Ferran Latorre

Xavi Lamas: Always and Forever.

admin — Fri, 27 Aug 2010 15:24:05 +0000

Ahir va fer quinze anys que el Xavi Lamas va perdre la vida al Changzeng, una muntanya de set-mil metres veïna de l’Everest. Recordo els detalls d’aquell dia perfectament, que ha quedat gravat a la memòria d’una manera exacta i transparent. Ahir en parlava amb l’Albert Castellet, el líder de l’expedició de l’UPC a l’Everest, integrada per l’Ernest Bladé, el Xavi González, el Néstor Bohigas, l’Araceli Segarra, el Manel de la Matta, el Xavi Lamas, l’Albert i jo. Teníem l’intenció d’escalar l’Everest en estil alpí i sense oxigen pel corredor Hornbein de la cara Nord. Era una elecció molt agoserada i ambiciosa, però no exempta de sentit i en qualsevol cas, l’elecció necessària d’una generació jove i preparada que volia fer un salt qualitatiu en l’himalaïsme català.
El fatídic accident el vàrem tenir aclimatant en una muntanya alta i esvelta al costat del Camp Base. Aquell 26 d’agost del 1995, el Manel, el Xavi i jo vàrem fer cim al Changzeng cap al migdia, envoltats d’una boira calorosa, típicament monzònica, que va transformar la neu molt ràpidament. Conscients del perill, vàrem decidir baixar encordats, fins i tot fent llargs assegurats. Quan érem a punt d’arribar al coll i un cop superades les pendents més fortes i en el punt on anàvem a reunir-nos amb la resta de companys, -que pujaven directament del camp base i per tant més tard que nosaltres, que havíem passat la nit al coll- el Xavi va decidir desencordar-se, decisió que va comptar amb la nostra aprovació. Per sort el Manel i jo ens vam quedar plegant la corda mentre el Xavi va començar a baixar. I tot es va produir uns minuts més tard, just després que el Manel i jo donéssim el primer pas cap a baix: un allau se’n va endur el Xavi. Nou-cents metres avall. Durant uns minuts vaig pensar que no havia passat res, i espantat però alleujat en constatar que el tall de l’allau s’havia produït gràcies a Déu uns metres per sota nostre, vaig seguir baixant. Però quan em vaig reunir amb l’Ernest, que estava situat com la resta del grup per sota nostre i que ho havia vist tot perfectament, em va donar la trista notícia. No oblidaré mai aquell moment ni aquelles paraules, de la boca d’un gran amic meu, d’algú que estimava i apreciava i admirava enormement. “Em pensava que l’allau havia enganxat al Xavi”, li vaig dir. “Sí Ferran, l’allau s’ha endut al Xavi”. Aquell to seriós i greu de l’Ernest, aquella frase i tot el que ens envoltava, la pedra on estàvem protegits, la calor del dia i aquella boira que anava i tornava, formen part d’uns records clars com una realitat present i paral.lela a les nostres vides. Vam seguir baixant. Vam fer temps absurdament al coll a veure si les condicions canviaven. Estàvem tots en estat de xoc, una barreja de por, de tristesa i d’estar atrapats per un destí absurd però intocable, que ens va desorientar completament. Finalment vam decidir baixar al camp base. Recordo el moment que vam deixar la neu i vàrem arribar a la salvació de les primeres roques. Mai oblidaré l’abraçada que ens vam donar el Manel de la Matta i jo en aquell indret, les llàgrimes als ulls, i un desbordament irracional i incontrolable de tristesa que ens brollava per tot el cos.
Els dies següents al Camp Base van ser molt durs i estranys. De cop tot allò va deixar de tenir sentit. Vam parlar amb la família, mitjançant un dels primers telèfons satèl.lits de l’himalaïsme, i vam decidir enterrar el Xavi al peu de l’Everest. Recordo perfectament l’indret i la cerimònia. El dia clar i serè. El silenci sepulcral i absolut de l’Himàlaia. La presència amatent, d’una blancor divina, pura i innocent de l’Everest, la muntanya dels nostres somnis. Durant la cerimònia el Manel va llegir un escrit, i jo un poema de Cernuda. Abans d’enterrar-lo, em vaig treure la samarreta que portava posada, la meva preferida, i vaig utilitzar-la per cobrir el cos del Xavi, desitjant que la aportés posada per sempre. També vàrem escoltar un tema que vaig seleccionar del Pat Metheny Group, l’”Always and Forever” del disc Secret Story. Va ser gràcies al Xavi que vaig descobrir a un dels millor músics dels nostres temps, i em va semblar pertinent que l’escoltéssim plegats potser per darrera vegada. I us asseguro que tots els que estàvem allà asseguts, escoltant els precs de la guitarra d’en Metheny, vam viure una conjunció que només pot ser explicada i entesa a través del gran misteri de la vida, de la mort i de l’existència. I també de l’amistat.

