Ferran Latorre

El 29 de setembre del 1992, és a dir, fa justament 17 anys, l’Albert Castellet, l’Ernest Bladé, l’Araceli Segarra i jo vam posar els peus al cim central del ShishaPagma, per la via que Loretan, Troillet i Kurtyka van obrir just dos anys abans. Es tractava de la quarta ascensió absoluta a la desconeguda cara Sud-oest del Shisha, i per a tots nosaltres va suposar un d’aquells regals prematurs i inesperats de la vida. Como diria Serrat, “teniem vint anys, no en sabiem prou”. Això és, jo tan sols tenia vint-i-un anys i la resta de companys no passava dels vint-i-cinc. Era un grup excel.lent, amb el Ricard Dalmau, el Xavi González, el Pere Oller, el Xavi Lamas i tots els citats anteriorment. Amb la perspectiva que donen els anys, es tracta sens dubte d’un dels millors grups de gent que he conegut mai. La majoria érem estudiants de la UPC, i l’expedició fou finançada pel Servei d’Esports de la Universitat Politècnica de Catalunya. Encara que jo tenia poca experiència en alçada, els meus col.legues havien escalat el Pumori i eren uns magnífics alpinistes i escaladors, entroncats amb aquella magnífica generació d’alpinistes catalans que ens precedien. Como passa en la literatura y en tants àmbits de la vida, només recolliem el testimoni de tants y tan bons escaladors i alpinistes de la “collita dels seixanta”.

El lloc des d’on escric ara es el mateix que ens va acollir amb els braços oberts i les mans buides a un grup de joves il.lusionats y un xic il.luminats que visitaven un vuitmil per primera vegada. Aleshores aquest era un indret verge i pur, només visitat per quatre expedicions anteriorment, i davant nostre descobriem un món a total disposició dels somnis d’aprenent de conqueriodor, a mig camí entre la gosadia insolent i la por per haver apostat massa fort. Pero aquell era, insisteixo, un grup excepcional, de caps brillants i del que és més important encara, de gent que compartia uns valors de civilització i d’humanitat que cada cop costen més de trobar. El recent èxit de la Barcelona Olímpica i el vell somni d’un pais prósper, cult i civilitzat estava encarnat en cadascún d’aquells joves. L’excel.lència intel.lectual forjada a la Politècnica, a base de matrius de Jordan, de teoremes de Leibnitz i de Cauchy, de mecànica Newtoniana, d’esotèriques entropies i d’equacions de Maxwell, allunyaven qualsevol possibilitat de que el mal Hobbesià entrés en aquell grup i en definitiva, en aquell somni de pais que tots compartiem. La convivència d’aquells dies és el més proper a l’ideal de civilització que jo he viscut mai. Però sobrevolant aquella sobrietat quasi germànica, brillava por sobre de tot l’esplendorosa eclosió de l’Araceli, la seva enorme bellesa personal, el seu somriure contagiós, banyat d’una innocència alegre i optimista, i aquella capacitat que tenia, per sobre de tot, de trencar aquell món forjat per futurs enginyers, d’una excessiva previsibilitat i d’un determinisme exacte i infalible. Ella era la bellesa pura, la mirada d’infantesa que encara es resistia a abandonar els nostres cors i la nostra ànima.

Per sort, va funcionar la combinació única del “seny i la rauxa” , i les coses no van poder anar millor. Vam fer cim fa exactament 17 anys, encara que lamentablement no tots, però aquell cim significa per a mi la culminació d’una primera etapa de vida. Ahir per la nit em va costar dormir. No sé si per casualitat, però vull pensar que en el meu subconscient es va establir un fil directe i inmediat amb aquell passat. Un fil que en el fons mai s’ha trencat del tot. I que demostra que malgrat els alts i baixos de la vida, en alguns aspectes voldria reprendre les coses que en el seu dia es van deixar de costat. I és que avui, en un data tan significativa com aquesta, és inevitable passar contes amb tants anys i establir aquell temible balanç. Heus aquí el meu insomni, que vingué provocat sens dubte per la intranquilitat de constatar que encara em queden tantes promeses por complir i per negar-me, malgrat les dificultats afegides, a renunciar ja a tots aquells somnis.

Els anys han passat i el  Xavi Lamas ja no està. Però malgrat tot, aquestes noves vides que mai haviem somiat, espereren ara recollir el nostre testimoni. Hi ha la  Clara, la meva filla , les filles de l’ Albert i l’Ernest, del Ricard i del Pere. El miracle de la vida. I la seguritat de que aquell món millor, que es va forjar en aquest camp base fa 17 anys, encara segeuix sent possible. Gràcies a tots vosaltres, als que vau fer possible aquell somni. A tots els que el vam compartir. I a tots els que el farem possible.

Ferran y Jean Troillet, que va obrir la via del ’92

Tags: "Al filo de lo Imposible" "Edurne Pasaban" "Ferran Latorre", shisha pangma

L'entrada va ser publicada el dimarts 29 de setembre de 2009 a les %H:%M 05Tue, 29 Sep 2009 17:29:28 +000028. i està arxivat a shisha pangma. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.