Ferran Latorre

La veritat és que amb el bon temps que està fent tot es veu d’un altre color. El capvespre que vam presenciar al Camp 1 és d’aquells moments excepcionals que, per poca sensibilitat que es tingui, estableixen una justificació a tantes penúries i desencisos, tan habituals a la vida d’un expedicioanari. La cara nord de l’Annapurna és un dels vessants més espectaculars de la terra. Glacera esplendoraosa, colossal, inmens laberint de gel, esquerdes i blocs que espeteguen, el circ que va des del Tilichos fins a l’Annapurna principal, és una muralla de molts kilòmetres, que no ofereix cap punt feble, cap escletxa. La glacera, sense interrupcions, ens priva de l’accés als alts cims. És així com l’Annapurna, el miris per on el miris, no hi ha per on agafar-lo. Quan el terreny s’esculpeix en termes absoluts, és impossible distingir entre l’impossible i el més impossible encara. Però és precisament aquesta exagerada, diríem que barroca acumulació de gel, el gran atractiu d’aquesta muntanya. Com podeu veure en la foto panoràmica d’uns cent vuitanta graus amb el recorregut total des del Camp 1 fins al cim, la veritat és que a primer cop d’ull costaria trobar un itinerari mínimament sensat. I penseu que el punt de vista del fotògraf, en aquest cas el meu, està situat 3100 metres per sota del cim, és a dir, que l’espai és immens, i conforma una barreja singular d’un terror fred i hostil en convinació amb un toc de bellesa pura i inabastable. És precisament aquest punt intermig tan contradictori i ambivalent, convinat amb una indiscutible grandesa, que eixampla l’espai i buida de sons qualsevol existència, el que sempre ens obliga a estar amatents, el que no ens permet mai quedar-nos indiferents.

Vaig passar ben bé una horeta voltant pel Camp 1 tot sol, perquè volia impregnar-me d’aquest ambient. És com si el cos i l’ànima es reforcéssin davant d’un escenari tan contundent. I és curiós constatar com un paisatge, -d’igual manera que ho pot fer una cançó o un poema-, pot conformar l’ànima, seduir-la, amotllar-la fins convertir-la en el seu esclau, en un procés d’abducció, d’inflexible i hipnòtic encanteri.

Els propers dies entrarem dins d’aquest món. Intentarem arribar al Camp 3. Es tracta del terreny més caòtic i delicat de tota la ruta. També el més perillós. Encara no en sabem res concret, més enllà de les fotos imprecises. Aviat tindrem respostes.

Tags: annapurna

L'entrada va ser publicada el dimarts 23 de mar� de 2010 a les %H:%M 06Tue, 23 Mar 2010 18:02:20 +000020. i està arxivat a annapurna. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.