Ferran Latorre

Ahir vam aterrar al Camp Base de l’Annapurna. Dic aterrar perquè finalment vàrem volar des de Tatopani. El vol és ben curtet, només uns deu minuts, però realment espectacular, ja que remunta els engorjats impossibles del riu que baixa directament de la glacera nord de l’Annapurna. Aquest, de fet, és el pas més llògic sobre el mapa, i fou el primer que van intentar els francesos del 1950 per arribar fins al camp base. Però es tracta d’un camí impossible. La llarga vall que neix a la cara nord de l’Annapurna i que mor a Tatopani, punt on les aigües es vessen al Kali Gandaki, és inexpugnable, així que els francesos van fer mitja volta. Per tant, van haver de buscar una variant que de fet escala un dels cims contigus i que segueix al peu dels Nilgiris en una llarga travessa que finalment, i després d’una baixada de por, et retorna a la vall que condueix a la cara nord. Costa d’entendre sense un mapa, però per dir-ho ras i curt, es tracta d’una aproximació molt vertiginosa i salvatge, que els francesos, sense mapes de la zona, van trobar al cap de molts dies i de donar molts pals de cec.

Tenint en compte que fet a peu en dues ocasions aquesta històrica aproximació, tenia curiosiatat de saber per quina raó el camí més llògic, el que segeuix les aigües, era impossible. I el viatge en helicòpter me’n va donar una resposta precisa i indiscutible. Els deu minuts de vol remunten a certa alçada la vall que va barrar el pas als francesos. El riu va encaixonat entre uns engorjats de dimensions faraòniques i ambdòs vessants, molt verticals, no presenten cap pas possible. El desnivell és brutal. L’helicòpter volava a mitja alçada entre el riu i els alts cims, com per dins d’una gola i amb la sencació de que hi havia poc espai. La sensació de ser insignificants s’accentuava quan miraves de dalt a baix, i constataves el desnivell real, uns tresmil metres de vessant vertical que queien literalment fins al riu. A poc a poc la vall s’anava obrint i descobríem la gran cara Oest de l’Annapurna, el desnivell més colossal de l’Himàlaia, de 4.500 metres de vessant muntanyós directe.

En pocs minuts i amb la dificultat afegida del vent, l’helicòpter aterrava al Camp Base. Van ser necessaris deu viatges per transportar tot el grup i tot el material. I em va ser impossible no pensar en els francesos, que van trigar mesos en arribar fins al mateix punt on jo em trobava. És per aquesta que raó ens fascina la història.

Tags: annapurna, puja

L'entrada va ser publicada el dimarts 16 de març de 2010 a les %H:%M 07Tue, 16 Mar 2010 19:31:52 +000052. i està arxivat a annapurna. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.