6 de oct. de 2011
MATCH POINT
Sempre es fa difícil escriure des d’aquí. Suposo que la gent no és ben bé conscient del lloc on estem ni les circumstàncies que ens envolten. Però si com dic, en general es fa difícil, avui és especialment complicat escriure. Mentre mig recollim les coses ja que demà marxem, la crueltat del destí torna a acarnissar-se amb el Ton i jo, aquest cop en forma d’un sol esplèndid i d’un dia perfecte. Cruel ironia després que just ahir passéssim un infern de catorze hores dins una tenda de dos metres per un, a 7600 metres d’alçada, enmig d’una tempesta de vent, sols, sense ningú més al voltant, i amb el cos castigat tant per l’alçada, pel vent i la neu que ens entrava a la tenda, com per l’enorme disgust i la desesperació de constatar que l’esforç de tanta gent i de tants dies, se l’enduria un error en la previsió metereològica, absolutament incomprensible, cruel, devastadora. Aquest tusnami va passar per sobre nostre sense contemplacions. A les nou del vespre ens trobàvem perfectament bé, amb una bona aclimació i relativament ben descansats, a només 500 metres del cim, i la calma era tal que podíem encendre un llumí fora de la tenda. Ens vam ficar dins el sac sabent que l’endemà trepitjaríem el cim tranquil.lament, segurs per la bona previsió ratificada cada dia –trucava personalment al nostre metereòleg habitual- i a més a més amb el luxe de saber que ho faríem sols, ja que no hi havia ningú altre a la muntanya.
Cap a les deu del vespre una inquietant brisa va començar a acariciar la tela de la nostra petita tenda. Als pocs minuts les carícies es van convertir en cops aïllats però potents, presagi d’una tempesta de vent que no esperàvem de cap manera. A poc a poc els pitjors auguris es van anara ratificant. Hauríem de passar una nit d’aquelles que es recorden sempre. I és que catorze hores en una minúscula tenda sense poder dormir donen per molt. En una situació com aquesta hi ha dos pensaments que planen per sobre i que estan sempre presents. El primer pensament és d’injutícia. Només jo sé tot el que he patit per arribar fins als 7600 m que ens situaven tant a prop de l’objectiu final. Una expedició en la que he fet absolutament de tot. Des de comprar els bitllets fins a consultor informàtic, passant per traductor nepalí, per instal.lador de plaques solars, configuració d’aparells de telecomunicacions, càmera, escriptor, fotògraf, muntador i finalment alpinista. Amb això vull dir que tot allò que depenia de mi –des de tota la tecnologia de l’expedició fins a la part esportiva- havien anat de meravella fins a les 21h del 5 d’octubre del 2011. A partir d’aquella hora, el moment clau, l’última empenta, la més important però l’empenta més fàcil de tot el projecte, es va començar a torçar per un caprici aleatori d’algú d’allà dalt. Us asseguro que aquest pensament va planar durant les catorze hores de penúries que vam passar a 7600 m d’alçada. Em preguntava com podia ser que, després de tants patiments i de superar tantes barreres, no pogués gaudir de les darreres passes d’aquesta muntanya. La situació era d’una crueltat absoluta, ratllant la humiliació. Per altra banda, el pensament que també ens va mantenir desperts durant tota la nit és el de la supervivència. Dins aquell espai tancat tant petit, un té la sensació d’estar dins una barqueta a la deriva, sense saber ni el destí ni la durada del viatge. Aixecant el cap el panorama era desolador. Un ditet de neu per sobre de tot, uns quinze sota zero dins la tenda, el vent retorçant la tenda fins gairebé estripar-la, la foscor absoluta, la manca d’oxigen, l’angoixa per si algú començava a trobar-se malament i calia abandonar la barca en plena tempesta. Allà dalt, sols i sense cap possibilitat que ningú ens vingués a ajudar, una tensió permanent surava dins el petit espai que gairebé no ens deixava respirar. Però el més trist era constatar, com a la pel.lícula de W.Allen, que un detall incontrolable podia tirar enrere l’esforç de tanta gent, de tants dies i de tanta feina ben feta. És terriblement colpidor tenir la sensació que tot s’ha fet bé, i que el caprici del destí ha volgut castigar-nos d’aquesta manera. Perquè si hi ha alguna cosa que no tolero en aquest món és la injustícia, la sensació que malgrat haver fet bé les coses, la pilota pot finalment no passar la xarxa. Aquesta és com a mínim la sensació que tinc avui, quan encara sóc presoner de l’escenari on he viscut unes darreres hores d’absoluta desesperança. Quan torni a casa, ben segur que també recordaré totes les coses bones. I de moment, encara no em rendeixo.
6 de oct. de 2011 a les 14:22
Molts ànims ferran! des del barri de gràcia et volem veure ben aviat celebrant un nou cim! t’ho mereixes! salut i força!
6 de oct. de 2011 a les 16:05
no us coneixo personalment però teniu mooollts seguidors de cota zero! a peu de carrer no es veu de la mateixa manera però és envejable fins on heu arribat, el viatge, les fotos, els videos, les xerrades, el paissatge, les sensacions, el silenci, el nacho que va arribar, l’experiència, i la il.lusió, per les condicions del viatge per mooolts ja heu fet cim!!
6 de oct. de 2011 a les 16:26
i tornareu, crec conèixer bé el ton, i si aneu junts ha de ser per algun motiu, perquè teniu fusta d’aquella que no es torça així com així. Molts ànims que pels vostres amics és com si haguessiu sobrepassat amb escreix aquests 500 m que dius us faltaven.