Anys més tard, el 2006, formant part d’una petita expedició que volia intentar l’Everest per la mateixa via i estil que el 1995, vaig tornar-hi, a l’indret on vam enterrar el Xavi. Em va costar una mica trobar la tomba, situada al final d’una glacera, al peu del Changzeng. Si tanco els ulls puc tornar a experimentar l’ansietat que sentia mentre intuïa que a poc a poc m’hi anava atansant, que anava reconeixent alguna pedra, alguna situació geogràfica inexplicable, algun magnetisme familiar. De cop vaig adonar-me que hi estava a sobre, que no la podia veure perquè estava dempeus a sobre de l’enorme bloc que protegia el Xavi. D’un salt vaig baixar i vaig donar-li la volta intentant contenir l’emoció. I efectivament, el mur que vam cosntruir entre tots i la llosa que va esculpir l’Araceli, estaven intactes. Les mans em tremolaven de l’emoció. Tot estava exactament igual, com si no hagués passat el temps. Els onze anys passats per nosaltres semblaven haver quedat aturats allà dalt, al peu de l’Everest. I aquella constatació m’alterava el cos com si em mirés al mirall del temps. I no vaig poder deixar de parlar. Després d’haver retrobat al meu amic, no podia deixar de parlar-li. M’havien passat tantes coses… per on començar? per on acabar? Vaig tornar a posar l’”Always and Forever” i per aquells altaveus més moderns, sonava la mateixa música, en el mateix indret i amb la mateixa calor que feia onze anys. La música omplia tot l’espai existencial que habitava dins i fora de mi, i no puc negar que enmig del silenci parlava amb ell. I amb tots els que van estar allí aquell 26 d’agost del 1995. Que els demanava força i sort, i que els sentia ben a prop meu, lligat a tots ells per la complicitat d’haver compartit aquella visita puntual al límit tan irreal, però al mateix temps tan rotundament exacte, entre la vida i la mort.
I vaig tornar al camp base, conscient que algú que mor al teu costat, seguirà estant durant el llarg viatge de la vida, sempre i per sempre, al teu costat. I estic segur que el Xavi ho fa amb la meva samarreta posada. La del concert del Secret Story de Pat Metheny, que vam veure junts.

Foto: El setembre del 2006, al costat del Xavi Lamas.

ALGUNS HOMES BONS

admin — Tue, 04 May 2010 17:47:50 +0000

Avui he sortit de l’hospital i he tornat a casa. Hi he passat dotze dies, que és una exageració tenint en compte la meva lesió. Però el Dr. Jordi Ardèvol, el metge que em va operar, va considerar que tenint en compte que la meva progressió era més lenta de l’habitual, seria convenient continuar la recuperació en el mateix centre, que és més exhaustiva i controlada. Cal dir que la clínica ASEPEYO de Sant Cugat, s’ha portat d’una manera exquisida amb mi. Tan és així que avui, quan m’he acomiadat de totes les infermeres, dels dos fisios que m’han tractat –el Ruben i la Elo- i del Dr. Barrachina, -un bon muntanyenc que ha estat molt pendent de mi-, he hagut de contenir l’emoció per a evitar de posar-me a plorar.

Puc dir sense pal·liatius que han estat els dies més durs de la meva vida. Ja sé que pot semblar exagerat o una frivolitat tenint en compte els drames del món mundial; ja ho sé, però cadascú viu els sotracs de la vida a la seva manera, i en les circumstàncies que toquen. I aquest cop se m’han girat en contra tots els fronts al mateix temps. Com per una maledicció, la primera peça del dòmino ha fet caure totes les altres: la de la salut, la de la feina, la dels bancs i finalment la del cor.

Però també m’ha servit per saber que al món, afortunadament, hi ha alguns homes bons. I en aquest sentit, haig d’agrair el suport incondicional de molts amics, però especialment de la meva família i encara més, dels meus pares. El seu recolzament és tan commovedor, que un té la sensació que ni amb tot l’amor del món es podria explicar el que fan els pares pels seus fills. Com a mínim la majoria dels pares. També els meus. Ara fa uns mesos, al vestíbul del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, una amiga m’insinuava amb aquell to de sornegueria que en el fons amaga una acusació, que jo era un immadur. La meva perplexitat va ser doble, perquè sent com és una periodista, sempre havia imaginat que era més observadora. Aleshores vaig callar la resposta perquè la culpa no era ben bé seva. I és que algú que no té fills, mai entendrà que l’acte més enorme de generositat i de rebot de maduresa, és precisament tenir fills. Però sent sincer amb mi mateix, haig de reconèixer que tenia part de raó. Al pare de la Clara, la meva filla, se li ha trencat un cable del genoll, i tot el que hi havia al meu voltant s’ha ensorrat com un simple castell de cartes. Ella pobreta, riu i canta i segueix dibuixant, i no sap que al seu pare se li ha cremat la fàbrica. És el que té no ser funcionari, Clara. És el que té viure de l’aire. Viure d’una cosa tan insubstancial i tan poc sòlida com fer muntanya. Que consti que sempre n’he estat conscient i que sempre he dit que la valentia està en viure de la muntanya, no en practicar-la. Però això no treu que aquest país està ple de valents que donen lliçons des de la seguretat immutable d’un sistema que els altres han creat per a ells, els veritables covards de tota aquesta història. Me’n trobo uns quants cada dia, però aquesta és una altra batalla.

