Ferran Latorre

L’aventura comença a Nyalam. Aquest és un petit poble situat molt a prop de la frontera entra el Nepal i el Tibet. Ens podem ben riure de la polèmica explotació urbanística del llevant. Aquí els especuladors tan célebres al nostre país hi trobarien un paradís si no fós perquè el règim és pseudo-comunista, encara que ja no sé ben bé del cert quin és el règim que hi ha establert a la Xina i al Tibet. La transformació ha estat més que evident. L’any 92 hi vaig venir per primer cop: un llogarret de pastors tibetans, amb quatre cases mal contades i algún edifici depriment que deixava una constància sòrdida de l’ascendent imperi Xinès. La carretera, tot i la seva importància ja que és el principal punt de pas entre el Nepal i el Tibet, aleshores era una pista deficient i molt defectuosa, permanentment esfondrada per les plujes i per una orografia impossible. Menys de vint anys després, es pot dir que el progrés imperial i imparable de la magnànima Xina han desembarcat de ple al Tibet, i d’una manera significativa en petits poblats com aquests. La carretera està asfaltada i suposa una obra d’enginyeria més que notable, i els edificis colossals han enterrat literalment les poques cases tibetanes d’origen.

No pretenc ara polemitzar amb la tant recurrent dicotomia, quan es parla del Tibet, entre l’inqüestionable progrés imposat per un imperi del S. XXI i la pèrdua de llibertats d’un poble com el tibetà. Els sentiments són contradictoris. Per una banda es perd aquella autenticitat que busquem a través dels viatges. Per l’altra, aquesta gent té hospital, mòbil i internet, i alguns aigua corrent. La seva vida, en termes materials ha millorat inqüestionablement. Però em costa d’admetre que això hagi estat a canvi d’una invasió sense paliatius. A més a més cal afegir que des del punt de vista estètic –als catalans sempre ens ha perdut l’estètica- la degradació és abominable. D’un poblet autèntic tibetà, hem passat a una ciutat petita d’edificis espantosos, que recorden més aviat presons o centrals nuclears, inspirats per aquella arquitectura de la por amb que es basteixen d’una manera tan entusiasta el règims totalitaris.

Sigui com sigui, torno a ser aquí. He escalat dos cops la magnífica cara Sud-oest del Shishapagma. La primera l’any 92, quan vàrem escalar la punta central per la ruta Suïsso-Polaca i la darrera el 2005 quan vam fer la punta principal per la britànica. La nostra intenció és repetir aquesta darrera. Les dues experiències prèvies foren magnífiques i formen part del meu cofre de records especials. En parlaré en propers posts.

Aprofito també per felicitar la diada de l’onze de setembre als catalans. I des del Tibet, i des d’aquest inofensiu i modest blog, em permeto recordar a tot el món que no hi pot haver res, en ple Segle XXI, que impedeixi la llibertat dels homes i dels pobles.

Tags: "Al filo de lo Imposible" "Edurne Pasaban" "Ferran Latorre", shisha pangma, tibet

L'entrada va ser publicada el diumenge 13 de setembre de 2009 a les %H:%M 10Sun, 13 Sep 2009 10:51:44 +000044. i està arxivat a shisha pangma. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.