Ferran Latorre

Els dies de mal temps han passat i per fi sembla que tindrem una oportunitat. Aquí, els dies grisos i els cels ennubolats posen un sostre de plom no només al firmament sinó també a les nostres ments. Així, submergits en aquesta opressiva presó mental tothom intenta fugir de la realitat i agafar-se a qualsevol signe extern per a tenir una esperança i mantenir una vitalitat que s’escorre entre les mans dia rere dia.

Són dies extranys, en els que hom intenta sobreviure i mantenir la il.lusió per la vida. Amb tal objectiu aquest any he viscut entre dues realitats tan atípiques per a un Camp Base. Per una banda la serie americana “Lost”, de la qual hem vist les tres primeres temporades i que ha estat objecte de divertits paral.lelismes entre la illa i els seus personatges, i el nostre Camp Base i nosaltres mateixos. Així que cadascú ha estat identificat amb algún dels protagonistes i algunes de les anècdotes han trobat els seu referent en la vida diària d’aquest lloc que gairebé sempre ens sembla una illa sense sortida ni rescat possibles.

Per altra banda també he estat força capficat amb alguna lectura. Alguna novela, i un llibre que fa dies que l’Oriol Guasch em va deixar, d’aquests que tan li agraeixo que em regali de tant en tant. És la mava passió oculta, i em gratifica constatar que mai m’abandona del tot i que sovint em torna i m’abdueix d’una manera infantil. Es tracta d’un llibre d’en Roger Penrose, pel que sembla un gran físic teòric, i que parla de diferents temes de la física d’una manera relativament amena i pròxima. Sense entrar en aspecte quantitatius però sí descriptius, aconsegueix donar allò que Bertrand Russell considerava indispensable: tenir una intuïció prèvia d’un concepte físic abans de modelitzar-lo matemàticament. Així que sense entendre exactament el que llegeixo, em conformo amb tenir-ne una certa intuïció. Estic content de tenir dos amics, la Muriel i l’Oriol, que van estudiar el que en realitat m’hagués agradat estudiar: física teòrica. També és cert que sento una certa enveja: ells han entès el que sempre vaig voler entendre. I és que sempre he sentit una gran fascinació per intentar compendre tot allò que no “podem veure” i que és el engloba la física moderna.

Demà sortirem cap al cim. Si tenim sort el dia 14 estarem plantats al capdamunt del Shishapagma. Ben a prop de l’estratosfera, i si no tinc mal entès, i per a ser exactes, haurem de ser observats des de la Terra amb una certa correcció relativista. Em sembla fascinant. Estarem ben a prop de l’Univers, el gran enigma que sempre he volgut compendre. Pensava aquests dies que encara em resisteixo a morir sense fer-ho. Somnis d’adolescent que compartia amb la Muriel, l’Oriol, i l’Enric. Per cert, quan torni a casa, el primer que faré serà buscar l’Enric. I també, vull felicitar la Muriel pel seu Doctorat.

Tags: "Al filo de lo Imposible" "Edurne Pasaban" "Ferran Latorre", shisha pangma

L'entrada va ser publicada el diumenge 11 de octubre de 2009 a les %H:%M 10Sun, 11 Oct 2009 22:40:50 +000050. i està arxivat a shisha pangma. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.