Ferran i la muntanya

ESCALADA EN ROCA I GEL
ALPINISME
EXPEDICIONS I VIATGES

Abans que res, és important recalcar que vaig començar en això com gairebé tothom: de la mà de l’excursionisme i, sobretot, a través del meu pare i de l’escola on vaig estudiar, que va cometre la temeritat de portar-nos una setmana sencera de passeig pel Parc Natural d’Aigüestortes. No em puc oblidar dels estimats professors Sr. Bofarull i Sr. Cairó.

El meu primer “tres mil” va ser la Punta Alta (3014m), a prop de l’Estany Negre, amb els que ara són els meu amics d’infantesa i de l’ànima. Tinc doncs la sort que un dels indrets més bonics del món, el refugi “Ventosa i Calvell” i tot el seu entorn, es va convertir des d’aleshores en un dels llocs més especials de la meva vida.

Amb catorze anys els meus pares em van fer soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), el Club més important de Catalunya i en el que em vaig formar plenament com escalador i alpinista, això sí, passant prèviament per la secció de joves, en la que bàsicament practicàvem excursionisme i fèiem un tast d’alta muntanya.

Vaig començar a escalar bastant jove per l’època, amb 14 anys, de la mà del CADE (Centre Acadèmic d’Escalada del CEC), coincidint amb l’eclosió de l’escalada esportiva.

Vaig escalar el meu primer 8a a Siurana (Anabólica, 8a), quan tenia 19 anys (1990).
El meu primer A5 (ara A4+), el 1995 a Montserrat: la mítica Mirall Impenetrable.
He escalat un màxim de dificultat de 8b i 7c+ a vista.

Durant uns anys vaig escalar diverses vies en solitari, com Bailando con Plomos (250 m, A4), o Kafarnau (200 m, A3), entre moltes altres.
De tots aquells anys guardo un especial record d’algunes escalades efectuades amb bons amics i excel·lents escaladors, com A traversa il Pesce (900 m, 7b+), a les Dolomitas (Marmolada), junt al gran Josep Lluís Moreno, o Sant Benedictes (250 m, 7a+/A4+), a Montserrat amb un gran escalador i millor personatge, Xavi Fernández.
També fou molt especial obrir Mixed Emotions (700m, A3/75º), al Vignemal, amb un dels meus millors amics i segurament l’escalador que més he admirat, Pere Vilarasau.
I per últim la meva primera gran hivernal, la Bellefon del Vignemal, amb Manel de la Matta.

Haig d’agrair l’ajuda durant aquells primers anys a una sèrie d’escaladors i alpinistes que per a mi són molt especials, la majoria vinculats al Club que em va veure créixer: Xavi Rodríguez, Josep Lluís Sasot, Josep Lluís Moreno, Manel de la Matta, Albert Ibáñez, Josep Castellet, Albert Castellet, Ernest Bladé, Xavi Lamas, Ricard Dalmau, Joan Olivé, Carles Vallès, Joan Quintana, Joan Jover, Francesc Carulla, Adrià Zamel. Segur que me’n oblido uns quants, però haig de reconèixer que sense ells no estaria aquí ni hagués escalat el que he pogut escalar. A més a més, com és lògic, vaig fer grans amics com en Joan Campanyà, Xavi Amat, Roger Besora, Víctor Domènech, Oriol Pascual i tota la gent tan especial i única de Sant Benet (Montserrat), sobretot Francisquillo.

De tots els que he mencionat, alguns ja no són físicament entre nosaltres, però la seva ànima i el seu esperit m’envolten contínuament.

Si bé és cert que l’escalada fou la meva principal activitat i la base de la meva formació, sempre he combinat l’escalada amb el muntanyisme. Malgrat l’enorme seducció de l’escalada esportiva per a un jove lleugeret de pes como jo, la fascinació per l’alta muntanya fou el que realment em va impulsar a posar els peus en aquest món. Els meus ambients preferits eren els Pirineus i els Alps, sobretot el magnífic massís del Mont Blanc, un indret molt especial per a mi que, malgrat la multitud, considero un dels llocs més bonics del món. Els Alps foren per a mi l’escola definitiva d’aprenentatge, i bastant jove vaig escalar rutes al Mont Blanc com les següents:

Mont Blanc (4807): Integral de Peuterey, Major, Frêney, Pilier Rouge du Brouillard (7a/A3), Bonatti-Gobbi (Pilier de l’Angle), Boivin-Vallençant (P. de l’Angle).
Grandes Jorasses, Cara Nord: Esperó Walker, Esperó Croz (1ª hivernal estatal), MacIntyre-Colton (tardor), Linceul.

