Ferran Latorre

Després de quatre dies de trekking que m’han semblat una eternitat, hem arribat a Tatopani. Una sensació que no ha vingut perquè hagin estat dies pesats, tot el contrari, sinó simplement perquè per fi han suposat un trencament radical amb tot el que hem viscut aquestes derreres setmanes. La idea era fer una mica de temps aclimatant mentre la resta del grup de TVE, que sortia més tard,  arribava al Nepal i es reunia amb nosaltres en aquesta simpàtica i emblemàtica localitat al peu de l’Annapurna, Tatopani, que vol dir aigua calenta. De Toatopanis al Nepal n’hi ha un munt, i tots fan referència a aigües termals, com efectivament també passa en aquest cas. És un lloc força concorregut i un dels punts de pas clau del famós trekking de l’Annapurna. Poblet acollidor i típicament Nepalí, de quatre cases mal contades i situat a la riba del gran Kali Gandaki, s’estableix en el punt més estret i profund  del seu baix recorregut.  Fa tres dies vam volar fins a Jomsom i vàrem anar a dormir a un poble més al nord, Kagbeni, ja de cultura plenament tibetana. L’endemà vàrem seguir fins a Muktinath, on hi ha un famós i pel que sembla important temple induista. I per acabar, el dia següent, vàrem fer una punta d’aclimatació propera a l’alçada del Mont Blanc, camí del famós pas del Torung La. Ahir finalment vam baixar fins Tatopani, on avui ultimem els preparatius per a volar en helicòpter, si Déu vol, fins al Camp Base.

Però més enllà de les dades, aquests dies han estat plens de records i per tant també de pensaments. He passat per aquí els anys 1992, el 98 i el 99. El primer simplement de trekking turístic, després d’haver escalat el ShishaPangma. El 98 i el 99 de pas per comletar el trekking fins al camp base de l’Annapurna, que vàrem realitzar íntegrament a peu, com manen els cànons de la vella escola. Es tracta d’un dels trekkings més famosos, i per descomptat amb més solera històrica de tot l’Himàlaia. Hi varen passar els francesos del 1950, primer de camí al Dhaulagiri, i després, en canviar de muntanya, cap a l’Annapurna. Els mítics Herzog, Lachenal, Terray, Rebuffat i tota la resta van ser, si no vaig errat, els primers occidentals en remuntar el Kali Ghandaki, amb l’objectiu de ser els primers en fer una muntanya de 8.000 metres. Primer ho van provar amb el Dhaulagiri, -intent que van descartar de seguida- per passar-se després a l’Annapurna. La paraula passar-se no s’hauria de pendre a la lleugera, ja que els va costar gairebé vint dies trobar el camí per apropar-se a l’Annapurna. El pas és difícil i sobretot una mica rebuscat, i és un dels trekkings més impressionants, encara que curt, que he fet mai. Finalment el 2 de juny del 1950, Herzog i Lachenal van escalar l’Annapurna i es convertien en els primers homes en posar els peus sobre una muntanya de vuitmil metres.

Records històrics i records del meu propi passat es barrejen sobre les aigües agitades i turbulentes del gran Kali Gandaki. Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat d’escriure una biografia d’en Maurice Herzog (“Conversaciones con M. Herzog”, Ed. Desnivel) i la sort d’entrevistar aquest personatge històric durant dos dies. En seguiré parlant.

Tags: annapurna, Jomsom, Kagbeni, Muktinath, TATOPANI

L'entrada va ser publicada el dilluns 15 de mar� de 2010 a les %H:%M 10Mon, 15 Mar 2010 10:48:49 +000049. i està arxivat a annapurna. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.