Per sort hi ha homes com el meu pare que han estat empenyent tota la vida. Gairebé sempre en solitari i contra tots els elements, i sense l’ajuda de ningú. I si mai haig de donar un exemple de generositat suprema, sempre parlaré i recordaré els meus pares. Els meus pares com a exemple de tots aquells que han estat al meu costat, i com a far davant d’alguns silencis i d’algunes absències. Així és com el meu pare, ja jubilat, ha anat i tornat gairebé cada dia a l’hospital, amb la meva mare. A vegades fins i tot des de Madrid. Avui ha vingut per darrera vegada. Per portar-me a casa, amb la meva mare, que em cuidarà durant uns dies. I tot just m’ha deixat, ha fet les maletes una altra vegada cap a Madrid, per seguir treballant. I m’ha deixat assegut, diria que clavat, al mateix llit en el que durant tant de temps m’ha vist créixer i convertir-me en el que sóc. En el mateix llit on em va demanar fa molts anys, la única cosa que m’ha demanat en tota la vida: que fos honest. Quan m’ha dit adéu i ha tancat la porta de l’habitació, m’he fet un fart de plorar. Diria que com mai a la vida.

A l’ull de l’huracà

admin — Mon, 03 May 2010 11:10:06 +0000

(LA VANGUARDIA 2/05/2010- Ferran Latorre)

Siempre había pensado que Miss Hawley era británica. Ese dato -que acabo de descubrir que es falso- ya es de por sí un perfecto retrato de esta entrañable americana, que en 1960 se trasladó a Nepal y que todavía sigue en ese paraíso donde todas las caras brillan y sonríen, estén sometidas al calor selvático del trópico o al frío contumaz de las más altas cumbres. Será que para los países de influencia británica, el acento y los aires de Oxford, que son los que visten a Miss Hawley, le confieren a uno más glamour y proyección social en una sociedad que se inscribe entre el mundo moderno y las ancestrales tradiciones de un país eminentemente agrícola.
De aspecto frágil pero de mirada incisiva, siempre se presenta a bordo de su flamante escarabajo y del bolso de esa figura tambaleante siempre salen los mismos formularios amarillentos: esos encuentros son un viaje en el tiempo. Miss Hawley se ha convertido ahora, cuando asegura ya no tener tantas fuerzas, en el centro del huracán. Y es que con estos 40 años compilando exhaustivamente todas los datos de las expediciones del Nepal, se ha ganado el derecho a ser considerada como la autoridad moral para certificar las cumbres. Paradojas de la vida, ella no ha pisado ninguna, pero se desliza con su discurso irónico como una auténtica británica y tras tantos años de experiencia, ha acabado conociendo las grandes montañas y sus detalles casi mejor que los propios alpinistas. Y es que Miss Hawley ha tenido que acabar siendo necesaria. El alpinismo es el único deporte en cuya meta no hay jueces ni público. Así que la veracidad de las cumbres ha sido en ocasiones terreno resbaladizo y caldo de cultivo de controversias y bajas pasiones. Han sido raras las veces, pues en general este deporte se edifica sobre valores de esa supuesta bondad aristotélica, pero los montañeros no estamos exentos de los vaivenes de la condición humana. Contenciosos como los de W. Bonatti en el K2 de 1954 o de Maestri en el Cerro Torre son sólo dos ejemplos. Así que lo que para Miss Hawley empezó en los 60 como un simple control estadístico ha pasado a convertirse, en ocasiones, en un trabajo de investigación. A falta de un tribunal supremo y de una organización internacional que arbitre sobre las dudas de algunas cumbres, Miss Hawley se ha convertido en el centro de todas las miradas. Actualmente hay otras referencias que han dejado de lado el papel amarillento de nuestra amiga, como Explorer’s web (www.explorersweb.com) y Eberhard Jurglasky (http://www.8000ers.com).
Pero aún así, el peso moral de las decisiones que Miss Hawley, sin ser determinantes, son una referencia que incluso han invitado a más de un famoso alpinista a repetir alguna cumbre. Curiosa esta dama de hierro, a la que tan sólo rozamos la mejilla para darle dos besos y que ha vivido de cerca y al completo la historia viva del himalayismo. En ella ha caído parte de la responsabilidad nada baladí de dictaminar sobre el Kangchenjunga de Miss Oh. Una responsabilidad que en el fondo también recae en todos nosotros, porque el secreto de las cumbres, siempre permanecerá en el corazón de los escaladores. Para bien o para mal.

