Ferran Latorre

Finalment hem decidit abandonar. Aquesta ha estat sens dubte una mala tardor. He estat aquí quatre vegades i tal com dicta l’estadística del lloc, normalment a primers d’octubre hi ha una finestra prou bona de bon temps. Però engunay el vent ha entrat molt aviat i no ens ha donat gaires oportunitats. L’any 1992 i el 2005, com ja sabeu vaig pujar al cim Central (8008 m) i Principal (8027 m) del Shishapagma per la mateixa cara Sud-oest i la veritat és que vàrem tenir totes les facilitats metereològiques per fer-ho. Però aquest cop l’estadística ha fallat rotundament. Tant és així que finalment aquest any, tret de l’australià Andrew Lock, -que va pujar a la punta Principal un dia de molt mal temps-, ningú més ha fet el ShishaPagma, si considerem que fer cim, és fer la punta Principal.
Això em fa pensar en tots els comentaris que s’han fet darrerament entorn dels vuitmils, sobretot arrel de que el projecte de l’Edurne, el de convertir-se en la primera dona en aconseguir els catorze, hagi passat a una certa centralitat pública. He dit en moltes ocasions –la darrera en una contraportada publicada a El País-, que escalar la via normal d’un vuitmil ja no és la punta de llança de l’alpinisme modern. Això no és cap secret. Però tampoc és just que aquesta valoració passi a l’altre extrem. Pujar a algun del vuitmils continua essent una tasca dura i difícil. Sobretot els vuitmils alts com el K2, el Kangchenjunga o l’Everest sense oxigen. Encara que l’aglomeració de gent en alguns dels vuitmils fàcils ha provocat que a vegades sigui força assequible fer-hi cim, fins i tot en aquests casos, si es compliquen les coses, poden resultar francament complicats d’assolir.
Cal situar les coses al seu lloc i ser justos. Escalar els catorze sense oxigen és una fita de fons i de recorregut, i un camí llarg que forçosament ha de passar per moments difícils i molt delicats, en els quals s’ha de donar la talla molt més que en qualsevol altre esport. Situacions en les que la línia entre el fracàs i l’èxit –i encara que sembli un tòpic- és tan prima que qualsevol sentit de justícia és tan inútil com exasperant. He pujat al Shisha en dues ocasions i aquesta vegada no ha pogut ser, i això dona una mesura del que dic. Encara que a vegades les coses són fàcils, això no vol dir que sempre hagi de ser així. Perquè en el fons, aquí les coses mai són senzilles, simplement a vegades tenim la il.lusió falça de que ho semblen.
La lluita pels catorze s’aplaça una temporada més i darrera d’aquest objectiu hi ha alpinistes tan rotundament solvents com la Gerlinde Kaltenbrunner. Si encara no ho ha aconseguit cap dona, per alguna raó serà. Estaria bé que els machos –em refereixo estrictament als bípeds de gènere masculí- que tan sovint opinen sobre el tema, i que en moltes ocasions no han anat ni a un Camp Base, ho tinguessin en conte.

Tags: "Al filo de lo Imposible" "Edurne Pasaban" "Ferran Latorre", shisha pangma

L'entrada va ser publicada el dijous 15 de octubre de 2009 a les 9:16 i està arxivat a shisha pangma. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.