Us escric en el moment culminant del capvespre. Avui no puc negar que em costa escriure. Surto a fora un moment i contemplo l’espectacle meravellós del declivi del dia. Ho intento fer amb ulls d’amor. És curiós com aquest lloc, que tant ens ha encisat, des de fa uns dies s’ha convertit en una feixuga presó. Es fa difícil explicar com la tensió del cim, com l’enyorança, com l’abatiment físic després d’estar-hi durant un mes i el seu corresponent afebliment mental, han provocat aquest curiós fenomen de metamorfosis. Surto doncs amb un esperit renovador. El vent ha parat i el silenci s’ha apoderat de l’espai. El lloc és magnífic i per uns minuts el torno a veure amb ulls d’amor. Miro cap amunt, cap a l’Everest. La muntanya dels meus somnis té un posat llunyà i ferm. Sóc conscient que caldrà patir molt per pujar-hi sense oxigen. Intento imaginar i visualitzar que sóc capaç d’arribar al feréstec Camp 3 (8300 m), sa i ben conscient. Que hi passo aquelles hores cabdals de capvespre, enlluernat pels darrers raigs de sol de la terra, i que ja en plena negra nit, sóc capaç d’aixecar-me un altre cop i posar-me a caminar cap al cim, envoltat durant hores per la misteriosa i angoixant foscor. Imagino que seré capaç de veure sortir el sol per sobre del segon esglaó, i que amb els meus propis ulls podré veure aquell darrer tram que tants cops he vist en fotografies i que tants d’altres alpinistes –alguns tant estimats- han pogut veure amb els seus propis ulls. Finalment imagino també el cim, aquell metre quadrat tant màgic i exclusiu.
Imagino tot això amb amor. També amb esperança. També amb certa por. L’any passat, abans d’intentar el cim, vaig titular aquest mateix post amb el mateix epígraf “Promises to keep”. Mantenir les Promeses, el títol del capítol de cim del magnífic “Everest West Ridge” de T. Hornbein. I aquí estic un altre cop. Mantenint la promesa d’intentar-ho un altre cop. Mantenint la promesa de donar tot el que sé i el que he pogut saber durant aquests anys. Mantenint la promesa de no fallar a tanta gent que m’ha ajudat. Mantenint la promesa d’allò que vaig escriure al Ventosa i Calvell fa 25 anys. Mantenint la promesa de respectar l’Everest i a mi mateix com a alpinista. Mantenint la promesa de tornar a casa, amb els meus. I mantenint la promesa d’estimar-los més que mai.

De totes maneres la infraestructura principal la tenim al CBA. I em fa especial il•lusió parlar-ne perquè fa anys que tenia ganes de disposar d’una tecnologia com la que tenim aquest any. Cal dir d’antuvi, com és sabut, que hi ha grans empreses donant suport a aquesta expedició, però que en l’apartat tecnològic són petites empreses catalanes les que s’han bolcat d’una manera entusiasta. I a mi això em produeix una particular il•lusió per dues raons: en primer lloc perquè la seva funció és bàsica, primordial en aquesta història. I en segon lloc per la satisfacció de constatar la seva absoluta competència. En temps de dubtes com els que estem vivint, l’angoixa que em produïa saber que en gran part tot depenia de l’energia i de les comunicacions, es va esfumar un cop vaig comprovar que a 6.400 m tot funcionava com estava previst. A casa les coses es segueixen fent bé. Especial satisfacció em fa el subministrament elèctric. És la nineta dels meus ulls. Fa anys que depeníem de generadors de combustió interna, així que un cop engegat el projecte, em vaig prometre que dependríem estrictament de l’energia foto-voltaica. I així ha estat gràcies a l’empresa Azimut360 d’un bon amic meu, en Dani Cadilla, company de classe d’Industrials. Disposem d’un muntatge de 4 plaques solars, de l’empresa LFN Photovoltaics, de 40 W cadascuna, una bateria de 80Ah i un altra d’auxiliar de 7Ah, gestionat tot per la “Reina” de la casa: la que anomenem la “maleta bomba”. La raó de tal nom s’entendria si hagués pogut fotografiar la cara del Guardia Civil d’aduana que a l’Aeroport de Barcelona va obrir-la molt educadament com a procés rutinari. Se li va congelar l’expressió en descobrir tot un entramat de cables,

