26 de mar. de 2009
LES ELECCIONS A LA FEEC
Finalment, la candidatura de Daniel Planas ha guanyat les eleccions i en primer lloc cal felicitar-los. Personalment, vaig donar el meu suport a l’altra candidatura, sobretot seduït pel missatge renovador i per la puresa de principis demostrada per en Jordi Quera i la resta de l’equip. Hi havia il.lusió i una convicció ferma de que es podien canviar les coses perquè, lluny d’una visió innocent del món, molts pensem que actualment res no pot aturar la força de la raó. Precisament crec que en la majoria de les ocasions, som nosaltres mateixos els que des de dins reprimim d’antuvi els processos de canvi, és a dir, que ens fem les trampes al solitari. Però a en Jordi Quera, hi vaig veure un valor en alça en la Catalunya de la post-transició, i que es manifesta a través d’una desacomplexada posició del que ja ha decidit, del que ja ha visualitzat el resultat final de les coses, i que simplement hi va del dret. En definitiva, jo em vaig creure l’esperit del grup del Jordi Quera que destil.lava tots aquests elements que he citat –il.lusió, convicció, fermesa i compromís amb els ideals- simplement perquè eren certs i perquè continuen sent certs.
La veritat és que en un principi, la guerra de les eleccions no anaven gaire amb mi. Malgrat que durant molts anys he estat molt vinculat a la vida dels clubs, fa força temps que he perdut el contacte amb els moviments associatius de l’excursionisme. Tampoc tenien un interès especial per les gestions federatives, i més aviat, involucrar-m’hi em representava un inconvenient. Però els esdeveniments recents sobre les seleccions em van fer reaccionar. La nostra candidatura, entre moltes altres coses, s’havia proposat com a objectius “estrella”, el restabliment de les nostres seleccions en l’àmbit internacional i el trencament dels vincles de la FEEC amb la FEDME. En els temps que corren, sens dubte dos punts molt polèmics i que d’alguna manera es van contraposar a la candidatura de Daniel Planas, molt més tèbia i menys concreta al respecte. I és en aquest punt on, sense dubtar en absolut de la catalanitat del nou president, -nascut i resident a la comarca més maca de Catalunya i una de les més emblemàtiques, el Ripollès- no puc deixar de pensar en unes paraules d’Enric Prat de la Riba de fa prop de cent anys: “De separatistes, teòricament tots ho som, però pràcticament no n’hi ha cap”. Sens dubte una brillant afirmació, però que comença a no aguantar el pas del temps. Ara precisament n’hi ha molts, i cada vegada més. La diferència no rau en allò que sentim, ni en allò que voldríem. Actualment la diferència està entre aquells que ja han començat el camí i els que han quedat mentalment presoners d’un passat obscur i auto-limitats per una por que ja no té sentit. O senzillament, en són presoners perquè formen part inherent de l’ “stablishment”, i les seves complicitats no els permeten ja trencar cap dinàmica.
Amb tots els respectes, i admetent que actualment no tinc un coneixement prou directe i proper de la dinàmica dels clubs i de la Federació, i que conec i aprecio personalment a molta gent que les dirigeix, tinc la impressió que el diumenge passat les entitats del nostre país no es van atrevir a donar un pas rotund cap al futur. I van preferir, en una actitud comprensible, seguir comodament lligades a les complicitats i les connivències que la candidatura de Daniel Planes ha anat conreant legítimament durant aquests darrers anys. Admetem doncs, que “la cara coneguda” i la feina feta a la FEEC i a les vegueries per part de gent de l’altra candidatura, és un valor que evidentment nosaltres no teníem i que finalment ha estat determinant.
Espero que com a mínim, la nostra candidatura hagi servit per a que l’excursionisme es plantegi abordar seriosament i per primer cop tota una sèrie d’objectius que sense el procés electoral potser no haguessin sortit del calaix. A part del tema nacional, hi ha un aspecte modernitzador i de ressituació de les entitats en un món tan diferent del que les va veure néixer, que comença a ser urgent. Espero que tant per part de la nova junta, com per part nostra, i per extensió de tot el col.lectiu excursionista, hi hagi una actitud de col.laboració i d’empenta. Un llarg camí, ja inevitable, per a que Parat de la Riba deixi definitivament de tenir raó.







