26 de abr. de 2009
DESPRÉS DE TANTS DIES
Sota la llum dèbil d’una espelma, més fotogràfica que efectiva, i assegut en un racó de la taula, sol, ara que tothom ha anat a dormir, aprofito per recopilar amb tranquil.litat tot el que ha passat fins ara. És de nit i ha deixat de nevar. Algun estel escadusser s’obre pas tímidament entre les nuvolades. La lluna difumina qualsevol intent de revolta nocturna, però li confereix un aire de misteri i d’hipnòtica presència. Els núvols esqueixats col.laboren en el gran enigma ancestral del nostre satèl.lit, -ara s’amaga, ara es deixa veure-, i les seves ombres cobrixen de plata o ennegreixen la glacera que brilla sota els nostres peus. Ara fa dies que vam arribar al Camp Base, un balcó privilegiatque recull els darrers vestigis de vida. Envoltats de grans rocs coberts de liquens, i instal.lats en petits prats pirinencs, amb poques pretensions però amb la particularitat de poder respirar una certa vida a 5.500 metres d’alçada, vivim uns dies extraordinàriament primaverals. La situació del Camp Base és molt altiva i domina la gran glacera alimentada pel Kangchenjunga que ens domina per sobre amb una contundència imperial.
El Kangchenjunga, amb els seus 8586 metres, és el tercercim més alt de la terra, a només 25 metres del mític K2. La muntanya dels cinc tresors. És la traducció d’aquest topònim tan difícil de pronunciar i de recordar pels neófits: Kangchenjunga. Situada al nord-est del Nepal, podríem dir que aquesta muntanya colossal presideix una de les regions més feréstegues i salvatges d’aquest país tan bucòlic i entranyable. Només amb una dada ja n’hi ha prou per entedre el que vull dir: el trekking necessari per arribar al Camp Base és de deu dies si tot va bé. Nosaltres n’hem trigat dotze. Si no vaig errat, es tracta de l’aproximació més llarga al peu d’una muntanya de vuitmil metres i això ja dona idea dela llunyania i de la sensació d’aïllament que provoca només de pensar-hi. Però sens dubte, aquest és un dels seus grans atractius. D’accés difícil, de valls profundes i sovint incomunicades, el llarg camí que et porta fins al Kangchenjunga et permet conèixer el Nepal autèntic. Una civilització formal i estèticament encantadora, on l’aigua brolla amb abundància, on el sol radiant facilita el miracle de la verdor i de la vida, on les terrasses dels camps d’arros i de blat s’acumulen a centenarsper pendents impossibles, però sota un ordre perfecte i equilibrat, al peu deles petites poblacions, gairebés sempre de poques cases, d’aires pessebrístics, d’una ruralitat neolítica. On els somriures, els colors de la roba, la infància innocent i feliç en absència de l’abundor, sempre troben una salutació sincera i propera. Una civilització que ens apropa al que podria haver estat el nostre passat llunyài que ben bé podria ser una prova de la bondat Rousseauniana. En un món d’equilibris i de simplicitat, no sembla que ni l‘ambició, ni la cobdícia, ni l’enveja ni cap dels mals que devasten la suposada raó primera de ser de la humanitat, hi tinguin cap cabuda, perquè senzillament, tals inclinacions no existeixen. Així és, més enllà de les dificultats i de la misèria, hi ha un país que empeny pel cantó simple de la bonhomia, tan inquantitzable i allunyada de la fredor estadística de les grans institucions internacionals. I és que el país, recorregut a peu, transpira això, simplicitat i un ritme de vida d’acord amb els cicles vitals de la natura, tan propera, tan abrumadora, però d’una lentitud pausada i silenciosa. I això sí, sotmetent a tots els seus habitants a una llei tan implacable i rotunda, com discreta i seductora: la de la bellesa absoluta. Tot això és simplement el Nepal. La nit misteriosa d’ombres i reflexos de plata l’oculta, però puc sentir, des de la finestra, com el seu batec intemporal, entra en resonància amb el nostre passat més ancestral. Nepal, l’enigma que s’amaga darrera de cadascú de nosaltres.
Per cert. Abans d’ahir vaig arribar al Camp 2, situat a 6650 metres, junt amb el gran Jorge Egocheaga, pero aquesta és un altra història.










26 de abr. de 2009 a les 10:47
Molt bones les fotos! a veure si s’aguanta el bon temps i tot surt bé. Ânims!
AMUNT!
ens veiem aviat!
26 de abr. de 2009 a les 22:39
Ànims i molta sort
27 de abr. de 2009 a les 0:04
Ferran, tio. Més val la qualitat que l’abundancia. Molt bó el post. Per qui ha estat al nepal i per qui no. I per posar en contrast tot plegat.
27 de abr. de 2009 a les 7:59
Fotos impressionants com a acompanyament d’un relat que em fa sentir com si estés allà amb tu. Molts ànims! El cap fred!
Els pares han estat amb la Clara aquest cap de setmana. Vol venir amb tu al “catxatxunga”.
27 de abr. de 2009 a les 10:51
Gaudeix del present, i endavant!!!
29 de abr. de 2009 a les 21:00
Ferran Imatges molt bonicas,anims i amunt, amb el cap fret.