Ferran Latorre

Sembla que tot el grup ha arribat al Camp 3, situat a uns 6500 metres d’altura i punt final de les majors dificultats i perills del Annapurna. A partir d’aquest punt, el recorregut, encara que llarg, és bastant franc. Es necessiten dos dies per a sortejar el terç final de l’Annapurna, situant un últim camp a uns 7100 metres d’altura. Hi ha dos factors molt a favor d’aquest atac i un ombra de dubte en un dels aspectes. En primer lloc la previsió sembla suficientment bona i a això se suma que el grup és de sobres potent i nombrós, a més de contar amb el suport de quatre sherpas molt forts i compromesos.

Però tinc els meus dubtes sobre l’aclimatación. Dubtes que són molt recurrents en aquest esport i que fins a la data no s’han esclarit del tot. M’explico. En general, per a pujar a una muntanya de vuit-mil metres, se sol portar a terme una aclimatación de dents de serra ascendent. Es puja i es baixa diverses vegades, amb el Camp Base sempre de punt de partida i de tornada. Però segons va avançant l’expedició, els pics van sent més alts. Així es van conquistant successivament tots els camps d’altura, de la mateixa manera. En el primer viatge es fa un dipòsit al camp x i es baixa al Camp Base. En la següent sortida es dorm en aquest camp i s’intenta fer un dipòsit fins al següent. L’ideal, per a un vuit-mil just, és haver dormit almenys entre els 6000 i 6500 metres abans de l’atac definitiu. Així ho vam fer per exemple l’any 1999 en el mateix Annapurna, quan vaig fer cim al costat de Juanito Oiarzabal i Juan Vallejo. Vam instal·lar i vam dormir en el Camp 3, a 6500 metres, vam baixar al Base i després vam atacar el cim.

Aquesta és la teoria i la pauta que hem seguit gairebé sempre. Però en el fons tenim la intuïció que acatar-la rigorosament no era del tot necessari. Des de sempre hem tingut la impressió que una bona aclimatación base i perllongada al voltant dels 5500 metres és suficient per a pujar fins als vuit-mil metres. És a dir, que no és del tot necessari dormir tan alt per a aclimatar bé i que n’hi ha prou amb l’estímul de moure’s durant temps al voltant d’aquests 5500 metres d’altura. I la veritat és que si fins ara hem seguit la pauta estàndard d’aclimatación, ho hem fet per si de cas, doncs sembla més conservador i més convincent, o almenys psicològicament més segur, haver passat hores el més alt possible. La meva experiència personal m’ha dut sempre a ser una mica conservador, però és veritat que al llarg dels últims anys hem anat rebaixant l’altura màxima de aclimatación. La vegada que he aclimatat menys va anar en la cara sud del Shishapangma, el 2006 al costat de J. Carlos Tamayo i J. Vallejo. La nostra aclimatación va consistir a passar dues nits a 6200 metres d’altura, abans de l’atac a cim. Però per exemple en el Manaslu vam passar una nit a 6900 metres,  al Dhaulagiri a 6800 metres, al Broad Peak a 6500 metres i al Kangchenjunga, ja un vuit-mil dels alts, a 7100 metres.

Els meus companys duen un mes de Camp Base. Temps de sobres per a adquirir una bona aclimatación. Aquest és la dada més important. I encara que no han dormit molt alt – però han passat diverses nits a 5600 metres-, crec que es confirmarà la intuïció que sempre hem tingut i el dissabte estaran en el cim.

Tags: Al Filo de lo Imposble, annapurna, Edurne Pasabán

L'entrada va ser publicada el divendres 16 de abril de 2010 a les %H:%M 11Fri, 16 Apr 2010 11:40:07 +000007. i està arxivat a annapurna. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.