commutadors, transformadors i sobretot un pantalleta digital d’aquestes com a les pel•lícules, les que efectuen el conte enrere fins l’explosió final. Vam haver d’estar una hora per explicar-li de què anava l’aparell diabòlic. I no hem passat poques angoixes cada cop que la nostra maleta creuava una frontera. Pel que fa a les telecomunicacions, aquest cop l’empresa catalana Verasat Global també s’ha encarregat que tot vagi a les mil meravelles. Ens connectem a internet a través d’un mòdem via Inmarsat que es diu Explorer 500, i que ja havia utilitzat en altres ocasions. Però aquest cop la diferència està en que podem controlar amb precisió el trànsit de Mb cada cop que ens connectem, i així poder controlar també el cost de les factures. Les trucades de veu, les faig igualment a través d’un telèfon mòbil (IsatPhone) que utilitza també la xarxa d’Inmarsat.

L’equip de filmació és íntegrament de CANON, amb dos cossos, la Mark II i la nova III, i dos Legria per si de cas. Les òptiques també Canon, amb dos 24-70 L USM, un 70-200 L-USM, i un 17-40 USM. Els orinadors amb els què escrivim i amb el que faig el muntatge dels vídeos, són MacPro amb disc dur sòlid –per evitar problemes amb l’alçada- i es munten amb Final Cut i Motion.
Sé que per a alguns pot resultar avorrit el tema. Però volia fer constar que darrera de cada paraula que envio, de cada foto, i no diguem que da cada vídeo, hi ha una feina seriosa i acurada en l’apartat tecnològic. Una feina que s’ha fet ben feta des de casa i que no va suposar-me pocs mals de caps en el seu dia. Voldria doncs donar-los les gràcies, per propiciar el gran miracle de poder comunicar-me amb tots vosaltres.

El dia va ser radiant, amb una brisa constant que refredava el cos però que al mateix temps ens oferia un espai nítid i ample, amb una visió privilegiada com la que només pot donar l’Everest. Només uns metres per sobre del Coll Nord, l’espectacle ja és únic. De fet el capvespre anterior m’hi vaig passar ben bé una hora, sota un fred intens, veient com el sol oferia els seus darrers raigs a la terra. Haig de confessar que aquest indret m’apassiona. Deixar-me impregnar per la seva màgia i veure com la llum es filtrava entre les nuvolades esquinçades del capvespre, aferrades al voltant dels cims, que treien el cap com illots enmig d’un oceà caòtic i gris. De cop el cel es va obrir i es desvetllà davant meu la colossal cara nord de l’Everest, que amb els seus 2600 metres de desnivell, s’alçava per sobre meu immens i silenciós, des del cim fins al fons de la vall, mil metres per sota els meus peus fins al Lho-La, el coll que dona al Nepal. Podia reconèixer amb emoció els indrets per on havia passat durant els meus intents al corredor Hornbein. La quietud i el silenci desplegaven tot un seguit de records entranyables, lligats a aquella massa impassible i aparentment indiferent als meus sentiments. Per uns moments em va envair la sensació que al món només estàvem l’Everest i jo, i que no hi havia ningú més. Una percepció a mig camí entre l’angoixa de la buidor material i l’amor incondicional d’un ser petit i insignificant.

El dia següent vam pujar a bon ritme per la llarga i monòtona aresta nord però novament l’entorn i la sort d’estar en un lloc tan privilegiat em transmetien una energia addicional per combatre la falta evident d’oxigen, que es va començar a notar a partir dels 7500 m. És en aquest punt, quan comença la part rocosa de l’aresta, que es pot començar a instal•lar el Camp 2. Vaig pujar lentament entre les roques, grimpant com un robot un xic maldestre, -les botes grosses, el mono de plomes-, però totes les plataformes estaven ocupades. Finalment en arribar als 7700 m vaig coincidir amb el meu amic australià Andrew Lock, que em confirmava que més amunt tampoc hi havia lloc. Així que vam deixar un dipòsit de material pensant en una solució per més endavant.
Hi passo una bona estona. Respiro profundament aquella atmosfera estranya i lleugera. Baixem junts lentament. Els núvols tornen a fer presència. Neva tímidament quan arribem al Coll Nord. Hi tornem a dormir per acabar d’aclimatar. La nit, enmig de l’insomni per l’alçada, i sota l’ombra platejada de l’Everest de lluna plena, m’envaeix amb els records del passat i els dubtes del futur. Només hem arribat als 7700 m i queda un llarg camí, ple d’interrogants i de reptes. Però també del nou camí que sempre he somiat descobrir.

