8 de març de 2010
A KATHMANDU
Després de passar tres dies a Kathmandu sembla que començo a agafar consciència d’on sóc i què vinc a fer. Pot semblar estrany, però el cert és que la bogeria que hem viscut uns dies abans de marxar afegit al fet que ja no ens sorpren tant viatjar al Nepal, -fet que ha esdevingut un rol habitual a les nostres vides-, fa que ensopeguem amb l’aventura, amb tot el que ens ve a sobre, només quan ja som al Nepal.
Com sabeu, vinc a filmar a l’Edurne en el seu projecte d’acabar els catorze. Li queden l’Annapurna i el Shishapangma, cims que ja he escalat el 1999 i el 2006 respectivament. No em fa res tornar-hi. I menys en aquest rol que tan m’apassiona i que consisteix en immortalitzar –ara hauríem de dir digitalitzar!- alguns moments estel.lars de les nostres vides. No sé si l’Edurne serà la primera dona en completar aquest projecte, ja que com sabeu, la corena Miss Oh li porta un cert avantatge i només li queda l’Annapurna. Pel fet que coincidirem en aquesta muntanya i que és molt possible que aconsegueixin pujar-hi plegades, teòricament Miss Oh es convertirà en la primera dona del món en escalar els catorze vuitmils de la terra. Però li quedarà la missió d’aclarir si va pujar realment al Kangchenjunga, muntanya on també vàrem coincidir la primavera passada. Com vaig escriure a la meva darrera columna a Desnivel, en tinc seriosos dubtes, coincidint amb una extensa nebulosa de dubte que plana per tota la comunitat internacional. No és ben bé la meva guerra, encara que em toca molt de prop, però es tracta d’una simple qüestió de justícia que quedi clar per tothom. Sigui com sigui ara toca mentalitzar-se pel que queda, que no és poc. Dos vuitmils seguits, molts dies fora de casa i les mateixes incerteses de sempre.
Voldria acabar aquest primer post agraint a tota la gent que m’esperona a seguir endavant. No voldria caure en tòpics buits, però la realitat és que les simples frases de suport al facebook, o en aquest blog, o els emails o les trucades que he rebut de tants amics i coneguts, m’ajuden a creure una mica més en mi mateix. I a trobar la resposta a la pregunta més difícil i reiterativa que em fa la meva filla: i per què hi vas, a la muntanya, papa?. Us trobaré a faltar.