SANT JORDI I IÑAKI OCHOA

admin — Sun, 25 Apr 2010 06:54:34 +0000

La “diada de Sant Jordi” que se celebra per ser el patró de Catalunya, és el dia més bonic de l’any. Es regalen roses i llibres entre parelles i amics. Fa molts anys que no passava el Sant Jordi a casa, i aquesta vegada, el destí ha insistit que el passés a l’Hospital. Però el que em va saber més greu és no poder assistir a la presentació del llibre de l’Iñaki Ochoa, acte al qual vaig ser convidat pel seu germà Pablo. Per això em vaig decidir, durant les hores prèvies a la meva operació, a escriure un missatge que va ser llegit durant l’acte pel seu propi germà. És el mínim que podia fer per Iñaki.

A MI AMIGO IÑAKI:

El destino, a veces tan cruel y tan propicio a la fatalidad, ha querido que hoy no pueda estar con todos vosotros. Parece que el Annapurna se ha ensañado con nosotros y con su última jugada, la de hacer coincidir precisamente esta presentación con mi operación, me ha sido imposible hacer acto de presencia en persona. Pero la fuerza del hombre ha demostrado y demostrará siempre que hay que hacer frente a la fatalidad. No negaré que estoy pasando unos días difíciles y que seguramente me tocará luchar más que en todos los ochomlies juntos que he escalado hasta ahora. Y una buena manera de empezar a hacerlo, es desafiando al destino y escribir estas líneas pues, aunque no esté presente en cuerpo, nadie ni nada va a poder impedir que lo haga con mi alma.
Conocí a Iñaki hace ya muchos años. Fue en el mítico camping libre de la Pierre d’Orthaz, en Chamonix. A penas tenía yo 17 años e Iñaki andaría sobre los 18. Le recuerdo perfectamente en su tienda, como si fuera ayer, la sonrisa sincera e inteligente, el humor cáustico y un poco despiadado, y la fuerza que germinaba en su cuerpo, preludio del gran himalayista que acabó siendo. La vida y la memoria nos guarda datos de una manera muy misteriosa y selectiva. Recuerdo cuando me regaló la cinta que escuchábamos a menudo en el radiocasette de un coche, con las puertas abiertas, a todo trapo. Yo, que siempre he sido un melómano empedernido, al final del viaje le pedí que me la regalara, y todavía con toda seguridad anda por casa de mis padres, pues acostumbro a guardar los objetos de valor, aunque ya sean inútiles.
Luego a lo largo de todos estos años, hemos coincidido en muchos lugares. Recuerdo perfectamente la mayoría de ellos. En Riglos, en Benasque, en Vilanova, en Pamplona y un largo etcétera. Y la verdad, para ser sincero, me quedo con los momentos que hemos compartido de expedición, en el Manaslu, en el Everest, en el K2, en el Annapurna y en el ShishPangma, pero por encima de todo, me quedo con los ratos que pasamos juntos por Kathmandu. Qué queréis que os diga: es verdad que en los diferentes campos bases hemos tenido muchas conversaciones trascendentales –¡incluso le enseñé a jugar al golf en el Annapurna!- pero me quedo con esos momentos álgidos y etílicos de plena exaltación de la amistad, cuando uno cuenta lo que seguramente no debiera… Sea como sea, entre Iñaki y yo siempre hubo un respeto mutuo que me cuesta calificar pero que fue, sobre todo, sincero. A veces, entre los alpinistas se establecen una serie de relaciones tácitas, de complicidad, entre gente que comparte valores y diría más, sobre todo dificultades.
Iñaki era una fuerza de la naturaleza. Y una mente inquieta. No sé exactamente qué buscaba en el Himalaya. No lo sé ni yo mismo. Pero seguro que buscaba algo. Subía y bajaba constantemente, cometía excesos, aciertos, a veces se pasaba de la raya, pero muchas veces acertaba. Recuerdo lo feliz que estaba después del Manaslu, su primer ochomil en non-stop. Y después en el Dhaulagiri. Corría y corría. Quería demostrase algo. Con ímpetu y con inteligencia. Pero siempre con el corazón en la mano. Muchos le quisimos y le apreciamos. Por ser lo que era y porque para lo bueno y par lo malo, era siempre extraordinario. Antes hablaba de complicidad. Cunado se cruzaban nuestras miradas, entendíamos lo que éramos y sin hablar nos contábamos muchas cosas. Y compartíamos lo bueno y lo malo. Los dos hemos vivido al filo de lo imposible y sin red, para seguir viviendo de esta pasión tan grandiosa como cruel al mismo tiempo. Ahora, solo en la habitación del Hospital, me recorre una extraño sentimiento. El Annapurna -aunque salvando las distancias- nos ha arrebatado algo a los dos. Parte de él ha quedado ahí. Parte de mi también. Y yo además, he perdido a alguien, que en estos momentos, me comprendería seguramente como nadie.
Por cierto, la cinta de Cassette era de la Novena sinfonía de Beethoven. Desde entonce es mi sinfonía preferida. Y siempre, siempre; siempre que la he escuchado, he pensado en Iñaki.