Aquesta ruta de fet enllaça dues arestes. Per la part baixa i començant des del coll nord (el Camp 1 a 7000 m), l’aresta pròpiament nord, que culmina al Camp 2 a uns 7900 m. Des d’aquí es va a buscar la llarga aresta de cim que té una orientació Nord-Est. Per a arribar-hi cal passar abans pel Camp 3, situat a 8300 m. Des d’aquest camp doncs, s’accedeix a l’aresta final que condueix fins al cim, passant pel primer esglaó, el segon esglaó–el més difícil i on van ser vistos per darrer cop Mallory i Irvine- i el tercer esglaó, abans d’arribar al cim. La ruta sencera de fet no es pot veure sinó és des de l’aire. Per aquesta raó ho he il•lustrat amb dues fotografies. La primera és la vista des del CB Avançat, des d’on es veu el Coll Nord i l’aresta nord fins al Camp 2. El cim tot just treu el cap per darrere d’aquesta aresta, per falta de perspectiva. La segona foto està feta des del monestir de Rongbuk, on es pot veure la part alta de la muntanya (a partir del Camp 2), ja que els cims que hi ha al davant (el Chan-tse de 7500 m) no deixen veure la part inferior de la muntanya.

Aquesta va ser també la ruta escollida per la mítica primera ascensió catalana del 1985. Però aquesta història, tant important per a mi, la deixaré per més endavant. Com també les raons per les quals hem escollit aquesta ruta pel nostre intent sense oxigen.

* A la nova plana de facebook, a la que esteu invitats a seguir com a fans, hem publicat detall de l’aresta nord amb cada un dels camps.

En aquest sentit la baixada al CB Xinès és com una fugida cap a la vida, i a cada pas un té la sensació que la vida t’entra pels pulmons amb una ansiosa desesperació. L’espectacle a més a més és magnífic. La glacera del Rongbuk oriental s’obre pas enmig d’una vall d’altius torreons dolomítics fins a desembocar a la glacera principal, punt on es descobreix el Pumori i tota la cara Nord de l’Everest. És així com hom entra de nou a la vida, envoltat d’una bellesa albada i silenciosa, perquè el millor de tot va ser poder gaudir d’aquell dia completament sols, talment amb la sensació que érem els primers en descobrir aquest lloc. I un cop més, podia constatar la profunda connexió que ha establert el meu esperit amb aquest racó del món.
El dos dies que vam estar al CB Xinès van ser tranquils amb un preciós descobriment. El segon dia ens vam apropar al petit monestir de Dupkhang. Més antic però menys conegut que el cèlebre monestir de Rongbuk i situat un quilòmetre després, encara no l’havia visitat mai. I és que, camuflat amb un precís mimetisme cromàtic i formal amb les roques agrestes on està encabit, passaria inadvertit si no fos per la quantitat de banderes d’oració que el culminen. Segons em diuen, es tracta d’un dels temples més importants del budisme. I no m’estranya. La presència de fons del Chomolungma –el topònim original tibetà d’Everest- i els altius i imponents torreons que el custodien infereixen a l’indret un estat de solemnitat i d’espiritualitat que cap arquitectura grandiloqüent podria arribar a aconseguir. Passejo durant un hora en silenci pel laberint de stupes i temples, la majoria mig derruïts.

Fotografio insaciablement. Voldria capturar l’esperit que flota en l’atmosfera. No en vaig ser capaç. El lama que habita en solitari el temple, m’invita a entrar-hi. Li indico amb gestos primitius que vull escalar el Chomolungma. M’agafa del braç i em porta fins un mural, on hi està representat el Chomolungma. Amb un gest entenc que em desitja sort. Ens mirem de fit a fit durant uns segons i entre els dos s’estableix un vincle intemporal, difícil d’explicar. Acabem somrient. Un somriure que apropa dos móns tant diferents i que al mateix temps enllaça el nostres dos Chomolungma particulars: el seu objecte de culte, el meu objecte d’adoració.

