Ferran Latorre

(Article publicat al 9Nou el 17/10/2011)

No estic segur que escriure sobre la meva darrera aventura un diumenge per la tarda a darrere hora -un dels moments àlgids de la depressió setmanal i més tenint en compte que no hi ha l’antídot blaugrana- sigui el més oportú, però algú m’ha comentat que fins i tot em pot servir com a teràpia. Sigui com sigui, ara el Cho Oyu em queda mentalment a una distància còsmica, encara que només fa una setmana de calendari que he tornat, i deu dies justos que vam estar tan a prop del cim. Però també és cert que la distància mental ajuda a situar les coses al seu lloc, o com a mínim a jutjar-les des de fora. Perquè ara sembla mentida que una història que en el seu moment em va absorbir amb tanta intensitat, ara tingui la impressió que la va viure un altre. I sembla que jutjar-se a un mateix costi un mica menys quan el subjecte deixa de ser estrictament el teu propi jo per esdevenir quelcom més desdibuixat, un ésser que passa a ser el “jo del passat”, com si s’hagués deslligat del l’ànima present i la cosa ja no anés gaire amb un mateix. Així que permeteu-me que la meva pròpia benevolència s’apiadi i senti compassió pel meu “jo passat”. Raons no em falten.

El Ferran de fa unes setmanes va viatjar al Cho Oyu, la sisena muntanya de la terra de 8201m, amb la intenció d’engegar el projecte d’acabar els catorze vuitmils de la terra, quan de moment en portava sis. Tot i que es tracta d’un vuitmil molt alt però tècnicament parlant d’un dels fàcils, sabia perfectament que d’això no es podia refiar. De fet, l’any anterior no s’havia pogut escalar, i les seves anteriors experiències post-monzòniques –el període post estival que va escollir per escalar-lo-, el feien malfiar-se de la meteorologia de l’època. L’expedició va anar molt bé en línies generals. El que més recorda i valora en Ferran de fa unes setmanes és la sensació de llibertat. Després de molts anys formant part d’expedicions de grups grans liderats per altres prohoms, per fi compartia l’expedició amb dos amics, i això el va permetre sentir-se amo i senyor dels seus actes, de les seves paraules, i fins i tot dels seus silencis. Quan tanco els ulls, el veig gaudir com mai d’allò que realment el fa feliç: formar part de la bellesa del paisatge i intentar robar-ne algun trocet, per petit que sigui; fragment en el temps i en l’espai, en forma de finestra i d’instant màgic, a través del click d’una fotografia o dels segons d’un rodatge. El Tibet a la tardor esdevé un espectacle de blaus saturats i metàl·lics en contraposició amb els tons ocres i vermellosos de la terra, durs, secs i erosionats com la pell dels rostres tibetans. És un espectacle de cels infinits on només el límit el pot posar la divinitat budista, allà on les neus són eternes i el pas dels homes fins fa poc era impossible. El Ferran, com tants d’altres, va voler incloure’s amb tots aquests que gosen posar el peus en una d’aquestes muntanyes que des de lluny, des del centre de la planúria de Tingri, semblen escultures de marbre verges i intocables. Com he dit, l’expedició va anar bé. Al principi el temps va ser molt dolent, molt monzònic, amb nevades constants i una traca final espectacular. Això, i el fet que anaven justos de temps, no va deixar-lo ni a ell ni als seus dos companys, el Nacho Orviz i el Toni Massagué, aclimatar gaire. Als poc dies d’expedició van arribar al Camp 2 per primer cop, situat a 7150 m. El Nacho, que va sentir-se amb forces, va provar de fer cim i li va sortir bé. Al Camp Base, el Ferran i el Toni doncs havien d’esprear la seva oportunitat. Molta gent m’ha preguntat per què no ho vaig intentar amb el Nacho. De fet aquell Ferran va estar dubtant durant el matí següent, quan el Toni ja havia començat a baixar cap al Camp Base. Simplement cal contestar, que amb només una pujada prèvia a 6400 m no es veia prou aclimatat per completar els 8200 m. De fet el seu pla inicial era fer aquella punta d’alçada per a acabar d’aclimatar, però no per fer cim. Hagués pogut pujar? Potser si, però també podria haver-se convertit amb una estàtua de gel permanent a 8000 metres d’alçada. Sigui com sigui el pla estàndard, diríem que el procediment habitual, era baixar un cop ben aclimatats i intentar fer cim als voltants del dia cinc d’octubre. I així va ser. Absolutament convençuts per l’estratègia, el Ferran i el Toni, rebien bones notícies i els dies 4, 5 i 6 d’octubre eren, per pronòstic, excel.lents per a fer cim. Van decidir atacar el cim amb les següents etapes: dia 3 del Camp Base al Camp 2 (7150 m) directes, dia 4 fins al Camp 3 (7600 m) i dia 5 atac al cim. El pla es va anar complint perfectament, amb alguna incidència, fins al Camp 3. Hi van arribar un amica tard, però el temps i el capvsepre van ser espectaculars. Era tanta la seguretat i la fe que tenien en què ho podien aconseguir com la il.lusió d’un nen abans del dia de reis. Cal afegir que no hi havia ningú més al Camp 3, i el regal immens d’aquella sol.litud privilegiada, era un signe clar que presagiava la victòria. Malauradament a les deu del vespre el vent va començar a bufar. I en poca estona, incomprensiblement estaven ficats dins un huracà de vent. Van ser dotze hores d’angoixa, amb la sensació d’estar ficats dins una barqueta a la deriva, sense saber ni el rumb ni la durada de la tempesta. Amb aquell vent, a la seva cara, a més a més del rostre seriós i greu, s’hi va dibuixar també el de la tristesa. Cada cop quedava més clar que no tindrien, després de tants dies de patiment, el regal preuat del cim, ni tant sols la possibilitat d’intentar-ho. A partir d’aquell dia, al Ferran se li va quedar el rostre congelat, amb l’expressió de tristesa i d’injustícia gravat per sempre.

Aquell Ferran va quedar tal com us he descrit. Parat en el temps, subjectant una tenda amb la mirada incrèdula. Avui us escriu un altre Ferran. Tinc present el que m’ha passat i sovint miro de fit a fit al Ferran que va quedar presoner en la tenda, a 7600 m. El somni de la llibertat ha quedat incomplet, en part presoner d’aquell vent i d’aquelles alçades. Sé, com molts de vosaltres sabeu, que per a alguns, la llibertat mai ha estat fàcil. Caldrà seguir lluitant. He escalat set vuitmils. Les he passat de tots colors. No em rendiré tan fàcilment.

L'entrada va ser publicada el dimecres 19 de octubre de 2011 a les %H:%M 12Wed, 19 Oct 2011 12:05:13 +000013. i està arxivat a General. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.