29 de mar. de 2010
UN DIA TRÀGIC
Havia de ser un dia perfecte i va resultar tot el contrari. Va amanèixer un d’aquells dies nets i clars, només possibles després d’una tempesta. La tarda anterior va nevar amb insistència al Camp 2, una nevada que de fet ens va sorprendre equipant cap al Camp 3, durant un dels tram més perillosos de tot l’Himàlaia. Ja havíem passat el terrible passatge d’entrada del gran corredor dominat per enormes seracs que en cas de trencar-se en allaus, es concentren tots en aquell mateix lloc. I vàrem continuar equipant una mica més l’esperó, fins que la tempesta ens va impidir la progressió. Bé, el cas és que el día següent va amanèixer clar i brillant al Camp 2, amb uns trenta centímetres de neu nova. Vaig decidir aprofitar aquell magnífic dia per a acompanyar els sherpes fins la base del corredor, amb la finalitat d’ensenyar-los el camí, senyalitzar-lo, i de pas obrir-los la traça amb els esquís. Al cap d’una hora em trobava esquiant alegrement, en el que prometia ser un dels millors dies a l’Himàlaia. Vaig arribar al Camp 2, on m’esperava Nacho Orviz, per seguir baixant junts fins al Camp Base.
Al cap de mitja hora em trobava tumbat sobre la neu i amb una sensació estranya al cos: de seguida em vaig témer el pitjor. I així va ser. Amb l’ajuda del Nacho Orviz vaig començar un descens llarg, lent i molt penós, sobretot des del punt de vista psicològic, ja que en tot moment era conscient de la gravetat del que va passar.
Avui 28 de març, primer dia al Camp Base, he viscut un dels pitjors dies de la meva vida. Viure una decepció i un dolor tan gran com aquest, tan lluny de casa, resulta francament dur, doncs a la dificultat que ja de per sí suposa una lesió d’aquest tipus per a un esportista, s’ha d’afegir que aquí un té la sensació de viure en una presó psicològica. Per sort he comptat amb el recolzament de tots els meus companys, començant per l’Edurne, el Toñin i el Pablo, el nostre metge. Sense l’estima de tots ells m’hagués enfonsat profundament. Ara només em queda desitjar-los tota la sort del món.
El més aviat possible, i gràcies a les gestions de TVE i d’Europea de Seguros, tornaré a casa. Des d’aquí, voldria donar el meu agraiment a tots els que estan fent possible el meu retorn. Queda molt camí per endavant, encara sense saber ben bé cap a on. La vida et sorpren amb aquestes estranyes i terribles fatalitats. Finalment, voldria donar-li un petó a la Clara, la meva filleta, que ahir plorava al telèfono, sense saber, que ella serà precisament l’argument principal de le meva vida per a seguir lluitant. Luitar sempre, tant en la montaña como en la vida, “al filo de lo imposible”.
29 de mar. de 2010 a les 10:54
Suerte y vuelve pronto!!
29 de mar. de 2010 a les 11:30
Molts ànims, Ferran!! T’esperem per aquí!!! D’aquí res hi tornes!!!
Una abraçadota!!!
29 de mar. de 2010 a les 12:40
Sap molt greu!
Ara tranquil.litat i bons aliments, i la vida és tan llarga que podràs tornar a l´Annapurna i allà on vulguis.
Al cicle de xerrades de la Unió excursionista de Vic vas dir que era la ment la que ens feia anar amunt i avall, me´n recordo molt bé.
Encara ens has d´explicar moltes coses del món de la Muntanya.
29 de mar. de 2010 a les 13:35
Ánimo Ferran.
El Anapurna, el Sisha, seguirán allí, necesitarás tiempo, pero seguro que buenos médicos y con la fortaleza física y psíquica que te catarterizan volveras a estar donde mas te gusta estar.
Un abrazo
29 de mar. de 2010 a les 14:13
Ánimo Ferrán, el resto estarán bien, ya les has contado todo lo que había que contar. No le des más vueltas. Las cosas pasan.
29 de mar. de 2010 a les 15:06
És la típica frase que et diuen quan estas fotut: …El temps ho arregla tot… però és certa, a on avui hi ha núvols demà hi surt el sol, tens tot el meu suport, tan si vols una esquena com a crossa, com si vols una abraçada.
29 de mar. de 2010 a les 17:34
Ànims Ferran, una abraçada molt forta.
29 de mar. de 2010 a les 21:11
Molts ànims, Ferrán! Ens tens a tots al teu costat!!!
Moltes gràcies per fer el que fas i per fer-nos disfrutar de la gran muntanya!!
D’aquesta t’ensurtiràs i ells tb tindràn el seu moment de glòria gràcies a la teva ajuda!!
Una forta abraçada des de Llavaneres!
29 de mar. de 2010 a les 21:13
Ferran et desitjo molta sort i anims, ara toca tornar de seguida i arreglar-lo tot,pensa que ara els Metges fan meravellas i amb la fortaleza que tens amb quatre dies estaras una altra vegada a l’Himalaya,una abraçada.
30 de mar. de 2010 a les 0:49
Ferran! molts ànims amb la recuperació…
m’identifico molt amb tu, perquè em torna boja la mmuntanya, sóc molt molt molt esquiadora, mai caic, i quan caic, és perquè vaig fent l’animal…
i el 20 de Febrer vaig caure esquiant, i em vaig trencar el LCA, com sembla que t’ha passat a tu.
Vull donar-te ànims perquè no m’ha fet mal ni un dia, i perquè les ganes de tirar endavant, i de tenir un genoll en perfectes condicions la temporada que ve, fan que la recuperació sigui molt més ràpida.
A mi m’operen dimecres…estic morta de por, perquè tinc terror als metges, però les ganes de poder tornar aviat a la neu fan que se me’n vagin tots els temors.
MOLTS MOLTS ÀNIMS!
30 de mar. de 2010 a les 2:21
Ánimo Ferrán, hasta ahora has sido un gran apoyo para tus compañeros, ahora te toca a ti apoyarte en ellos y confiar en que te recuperarás muy pronto. OM MANI PADME HUM
30 de mar. de 2010 a les 9:28
Ferran, keep fighting sempre!!!
Torna a casa, recupera’t i disfruta del tresor de la Clara!!! Aquest cop sí, quan tornis ens veiem, ja vindré jo a VIC, però d’aquest cop no passa.
Amunt cosí!!!!
30 de mar. de 2010 a les 11:12
ànims Ferran. Recupera’t, i molta confiança!
QUO …Amb tot el suport.
30 de mar. de 2010 a les 13:20
Animo Ferran, desde llanos del hospital te envio mucha fuerza y espero que nos volvamos a encontrar pronto en la montaña.
30 de mar. de 2010 a les 19:17
Que triste lo que ha pasado, tu eras una gran baza en esa expedición, pero lo importante es que estás bien y junto a tu familia, la montaña seguirá ahí siempre, habrá más expediciones, más desafíos que podrás hacer, ahora lo principal es que te recuperes sobretodo anímicamente, estoy segura de que les enviarás fuerzas a tus compañeros para el reto al que se enfrentan.
Un saludo y todo mi cariño desde Asturias, cuidate mucho.
31 de mar. de 2010 a les 13:22
Kuan el fisic no accompany a la ment. esglaons de la vida, els accidents tambe son etapes, ens donen lliçons . Clar que la lliço de baixar en aquestes condicions fins el base , deunidoret.
Ara ja saps que toca, paciencia i a disfrutar dels teus.
Sort