31 de octubre de 2009
Aquest no és el final que esperàvem
Aquest no és el final que esperàvem. Al peu de la imponent cara Sud-oest del ShishPangma, l’Asier, el Jean-Ives, l’Adriano i jo, ens barallem una bona estona per construir un trineu que sigui prou consistent. Dos esquís en paral.lel, unes estaques de neu transversals, i un cordino prim que anem passant d’una banda a l’altra, i que és objecte de discussió permanent, és l’invent que hem mig planificat al Camp Base, abans de sortir de matinada. Tothom hi posa bona voluntat, concentració, i una tensió continguda que ningú perd en cap moment. Són moments de gran alçada, on els homes perden les fronteres de la individualitat. De tant en tant alço el cap dissimuladament. Una imatge d’una tendresa immensa em captiva: el Marco està assegut al seu costat, i acaricia el cos d’en Robby, mort, mentre xiuxiueja unes paraules que no entenc, la mà a la front, el cos encorbat, derrotat. Les llàgrimes vessen per sota les ulleres, i aquella és una imatge d’humanitat i de compassió, que només és comparable a la immensitat del gegant que ens amenaça per sobre nostre.
Feia tres dies que havíem abandonat qualsevol opció d’intentar el cim. I feia just una setmana passàvem ben a prop d’aquest fatídic indret. Més amunt, a uns 6200 metres d’alçada, descobríem que el vent s’havia endut el Camp 1. Tendes, sacs, menjar, gas i fins i tot els piolets havien volat pels aires i s’havien endut bona part de les possibilitats d’intentar el cim aquella setmana. No estava tot perdut, però confiàvem que la segona setmana d’octubre, com acostuma a passar sempre, ens regalés una pausa de bon temps; segurament la darrera. Però malgrat que la previsió no era del tot excel.lent, vam decidir intentar-ho conscients que més enllà del 15 d’octubre hi ha poques possibilitats de que el vent pari. Ens apropàvem al peu de la imponent car Sud-Oest del ShishaPangma, de 8027 metres, el vuitmil més baix, per una vessant magnífica, la oposada a la ruta normal, i que s’erigeix com un bastió de més de dos-mil metres. En qualsevol cas, una de les vessant més espectaculars de l’Himàlaia i una vella coneguda meva. Hi vaig estar l’any 1992, quan vàrem fer cim a la punta Central per la ruta de Loretan i Troillet; i l’any 2005, quan a través de la ruta britànica, accedíem a la seva punta Principal. Precisament amb l’Edurne volíem repetir aquesta via, que és una de les més elegants, directes i magnífiques que hi ha a l’Himàlaia. Però aquest cop les coses no anaven a ser tan fàcils. En arribar al Bivac Scott situat a 6200 metres en i veure que no hi quedava cap rastre, vaig entendre que ja seria massa tard per tornar-ho a provar, tot i les bones intencions. I així va ser, al cap d’uns dies, ja al Camp Base, les previsions de més vent ens impedien la possibilitat de tornar-ho a intentar.
El grup d’italians però, un equip entusiasta, molt preparat i potent, va decidir que ho provaria en un sol dia des del Camp Base, aprofitant la que seria la darrera pausa de vent de la temporada. Aquell dia vaig estar pendent dels meus amics però malgrat el rastreig exhaustiu amb els prismàtics, no vaig veure ningú a la meitat superior de la paret. Dos dies després el grup tornava al Camp Base, però la paràbola que va fer el meu bon amic Adriano per evitar la meva abraçada, va ser el signe inequívoc del pitjor dels presagis. Entre llàgrimes finalment em confessava que en Roby havia caigut inexplicablement.
Posem el cos d’en Roby dins un sac de dormir, i aviat estem tots estirant del trineu pel laberint de la glacera. Els comentaris són escadussers, sempre tècnics. Només alguna broma ben acotada i calculada, intenta trencar amb l’ambient de contenció i de tristesa. Aquell mateix dia l’Asier, l’Edurne i jo baixem a Nyalam, el poble més proper al Camp Base. Hi arribem a les dues de la matinada. El dia següent som a Kathmandu, i només un dia més tard a casa, des d’on escric aquestes línies. Ha estat una expedició estranya, amb un final tant trist, que ara que sec aquí, de matinada, em sembla que tot ha estat només un mal somni.(Article publicat a El 9Nou el 23/10/09).