El dret a dubtar

admin — Wed, 21 Apr 2010 08:20:01 +0000

La polèmica s’ha deslliurat ara, però fa temps que aquests dubtes planegen pels fòrums i ambients alpinístics. De fet, la gènesi de la polèmica va començar a la pròpia Corea, arran de l’aparició de la foto del suposat cim de Eo Sun al Kangchenjunga. Van ser alguns escaladors i alpinistes del país, els mateixos que van posar la seva compatriota al centre de la polèmica.

Vam coincidir amb Miss Oh al Kangchenjunga. Quan va fer cim, sobre les sis de la tarda, jo estava al camp 3 (7100 m) al costat dels meus companys, subjectant les tendes per a que no volessin. La notícia del cim ens va deixar alucinats. Us asseguro que no és gens fàcil fer cim a una muntanya de gairebé 8600 metres amb un temps horrorós després de vint hores d’atac a cim. Així que, a l’endemà, vam pujar el Jorge i jo fins als 7500 metres per a aclimatar una mica i per a rebre als alpinistes, Miss Oh i tres sherpas més, per a oferir-los la nostra ajuda i per descomptat felicitar-los. Jo mateix vaig filmar la felicitació sincera de Jorge a Miss Oh, al voltant dels 7400 metres. A l’endemà, vam baixar al Camp Base, i els vàrem tornar a felicitar.

Així que fins fa uns mesos, crec que mig any, la història va quedar en això. La sorpresa va venir arran dels dubtes dels alpinistes coreans. Tenia entès, per les converses en el Camp Base, que hi havia fotos de cim. De fet, durant la nostra trobada a 7400 m, dos dels sherpas duien càmeres penjant del coll. Però arran dels dubtes engendrats, Miss Oh va convocar una roda de premsa a Corea acompanyat d’un dels sherpas de cim i va rectificar sobre la foto assegurant que no era de cim, sinó que es va fer just per sota, per culpa del mal temps. La foto em va arribar per internet.

I crec novament, que això no és exacte. Si es mira la foto amb detall, es pot intuir que Miss Oh està penjada d’una corda fixa verda, -per la tensió del cordino i per la corda fixa que li passa per sobre del seu peu esquerre (cercle verd)-. Per casualitat vaig trobar una foto de Asier penjat d’aquesta mateixa corda fixa, situada a uns 8350 metres d’altura. De fet, aquesta va ser l’última corda fixa nova instal·lada pels coreans, com ells mateixos han reconegut a Desnivell, doncs van fer una enorme tasca equipant des del Camp 4 (7600 m) fins a uns 8350 metres. A partir d’aquest punt, no hi havia més corda fixa nova. A més, la cornisa de neu que tapa a Miss Oh, no existeix per sota del cim, -repassant les meves fotos de cim cap avall- però sí en la zona de la diagonal -entre els 8250 i els 8400 metres-. A més està el sentit comú: qui es fa una foto de cim, enmig de la tempesta, com va assegurar Miss Oh, a pocs metres del cim? Per què no al cim?. A més, i per a acabar, ara estan les recents declaracions d’alguns sherpas, amics dels sherpas que van acompanyar a miss Oh fins al cim, assegurant que no van arribar al cim.

És veritat que tan sols es tracta de dubtes i que no es pot provar res definitiu. El debat està en si tenim el dret a dubtar. I si ho podem fer públic. No és ni la primera ni l’última vegada que passa això en el món de l’alpinisme. És més, lamentablement, ha estat gairebé una constant. I en aquesta ocasió, tractant-se d’una candidata seriosa a convertir-se en la primera dona a completar els catorze, sabent que és el centre de moltes mirades i contant amb molts mitjans, no és just demanar explicacions?. Es mereixen Edurne Passaven, Gerlinde Kaltenbrunner, Nieves Meroi i tots els alpinistes del món que han renunciat tantes vegades a pocs metres del cim, saber la veritat?

Déus i món real

admin — Tue, 20 Apr 2010 14:48:32 +0000

Article publicat a la Vanguardia – Artículo publicado en La Vanguardia (19/04/2010)

Cuando hace unos días establecía una videoconferencia con el Campo Base del Annapurna y veía a mis compañeros por la pequeña ventana, me asaltó esa duda ontológica, tan persistente y obsesiva, acerca de la verdadera realidad. Recién aterrizado a Barcelona después del accidente que me apartó de la expedición, vivía ante la pantalla las misma sensaciones que el protagonista de Matrix: ¿cual de los dos es el mundo real? ¿el que por la ventanilla muestra a hombres barbudos apiñados delante de la webcam, o el mundo que veo a través de la ventana de mi casa?.