Al CBA cada dia ha fet vent i fred i hem hagut de reparar diverses vegades les tendes, al mateix temps que durant les nits l’espetec constant de la lona de la tenda tan propera al cap ens ha despertat diverses vagades. I tot això a pesar de que el CBA està ben protegit, ficat al fons d’una olla formada pel Chantse de 7500 m i el propi Everest. Però les ressonàncies altives i greus del fort vent en alçada acaben finalment repercutint en fortes fuetades de vent aquí a baix. Ahir, la pujada al Coll Nord, va ser tot un suplici. Fins i tot vaig cometre l’error inexpert d’intentar posar-me la jaqueta de plomes a mig camí, una acció que va acabar amb la promesa de més calor volant pels aires. Una sobtat cop de vent se la va endur cap al plateau del Tibet; només espero que algun pastor tibetà en faci un bon ús.

També l’esforç de mantenir la informació ha estat important. Com a exemple el vídeo sobre la “Puja”, que vaig filmar i muntar el mateix dia, i que va suposar un esforç d’imaginació i concentració contra al dispersió mental de l’alçada i contra el fred. Editar durant unes hores a 6400 m i a -10º no és una tasca fàcil.
La previsió és que el fort vent segueixi uns dies més. I per tant, hem pensat que el millor serà baixar a descansar uns dies al CB Xinès. Tornarem al CBA cap al 3 de maig.

Malgrat les dificultats, els records dels dos dies de marxa fins aquí, i tot i que em queden ja molt llunyans, els tinc ben presents. El trajecte que remunta la glacera del Rongbuk Occidental recorda el Gran Canyó del Colorado. El capvespre al Camp intermig, va ser un tast de convivència esporàdica amb els pastors tibetans que condueixen els yaks. Com si la nostra també fos una vida nòmade, el llenguatge gesticular aproximava dos móns molt diferents, un intercanvi que sempre m’ha entusiasmat i que em transporta, si se’m permet la càndida il•lusió, a les sensacions dels primers exploradors. De fons, la càlida fressa dels yaks, dispersats una cinquantena en l’estret espai en el qual convivíem tots plegats. Animals feixucs i potents, de cornamenta desafiant, de perfil geperut semblant als dels búfals americans, a primera vista semblen lents, pacífics, indiferents i submisos, però desperten amb esporàdiques reaccions que desvetllen el seu passat més salvatge i indisciplinat.

Els torreons vermellosos uns mil metres per sobre dels nostres caps, ens podrien transportar a un altre món, però el “dalbat” -el típic plat nepalí d’arròs i llenties- que mengem a peu dret ens recorda que estem al Tibet i que l’endemà arribarem al peu del Chomolungma, l’Everest en l’idioma tibetà. Avui ho recordo, mig tremolós, el fred intens, l’aire escàs, la il•lusió plena.

Fa dos dies i com a procés d’aclimatació, vam anar fins al Camp Base de la majestuosa Cara Nord de l’Everest, que accedeix directament al peu de la cara nord, i a no confondre amb el nostre Camp Base Avançat, que dona accés a l’aresta nord, la via per la qual intentarem l’Everest. Aquest és un lloc de pelegrinatge que sempre he visitat quan he estat al Tibet. De fet hi vaig estar instal·lat els anys 1995 i 2006, amb sengles intents a la Cara Nord directa, concretament pel prestigiós Corredor Hornbein. El racó és bucòlic, el darrer punt amb indicis de vida, ben protegit i encatifat d’una miraculosa gespa i un petit estany, ara sec. A l’oest, el Pumori treu el cap entre cims imponents però desconeguts. I al nord, la gran cara nord de l’Everest s’alça durant 2600 metres directes fins al cim. L’indret és espectacular, dotat d’una espiritualitat que no sabria definir amb poques paraules. L’Everest s’alça inquietant, amb aquesta barreja estranya de bellesa i desafiament extrem. Als seus peus, l’extensa i ampla glacera, obra el camí als penitents de gel, que semblen fer-ne reverència amb una permanència gelada i intemporal. L’espai és ample, dominat per un silenci faraònic, i el temps sembla haver quedat presoner d’un espai aïllat de la resta del món. Aquí, ben a prop, hi ha la tomba del Xavi Lamas, el nostre amic que va morir l’any 1995. Sento la seva presència en tot l’espai immens. Tanco el ulls i veig la seva cara, amb una perfecció sorprenent. M’és difícil no parlar-li una estona, i escoltar les seves paraules ressonar a dins meu. Ho deia abans. Aquest és un punt especial de la terra. Un indret que representa un túnel en el temps. Hi conflueixen records contraposats, d’amor i ràbia, de somriures còmplices a mig camí, d’un imprecís i confús veredicte. Ho repeteixo, l’espai és immens, adimensional, i els esperits del Xavi i de l’Everest semblen volar lliurement i entrecreuats entre els abismes infinits d’aquestes muntanyes.

