment a tots ells. I encara sense fer falta que els esmenti, perquè tots ells ja saben a qui em refereixo, no podria deixar de fer una excepció i referir-me en particular a Sebastián Alvaro, “alma mater” d’aquest projecte i d’aquesta vida. La seva passió per l’aventura, la seva tremenda energia, el seu exultant optimisme davant la vida, la seva dimensió humanística, i en definitiva, la seva il·lusió innocent però poderosíssima de nen petit, han estat una embranzida i un exemple per a seguir lluitant en moltes ocasions de la meva vida. I com ell mateix es va referir en el seu meravellós discurs –sens dubte la major qualitat de Sebastián, la paraula- també voldria tenir un record especial per a Javier Blasco, una d’aquestes persones que es creuen d’una manera fugaç en la teva vida, però que deixen una petjada especial. I és que tal com he dit amb anterioritat, aquesta vida ens ha unit amb uns llaços que ens fonen en un sol home. I per tant el seu dolor ha estat també el meu dolor. I que el seu neguit ha estat també el meu neguit. I que la seva lluita serà també la meva lluita.
En aquests anys hi ha hagut moments difícils i moments de glòria. Bons o dolents, però sempre excepcionals. En la muntanya i en la vida. Superar-los és el que hem après a “Al Filo de lo Imposible”. Sense saber molt bé perquè, sento que per a mi comença una nova vida. Mirant enrere només em queda gratitud i aquesta subtil malenconia, – aquest estat meravellós que tan sols pot ser fruit de la humanitat-, a cavall entre la felicitat i la tristesa. Un comiat, sí. Un sentiment de reconciliació amb un mateix. D’aterratge suau. De simple i serena acceptació.