El Annapurna, que ya escalé en 1999 se ha convertido, después de mi accidente, en un recuerdo confuso. Se trata de la primera cumbre de más de ocho-mil metros pisada por el hombre, proeza protagonizada por los franceses M. Herzog y L.Lachenal en 1950. Si la gran cantidad de expediciones que hay congregadas este año al pie de “La Diosa de la Abundancia” no cambia las estadísticas, el Annapurna seguirá siendo el ocho-mil con menos ascensiones. Y es que la fama de ser la montaña más peligrosa de los “catorze” no la convierte en un reclamo precisamente atractivo para la mayoría de los alpinistas. Los peligros se concentran especialmente entre el Camp 2 (5600 m) y el Campo 3 (6500 m), donde una zona de “seracs” glaciares suspendidos al vacío y que periódicamente arrojan aludes de bloques de hielo- barra el paso a los alpinistas. Porque si algo tiene el Annapurna por su vertiente norte, -la escogida por el equipo de Edurne-, es que se trata de una colosal demostración de poderío glaciar. Hay diferentes rutas que surcan esta caótica cara norte, pero la que más se está utilizando en estos últimos años es la alemana, muy a la izquierda de la ruta original, la francesa, ya muy desaconsejable por la degradación glaciar. Esta podría decirse que es la menos peligrosa, ya que los peligros se concentran en un cono de aludes que hay que atravesar a unos 6000 metros. Pero fuera de este pasaje, la ruta es bastante segura y franca.

He estado en muchos montañas y el Annapurna, cuando uno lo observa desde el Campo 1, se muestra como una muralla contundente y firme de más de tres-mil metros. Algo que le confiere esa belleza fría pero innegable de la grandeza. Puede que todo sea Matrix, pero el que inventó el Annapurna pensaba, seguro, en los grandes dioses.

Felicitats – Zorionak!

admin — Sun, 18 Apr 2010 19:54:17 +0000

No m’he atrevit a felicitar ningú fins que el grup ha arribat al Camp Base. No em fio en general de cap muntanya, però molt menys de l’Annapurna. Però ara sí, una vegada sans i estalvis al Base, toca felicitar els meus companys per la feina que han fet. Als meus companys i als xerpes que han treballat amb nosaltres. Durant un mes, tots ells han equipat la muntanya des del principi fins al final i han portat la iniciativa a tota hora. Han encertat amb la previsió i amb l’estratègia. I malgrat els dubtes que des d’aquí tenia sobre la seva aclimatació, al final va ser suficient i a sobre es demostra una cosa sensacional: que no és necessari dormir tan alt per aclimatar. Quan tornin, que m’ho expliquin!

També voldria fer extensible la felicitació a tota la gent que forma part d’aquest projecte. Especialment a tota la gent de TVE i concretament de “Al Filo de lo Imposible”. Però també, -i encara que no em correspongui fer-ho- als sponors d’Edurne, per haver apostat per aquesta història. És just recordar-los a tots ells.

Hi ha poques coses per afegir. Agrair-li l’Annapurna que s’hagi comportat tan bé amb ells. I recordar sempre, que el límit entre l’èxit i el fracàs és molt fi, especialment en aquest esport. Perquè si bé és veritat que les coses sovint fallen per molt poc, també ho és que s’aconsegueixen per un marge ben estret. Serà perquè tan sovint he tingut la intuïció que hem estat fregat la catàstrofe més a prop del que pensem? Ara toca gaudir de l’èxit. I des d’aquí demanar sort per al Shishapangma. L’emoció està servida. Miss Oh ja pot anar espavilant! A Gerlinder Kaltenbrunner de moment la deixo al marge: és d’una altra lliga. Temps hi haurà per parlar d’ella. Repeteixo: Felicitats! Zorrionak!