Altres: Droites Cara Nord (goulotte Jackson), Courtes Cara Nord, Dru Cara Nord, Aiguille Sans Nom (Brown-Pattey).

D’aquestes ascensions, recordo particularment a Albert Ibáñez (Integral), Joan Amils (MacIntyre-Colton, Brown Pattey, Walker y Boivin Vallençant), Josep Lluís Moreno (Brouillard), i Ernest Bladé (Droites).

De les ascensions al Pirineu, potser més especials que les dels Alps, guardo també un gran record de les següents:

Vignemal: Bellefon a l’hivern amb Manel de la Matta, obertura hivernal de Mixed Emotions (700m, A3/75º), amb Pere Vilarasau.

Altres: Obertura hivernal de Jiddix a la nord del Margalida amb Pere Vilarasau, l’hivernal a la cara Nord del Midi d’Ossau amb A. Castellet, E. Baldé, A. Segarra i N. Bohigas, la Integral a Gavarnie, sortint per la Cara Nord de la Torre de Marboré, en 9 hores, amb Daniel Lanne.

El 1995 vaig rebre de la Federació Española (FEDME) el Piolet de Oro atorgat a la millor activitat alpinística de l’any. En aquest cas es va reconèixer la dificultat d’un conjunt d’escalades amb Patrick Gabarrou. Vàrem obrir les següents vies:

Gavarnie (France): Aloïs (1200m, VI/5+, 6a/A2). Primera ascensió dels tres murs de Gavarnie.

Petites Jorasses (Mt. Blanc): Omega (700m, VI/5+,A3).

Mt Rosa (Alps Italians): Dies irae (1500 m, 6a/A3).

L’any 1992, quan tenia 21 anys, vaig escalar el ShishaPangma Central (8008 m), el meu primer “vuit mil”. Vàrem fer la quarta ascensió de la cara Sud-oest per la via de Loretan, Kurtyka i Troillet (2300m, 55º).

Des de 1998 treballo al programa Al Filo de lo Imposible de TVE, filmant per quasi tot el món i en tot tipus de disciplines -encara que majoritàriament alpines-. Les següents són les més interessants:

Annapurna (8091m). El meu segon “vuit mil” en companyia de J. Oiarzábal y J. Vallejo. Juanito concloïa així els catorze “vuit mil”.

Makalu (8465m). Vàrem escalar el Pilar Oest fins als 7600 m, encara que no vàrem arribar al cim per mal temps.

Everest (8846m). Vaig escalar l’aresta Nord fins als 8700 m sense oxigen dues vegades.
Antàrtida. Terra de la Reina Maud. En un dels indrets més allunyats del món vàrem obrir diferents vies d’escalada a les parets del Kintanna, Stetind i Holtana.

Kirgizstan. Obertura d’una nova ruta (500m, A3/6b) a prop del Kizil Asker.
Groenlàndia. Obertura d’una nova ruta Negra Rosa (700m, 6b/A2) al Nulamasortoq (cara sud).

Illes Georgias del Sud. Vàrem refer la ruta de Shackleton i vam escalar el cim més alt de l’Illa, el Mt. Paget, en un ambient àrtic molt rigorós i salvatge.
K2 (8611). Vaig participar en l’ascensió de J.Oiarzábal, J. Vallejo, M. Zabalza y E. Pasaban, encara que sense cim. Em vaig quedar a l’espatlla, a 7900m.
ShishaPangma Principal (8012m). Amb J.C. Tamayo i J. Vallejo varem escalar la cara Sud-oest per la ruta britànica (Scott), en dos dies.

Kangchenjunga (8586). Amb Juan Vallejo, Mikel Zabalza i Yosu Bereciartua, vàrem arribar als 8500 m, però ens haguérem de retirar per culpa d’una tempesta sobtada.
Everest. Intent en estil alpí al Corredor Horbein amb Juan Vallejo i Alberto Iñurrategui. Vaig arribar als 8200 m.

Broad Peak (8047). Cim amb Edurne Pasaban, Ivan Vallejo i Silvio Mondinelli, entre d’altres. Aquest darrer concloïa amb aquesta ascensió el seu catorzè “vuit mil”.

Dhaulagiri (8167 m). Cim amb Edurne Pasaban i Iván Vallejo (el seu catorzè “vuit mil”).

Pilar Central del Frêney (Mt Blanc). Tot i que fórem transportats en helicòpter, tinc un record magnífic d’haver passat uns dies de Nadal amb J.C. Tamayo i Mikel Kabalza en aquesta ruta tan mítica.