Ferran Latorre

Són les dotze de la nit, i encara no puc adormir-me. El hall de l’hotel, ample i elegant, amb la solemnitat dels aires colonials, resta sotmès sota un estricte silenci faraònic, una mica subjugant, però que em concedeix la tranquil.litat de poder aturar-me un isntant. Han estat uns dies de tensió, diria que fins i tot uns mesos, on moltes variables de la meva vida han anat ballant al meu voltant d’una manera caòtica i esgotadora. La incertesa constant, en tots els fronts, pot acabar expriment l’ànima de fins i tot l’esportista més fort, sobretot quan aquesta ja fa més de dos anys que dura. Però malgrat totes les dificultats i les angoixes, aquí sóc novament, al Nepal, un indret que ja me l’he fet tant meu com el petit país banyat pel Mediterrani que em va veure néixer. Però la borágine ha estat tan gran, que necessitava parar una mica i adonar-me d’on sóc finalment, i viure el procés d’assimilació –cada cop més ràpid- d’aterrar en un món tan diferent.

I ben bé no sé si sóc al final d’alguna cosa, o al principi d’una altra. El món batega fora d’aquestes parets inexorablement i malgrat tots els problemes. I no puc dir que això para, sinó que més aviat la lluita i la tensió continuen. I encara en tots els fronts. Tindrà forma de muntanya, -que és l’objectiu ara més immediat i clar, amb el seus 8586 metres, el Kangchenjunga, la tercera muntanya més alta de la terra-, o forma de contracte, o d’hipoteca  o de responsabilitat o d’enyorança, però la tensió continuarà en tots els fronts. Sento aleshores la necessitat de trucar a casa. Perquè en el fons me n’adono que la seva veu, la veu de la Clara, la veu innocent d’una nena de tres anys, la meva filla, és el veritable principi i final de totes les coses. Allà on comencem i acabem nosaltres, l’únic instant de repòs veritable, l’única concessió real a la simplicitat de la vida, a l’absència de tota la resta de coses. Ha estat ella, sense saber-ho, amb el seu somriure incondicional, la que m’ha acabat salvant durant tots aquests anys. Tamé els meus pares, i els meus germans i els amics de sempre. A tots ells, un dia abans de començar el trekking cap al Camp Base, els dono les gràcies. I espero poder lliurar-los el regal del cim. I sinó, en tot cas, la tenacitat per seguir lluitant en tots els fronts.

Tags: Kangchenjunga

L'entrada va ser publicada el dijous 2 de abril de 2009 a les %H:%M 08Thu, 02 Apr 2009 20:33:02 +000002. i està arxivat a Kangchenjunga. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.