ATAC AL CIM: LLUMS I OMBRES

admin — Fri, 16 Apr 2010 09:40:07 +0000

Sembla que tot el grup ha arribat al Camp 3, situat a uns 6500 metres d’altura i punt final de les majors dificultats i perills del Annapurna. A partir d’aquest punt, el recorregut, encara que llarg, és bastant franc. Es necessiten dos dies per a sortejar el terç final de l’Annapurna, situant un últim camp a uns 7100 metres d’altura. Hi ha dos factors molt a favor d’aquest atac i un ombra de dubte en un dels aspectes. En primer lloc la previsió sembla suficientment bona i a això se suma que el grup és de sobres potent i nombrós, a més de contar amb el suport de quatre sherpas molt forts i compromesos.
Però tinc els meus dubtes sobre l’aclimatación. Dubtes que són molt recurrents en aquest esport i que fins a la data no s’han esclarit del tot. M’explico. En general, per a pujar a una muntanya de vuit-mil metres, se sol portar a terme una aclimatación de dents de serra ascendent. Es puja i es baixa diverses vegades, amb el Camp Base sempre de punt de partida i de tornada. Però segons va avançant l’expedició, els pics van sent més alts. Així es van conquistant successivament tots els camps d’altura, de la mateixa manera. En el primer viatge es fa un dipòsit al camp x i es baixa al Camp Base. En la següent sortida es dorm en aquest camp i s’intenta fer un dipòsit fins al següent. L’ideal, per a un vuit-mil just, és haver dormit almenys entre els 6000 i 6500 metres abans de l’atac definitiu. Així ho vam fer per exemple l’any 1999 en el mateix Annapurna, quan vaig fer cim al costat de Juanito Oiarzabal i Juan Vallejo. Vam instal·lar i vam dormir en el Camp 3, a 6500 metres, vam baixar al Base i després vam atacar el cim.
Aquesta és la teoria i la pauta que hem seguit gairebé sempre. Però en el fons tenim la intuïció que acatar-la rigorosament no era del tot necessari. Des de sempre hem tingut la impressió que una bona aclimatación base i perllongada al voltant dels 5500 metres és suficient per a pujar fins als vuit-mil metres. És a dir, que no és del tot necessari dormir tan alt per a aclimatar bé i que n’hi ha prou amb l’estímul de moure’s durant temps al voltant d’aquests 5500 metres d’altura. I la veritat és que si fins ara hem seguit la pauta estàndard d’aclimatación, ho hem fet per si de cas, doncs sembla més conservador i més convincent, o almenys psicològicament més segur, haver passat hores el més alt possible. La meva experiència personal m’ha dut sempre a ser una mica conservador, però és veritat que al llarg dels últims anys hem anat rebaixant l’altura màxima de aclimatación. La vegada que he aclimatat menys va anar en la cara sud del Shishapangma, el 2006 al costat de J. Carlos Tamayo i J. Vallejo. La nostra aclimatación va consistir a passar dues nits a 6200 metres d’altura, abans de l’atac a cim. Però per exemple en el Manaslu vam passar una nit a 6900 metres, al Dhaulagiri a 6800 metres, al Broad Peak a 6500 metres i al Kangchenjunga, ja un vuit-mil dels alts, a 7100 metres.
Els meus companys duen un mes de Camp Base. Temps de sobres per a adquirir una bona aclimatación. Aquest és la dada més important. I encara que no han dormit molt alt – però han passat diverses nits a 5600 metres-, crec que es confirmarà la intuïció que sempre hem tingut i el dissabte estaran en el cim.

LLIÇONS DE VIDA I AGRAIMENTS

admin — Thu, 08 Apr 2010 19:04:02 +0000

Porto força dies a casa i encara em costa fer-me a la idea. Llegeixo les notícies de l’Annapurna a internet i tot em sembla molt irreal, com si despertés d’un malson. Intento posar les coses en ordre, però no és gens fàcil. Hi ha moltes variables en joc i un futur inmediat complicat. AL final tinc el lligament creuat anterior trencat i seria recomanable operar-lo, i això suposa perdre’m evidentment el que queda del projecte d’Edurne i una expedició amb el programa de “AL fil” al Kirgyzstan per a l’estiu. És a dir, l’any en blanc, en molts sentits.
He de reconèixer que moltes expectatives es basaven en l’èxit d’aquesta bi-expedició, i que al final tot s’ha anat en orris de la manera més cruel. Per a que s’entengui, tinc la impressió que després d’haver estat diversos anys ficat en el projecte, em quedo sense jugar la final. No tant per la part esportiva, doncs ja vaig pujar a l’Annapurna i al Shishapangma, sinó per la part professional de la història. I també per la sensació d’haver abandonat als meus companys, no en el sentit literal, doncs són perfectament capaços de pujar a l’Annapurna i al Shishapangma, sinó en el sentit més afectiu, d’amistat, de compromís comú.
Molts em pregunten per quina raó vaig tornar a l’Annapurna, el vuitmil més perillós dels catorze, que ja vaig escalar l’any 1999, al costat de Juanito Oiarzábal i Juan Vallejo. A qualsevol alpinista li aterra la idea d’haver d’escalar l’Annapurna; repetir-lo ja suposa filar encara més prim. Doncs bé, ho vaig fer per compromís i per lleialtat, en primer lloc cap a la gent que duu confiant en la mi molt de temps i en segon lloc cap al meu treball. L’hi devia al programa, en el qual duc treballant més de dotze anys, i a l’Edurne, amb la qual he compartit expedicions i amistat també molts anys. Però també volia ser conseqüent amb la meva professió i demostrar que un està a amatent a col·laborar en els projectes més atractius, però també en els més difícils d’afrontar. Ironies de la vida, aquesta mostra de lleialtat i de valentia m’ha estat retornada pel destí amb una burla despietada: he perdut part de la meva salut i em quedo en una situació diria que indefinida, o almenys incerta.
Però de moment tinc pendent una seguit llarg d’agraïments molt sincers. Amb molta gent, que com a novetat i sorpresa, i en una magnitud gens menyspreable, són anònims o tan sols amics cyberèntics. Però en primer lloc voldria destacar als meus companys de cordada, especialment a Nacho Orviz que va tenir la paciència de baixar amb mi, i al Dr. Pablo Diaz-Munió, el nostre metge d’expedició. Però insiteixo, tots els meus companys van estar molt afectuosos, tant els companys de cordada com Sergi i Ferran, de TVE. També al Toñin, amb el qual he compartit tants moments, i molt especialment a la Carmen Portilla, la directora del programa i a Santiago Campo, el productor. La comprensió i l’afecte que he rebut de tots ells ha estat tan sincer com commovedor; allò que encara coneixem com el costat bo de la humanitat. La llista segueix: la gent d’ENDESA i de LAGUNARO, directius i no tan directius que han tingut un detall de proximitat que no oblidaré. A EUROPEA de SEGUROS, que ha actuat amb gran diligència. Al metge que m’han assignat per al seguiment, el Dr. Victor Lainez i al traumatòleg que s’encarregarà de recompondre’m el cable, el Dr. Jordi Ardèvol. I després a tots els meus amics, els de sempre. Però també als nous, als d’aquest món virtual tan fascinant del Facebook i als que s’han molestat en deixar-me un missatge en el meu Blog.
Ara queda mirar cap endavant. Animar als meus companys i pregar tots els dies perquè tot els vagi el millor possible. No m’acostumo a la idea de viure aquesta història des de la retaguardia, i menys a quedar-me només amb el desig i amb la pregària. Però és l’única cosa que puc fer per ells. Fa temps que guardo una famosa frase de Saint-Exupéry en el calaix de les emergències. “L’homme se découvre quand il se mésure avec l’obstacle”. Ha arribat l’hora de posar-la a prova. El trajecte per descobrir-me serà llarg i costós. De moment ja he après moltes coses.