6 de oct. de 2011 a les 20:02
Ferran, un abrazo muy fuerte y mucho animo.
Lo más importante de todo te esta esperando en casa, esa es la autentica cima!
Hablamos pronto
6 de oct. de 2011 a les 21:05
Us entenc perfectament, tenir l’objectiu a tocar i no poder-lo aconseguir és molt molt dur. Es impresionant com ens ho descrius així com la sinceritat amb la que ho fas.
No obstant l’esforç fet, tant el teu com el de tot l’equip, sempre dóna els seus fruits, potser no de manera inmediata però aquests sempre s’acaben recollint.
I com molt bé diu Is.a per molts ja heu fet cim: Perseguiu els vostres somnis amb esforç, tenacitat i fins i tot amb tossuderia i no abandoneu mai. Això no tothom ho fa!
Una abraçada
6 de oct. de 2011 a les 23:12
änimo chicos!!!!!!
la cima no ha sido, ya será…seguro.
ya lo dices…no te rindes.
un beso grande para el regreso.
6 de oct. de 2011 a les 23:49
Ferran no et desanimis. La feina ben feta tots l’hem vist i la valorem, per molt que ens costi d’acceptar a vegades no s’aconseguim el que volem. Es la vida i tu millor que ningu sap que això pot pasar i no per això la feina feta té menys valor, no per a mi. Intenta veure l’experiencia de forma positiva, no com un castic, perquè no ho es. Estic a prop teu i continure estan perquè els teus valors també son els meus i això em fa sentir en companyia. Molts anims i bona tornada a casa.
7 de oct. de 2011 a les 12:06
Animo compañero!!, en la vida “No se ha de ser martillo, sino yunque, pues no se trata de saber golpear, sino de saber resistir”, y vosotros habeis sabido resistir durante toda la expedición contra vientos y mareas.
Mucho ánimo!!
7 de oct. de 2011 a les 13:08
anims, per que eu fet lo que havieu de fer, amb il·lució, dedicació i esforç. lo que no podem controlar nomes ho podem aceptar…i dir fins la proxima.
7 de oct. de 2011 a les 17:25
Anims Ferran.
Ser com et sens per experiencia propia.
Una abraçada.
Lluís Ràfols.
8 de oct. de 2011 a les 0:24
De vegades hi ha coses que costen d’entendre, però això no significa que sigui culpa vostra. Heu fet tot el que ha estat al vostre abast perque l’expedició fos un èxit. I malgrat no fer cim, crec que no teniu res que envejar a d’altres que potser ho han aconseguit però no han viscut tot el que heu viscut vosaltres. Ara, la frustració i el sentiment d’injusticia és inevitable. La vida esta plena de lliçons que ens toca aprendre, algunes de bones i d’altres no tant, però s’ha d’intentar sempre treure’n lo positiu. Estic segura que tot això no ha estat en va, i que el que heu après i visctu no té preu, us felicito de debò, i crec que una experiencia com la vostra és digna d’admirar. Que tingueu un bon viatge de tornada, i ànims sempre!!!!
8 de oct. de 2011 a les 9:39
Dear Ferran,
it is hard to quit and return whitout Summit,
but its another turn tu return.
The Mountains alwais there.
Best for your way home.
Peter
8 de oct. de 2011 a les 15:14
Ostres…
Ho sento molt… Hi tornaràs!!!… veritat?
ânims i avanti…
el més important és haver sortit il.lés de la “barca”.
Abraçada!
8 de oct. de 2011 a les 20:09
NO ET RENDEIXIS PAS FERRAN!
Ja tens un altre motiu per tornar. El Cho Oyu serà al mateix lloc i tu amb una expedició més d’experiència a l’esquena. Aquesta nit del 5 d’octubre la recordaràs el dia del cim i encara tindrà més merit.
AMUNT SAGAL!
t’esperem a casa.
8 de oct. de 2011 a les 20:24
Si aquestes fites fossin tant fàcils i predictibles, quin valor tindríen?? L’èxit és quelcom molt anhelat i valuós, precisament perquè les possibilitats de fracassar sempre son altes quan l’objectiu és ambiciós. El que no s’ha de perdre mai és l’entusiasme per continuar projectant somnis, i per perseverar en els reptes no assolits. Ànims per la tornada i pels aprenentatges d’aquesta expedició. Si arribes a Vic abans del 18, fes-me un truc… jo marxo cap l’Antàrtida el 18 a la nit. A veure si podem parlar abans. Una abraçada!! (Albert B.)
9 de oct. de 2011 a les 23:27
No ho vegis com un fracàs, mira’l, com un aprenentatge ¡¡, una salutació des d’Astúries.
Isabel
15 de oct. de 2011 a les 21:14
Vinga Bou. Ànims. De pitjors tempestes has sortit. Una abraçada.
17 de oct. de 2011 a les 12:30
No problem Ferran ! Ya sabes que el tiempo te puede jugar una mala pasada en cualquier expedicion aunque todo lo demas este controlado.
Animo para la proxima expedicion, ojala sea intentar otra vez el everest sin oxigeno.
Mucha fuerza!!
18 de oct. de 2011 a les 13:02
Se me habia olvidado, temazo el que has incluido al final del video (cho oyu,arribada camp. base) de
CRASH TEST DUMMIES Mmmmm Mmmmmmm, queda genial con la marcha al campo base en ese escenario tan fantastico. Gracias