Ferran Latorre

Avui és el segon dia de veritable mal temps i em sembla pertinet fer un petit repàs del que ha passat fins ara.

Finalment, després d’estar malalt els primers dies de Camp Base, vaig baixar a Nyalam, el poble tibetà més proper del qual ja vaig parlar-ne a propòsit del miracle xinès que s’hi ha perpetrat en els darrers anys. Hi vaig passar un parell de dies, el temps suficient per confirmar les meves impressions, i per adonar-me també de tres nous detalls. El primer, que el famós plan E de Zapatero també ha arribat a Nyalam; que els gols del Barça es poden veure per la Tele, i que els fills dels pastors tibetans, que fa deu anys vivien en ple Neolític, ara xatejen per internet i dominen tots els jocs d’ordinador a la perfecció.

Només un dia després del meu retorn al Camp Base, vam decidir posar fil a l’agulla a l’aclimatació. L’objectiu era passar dues nits al conegut Vivac Scott, situat al peu de la paret i a uns 6200 metres, i fer una punta d’alçada a la mateixa via que volem escalar. Malauradament ja la primera nit, una forta nevada ens va fer canviar de plans i ens va obligar a retornar al Camp Base abans del previst.  Des d’aleshores venim esperant el bon temps, que durant aquesta darrera llarga setmana no ha estat dolent del tot, però tampoc prou bo per a fer un intent seriós. Així les coses. Personalment he intentat aprofitar per completar una mica més l’aclimatació fent cims fàcils pels voltants, ja que porto força dies de retard respecte els altres. De fet, un dels grans handicaps d’aquesta paret, i del qual gairebé mai se’n parla, és la dificultat que hi ha per a aclimatar, donat que a la propia via, i per mantenir l’estil de l’ascenció, no s’hi acostuma a anar fins a l’atac definitiu, i que tots els cims alts dels voltants són difícils i força perillosos. Així que fa uns dies vaig pujar a un cim facilet de 6000 metres, que hem batejat com a Pasabang Ri, i un dia després a un cim rocós molt proper al Camp Base, i que l’any 92 vam batejar com a Perolle Ri, en honor del nostre amic Pere Oller. Finalment ahir, vaig tenir el gran plaer d’acompanyar l’Adriano Greco a un cim amb tots els honors, l’Ice Tooth, de 6200 metres. Es tracta d’un cim molt vertiginós i francament bonic, molt alpí, que l’any 92 ja vàrem escalar. De nefast record per als bascos, ja que fa uns anys s’hi van veure involucrats en un allau el Juanito Oiarzábal, el Juan Vallejo, l’Alberto i el Felix Iñurrategi, i el malaurat J.L. Zuloaga que hi va morir, l’any 2005 vam renunciar a escalar-lo amb el Juan Vallejo i el J.C. Tamayo per raons obvies. Però ahir, amb el simpatiquíssim Adriano Greco, gran corredor de curses de muntanya i d’esquí de muntanya de fa uns anys i que forma part d’un potent grup d’italians que han arribat no fa massa dies, vàrem posar els peus al cim d’aquesta impressionant muntanya. Es tracta d’una preciosa i perfecta pala de neu d’uns 55 graus i 300 metres de desnivell, que acaba en una afiladíssima cresta de neu que mena fins al cim. El nom se l’hi escau a la perfecció, Ice Tooth, o dent de gel, és el primer cim important de tota una llarga cadena de cims que arriba fins al ShishaPagma. Vaig tenir la sort de poder demanar prestat un equip d’esquí nou i de darrera generació, -Trab i Scarpa!-, d’un dels italians, en Roby, així que vam gaudir d’una magnífica ascenció amb esquís a través de la llarga glacera fins al coll que separa l’Ice Tooth de la següent muntanya, el Pasabang Ri. Des d’aquest punt, la pala no és tan llarga ni tan pronunciada, per allò de minimitzar riscos, i vam pujar amb una certa tranquil.litat, si no fós perquè el magnífic dia amb que vàrem començar, es va tapar completament i es va convertir amb les hores amb el pitjor dia de tota l’expedició… Personalment em va fer molta il.lusió tornar a pujar-hi i recordar aquell fantàstic dia que vàrem compartir tots els amics del 92. Recordo que des del cim es veien l’Everest i el Cho Oyu. Malauradament no vàrem tenir la mateixa sort l’Adriano i jo, que malgrat esperar una bona estona al cim esperant que es produís el miracle, vàrem baixar amb la cua entre cames i enmig de la boira. La mala sort però no va ser total, i arribats als esquís, el mal temps es va obrir un miqueta, just el suficient per veure el relleu i fer una bona esquiada. Tot un luxe!

Va ser un dia fantàstic i una sort poder-lo viure al costat de l’Adriano. I dona gust compartir el Camp Base amb una part d’aquella Europa civilitzada que alguns tenim per referència, tan ben representada per aquest grup de simpàtics i eficients amics de la Lombardia.

Tags: "Al filo de lo Imposible" "Edurne Pasaban" "Ferran Latorre", shisha pangma

L'entrada va ser publicada el diumenge 4 de octubre de 2009 a les %H:%M 09Sun, 04 Oct 2009 21:23:00 +000000. i està arxivat a shisha pangma. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.