Tecnicismes logístics a part, l’arribada a aquest indret del món sempre m’emociona profundament. Hi he estat quatre cops i els records acumulats són massa especials com per deixar-me indiferent. Els he viscut de tots colors i és curiós com només posar-hi el peus, la memòria te’n fa una selecció tan acurada i singular com instantània. A part de que pels amants del romanticisme historicista de l’alpinisme, aquets indret és propietat particular d’una gent excepcional que se’l va fer seu per sempre. Parlo de la generació llegendària de George Leigh Mallory, que durant els anys 20 van intentar per tres cops escalar l’Everest. En reconèixer l’indret on es van fer la mítica foto de grup i que el 2000 vam recrear amb el programa d’Al Filo de lo Imposible, un silenci intern recorre la meva ànima acompanyat d’un somriure còmplice. Crec que no hi ha emoció més gran que la de constatar el pas del temps, amb aquestes visites a aquells punts geogràfics que per alguna raó s’obren com una porta màgica al passat. I aquest blog en farà constant referència, perquè el meu passat aquí, en aquest indret del món, lliga amb les ressonàncies més internes de la meva ànima.

També, ahir vaig pensar en tota la gent que m’ha ajudat a tornar fins aquí. A alguns els vaig poder trucar. Volia transmetre’ls la meva emoció, ells capficats en els seus “móns” també de dificultats. Ho feia mirant de cara la impressionant cara nord de l’Everest. Aquesta és la muntanya més injustament tractada de la terra. És la més gran, la més impressionant, i sens dubte la més bella de totes. Qui no s’ho cregui que vingui un dia aquí i segur que compartirà allò que G.L. Mallory va deixar escrit: “Such is the pre-eminence of the greatest”. Tenia raó.

Però l’entorn continua, per sort, inalterable als nous temps. Tingri presideix una de les planures més impressionants de la terra, d’una extensió vasta que relaxa la vista. L’hivern comença a deixar pas al verd tímid, però les tonalitats estepàries encara dominen l’horitzó llunyà. Els rius s’obren pas amb mandrosa parsimònia, fent amples marrades i oferint el reflex llunyà del cel de l’Himàlaia. L’ambient és nítid, tant clar que hom pot veure amb claredat qualsevol detall a centenars de quilòmetres. L’espectacle però quedaria incomplert si no fos gràcies a un cel estratosfèric, d’un blau metàl·lic pur i uniforme, que domina l’escenari per donar-li encara més amplitud i grandiositat. Des dels turons dels voltants, s’hi poden intuir ramats de bestiar, deambulant erràtica i pausadament; i els poblats més apartats de la carretera, situats sempre al peu dels turons per protegir-se del vent. Pel nord, la planura de Tingri limita amb una serralada agresta, àrida i ben seca, sovint esquerdada per les aigües sense obstacle, d’unes tonalitats ocres que sovint contrasten amb la grisor intensa dels núvols del capvespre. Pel sud, el límit és l’espectacle del Déus. L’Himàlaia s’alça amb opulència. I per sobre de tots els cims, l’Everest o Chomolungma, treu el cap amb el dret que confereix la majestuositat.

Un Déu per als Tibetans, suposo que també per les noies que juguen a cartes i que “xatejen” pel mòbil. Demà arribarem als seus peus. Que la seva magnanimitat ens protegeixi.