UN DIA TRÀGIC

admin — Mon, 29 Mar 2010 08:34:49 +0000

Havia de ser un dia perfecte i va resultar tot el contrari. Va amanèixer un d’aquells dies nets i clars, només possibles després d’una tempesta. La tarda anterior va nevar amb insistència al Camp 2, una nevada que de fet ens va sorprendre equipant cap al Camp 3, durant un dels tram més perillosos de tot l’Himàlaia. Ja havíem passat el terrible passatge d’entrada del gran corredor dominat per enormes seracs que en cas de trencar-se en allaus, es concentren tots en aquell mateix lloc. I vàrem continuar equipant una mica més l’esperó, fins que la tempesta ens va impidir la progressió. Bé, el cas és que el día següent va amanèixer clar i brillant al Camp 2, amb uns trenta centímetres de neu nova. Vaig decidir aprofitar aquell magnífic dia per a acompanyar els sherpes fins la base del corredor, amb la finalitat d’ensenyar-los el camí, senyalitzar-lo, i de pas obrir-los la traça amb els esquís. Al cap d’una hora em trobava esquiant alegrement, en el que prometia ser un dels millors dies a l’Himàlaia. Vaig arribar al Camp 2, on m’esperava Nacho Orviz, per seguir baixant junts fins al Camp Base.
Al cap de mitja hora em trobava tumbat sobre la neu i amb una sensació estranya al cos: de seguida em vaig témer el pitjor. I així va ser. Amb l’ajuda del Nacho Orviz vaig començar un descens llarg, lent i molt penós, sobretot des del punt de vista psicològic, ja que en tot moment era conscient de la gravetat del que va passar.
Avui 28 de març, primer dia al Camp Base, he viscut un dels pitjors dies de la meva vida. Viure una decepció i un dolor tan gran com aquest, tan lluny de casa, resulta francament dur, doncs a la dificultat que ja de per sí suposa una lesió d’aquest tipus per a un esportista, s’ha d’afegir que aquí un té la sensació de viure en una presó psicològica. Per sort he comptat amb el recolzament de tots els meus companys, començant per l’Edurne, el Toñin i el Pablo, el nostre metge. Sense l’estima de tots ells m’hagués enfonsat profundament. Ara només em queda desitjar-los tota la sort del món.
El més aviat possible, i gràcies a les gestions de TVE i d’Europea de Seguros, tornaré a casa. Des d’aquí, voldria donar el meu agraiment a tots els que estan fent possible el meu retorn. Queda molt camí per endavant, encara sense saber ben bé cap a on. La vida et sorpren amb aquestes estranyes i terribles fatalitats. Finalment, voldria donar-li un petó a la Clara, la meva filleta, que ahir plorava al telèfono, sense saber, que ella serà precisament l’argument principal de le meva vida per a seguir lluitant. Luitar sempre, tant en la montaña como en la vida, “al filo de lo imposible”.