Ferran Latorre

Nit d’emocions fortes i de nostàlgia la que vàrem viure el passat dimecres al Teatre Cirvianum. El Festival Internacional de Cinema de Muntanya, que en els darrers anys viu una progressió a l’alça en quant a qualitat i expectació, va situar l’alpinisme català en el lloc que li pertoca, és a dir, en una posició destacada del panorama internacional. Però aquest cop ho va fer celebrant l’aniversari del que ha esdevingut una de les ascensions més valorades de tots els temps. I és que enguany fa vint-i-cinc anys de la fantàstica ascensió d’Enric Lucas i Nil Bohigas a la Cara Sud de l’Annapurna, -una de les grans i mítiques parets de l’Himàlaia-, en un estil molt net i simple, el que coneixem com estil alpí. Una fita que marcaria, conjuntament amb altres ascensions sobretot britàniques, les pautes de l’alpinisme modern.
Malgrat haver passat vint-i-cinc anys, o potser precisament per això, el públic no va faltar a la cita. El teatre tenia un aspecte magnífic, el de les grans ocasions, ple a vessar, i amb una expectació continguda però molt perceptible en allò tan indefinible que sura en l’ambient quan ha de passar alguna cosa especial. La vetllada va fluir amb una posada en escena molt senzilla i propera, amb els dos protagonistes explicant des de primera fila els seus records i impressions, mentre de fons vèiem les fotografies de l’aventura que ja comencen a manifestar el pas del temps. El to va ser molt proper i desinhibit, i gairebé en ocasions va arribar a un grau d’intimitat molt entranyable. Es podia percebre l’emoció de l’Enric i del Nil, que poc a poc van anar perdent la por escènica i van acabar establint un diàleg sincer i emotiu, del qual vàrem sostraure molts detalls que no coneixíem i algunes confessions força sorprenents. També ens va servir per constatar la clau de l’èxit de l’empresa, que va consistir en un bon equilibri entre dos personalitats en el fons força contraposades: la del pragmatisme i el càlcul del Nil, i la força física i espiritual de l’Enric.
El públic va acabar absolutament lliurat als encants de tots dos, pel que són i pel que representen per a la història del nostre petit país. Ho va dir l’Enric Lucas al principi: “vam pujar perquè no sabíem que era impossible, perquè si ho haguéssim sabut, segurament no ho hauríem aconseguit”. Magnífica conclusió per a tots nosaltres.

Tags: annapurna, enric lucas, nil bohigas

L'entrada va ser publicada el dilluns 23 de novembre de 2009 a les 10:30 i està arxivat a Alpinisme, General. Pots seguir els comentaris d'aquesta entrada subscribinte al RSS 2.0. Post deixar un comentari, o trackback desde la teva web.