(Article publicat al 9Nou el 17/10/2011)

No estic segur que escriure sobre la meva darrera aventura un diumenge per la tarda a darrere hora -un dels moments àlgids de la depressió setmanal i més tenint en compte que no hi ha l’antídot blaugrana- sigui el més oportú, però algú m’ha comentat que fins i tot em pot servir com a teràpia. Sigui com sigui, ara el Cho Oyu em queda mentalment a una distància còsmica, encara que només fa una setmana de calendari que he tornat, i deu dies justos que vam estar tan a prop del cim. Però també és cert que la distància mental ajuda a situar les coses al seu lloc, o com a mínim a jutjar-les des de fora. Perquè ara sembla mentida que una història que en el seu moment em va absorbir amb tanta intensitat, ara tingui la impressió que la va viure un altre. I sembla que jutjar-se a un mateix costi un mica menys quan el subjecte deixa de ser estrictament el teu propi jo per esdevenir quelcom més desdibuixat, un ésser que passa a ser el “jo del passat”, com si s’hagués deslligat del l’ànima present i la cosa ja no anés gaire amb un mateix. Així que permeteu-me que la meva pròpia benevolència s’apiadi i senti compassió pel meu “jo passat”. Raons no em falten.

El Ferran de fa unes setmanes va viatjar al Cho Oyu, la sisena muntanya de la terra de 8201m, amb la intenció d’engegar el projecte d’acabar els catorze vuitmils de la terra, quan de moment en portava sis. Tot i que es tracta d’un vuitmil molt alt però tècnicament parlant d’un dels fàcils, sabia perfectament que d’això no es podia refiar. De fet, l’any anterior no s’havia pogut escalar, i les seves anteriors experiències post-monzòniques –el període post estival que va escollir per escalar-lo-, el feien malfiar-se de la meteorologia de l’època. L’expedició va anar molt bé en línies generals. El que més recorda i valora en Ferran de fa unes setmanes és la sensació de llibertat. Després de molts anys formant part d’expedicions de grups grans liderats per altres prohoms, per fi compartia l’expedició amb dos amics, i això el va permetre sentir-se amo i senyor dels seus actes, de les seves paraules, i fins i tot dels seus silencis. Quan tanco els ulls, el veig gaudir com mai d’allò que realment el fa feliç: formar part de la bellesa del paisatge i intentar robar-ne algun trocet, per petit que sigui; fragment en el temps i en l’espai, en forma de finestra i d’instant màgic, a través del click d’una fotografia o dels segons d’un rodatge. El Tibet a la tardor esdevé un espectacle de blaus saturats i metàl·lics en contraposició amb els tons ocres i vermellosos de la terra, durs, secs i erosionats com la pell dels rostres tibetans. És un espectacle de cels infinits on només el límit el pot posar la divinitat budista, allà on les neus són eternes i el pas dels homes fins fa poc era impossible. El Ferran, com tants d’altres, va voler incloure’s amb tots aquests que gosen posar el peus en una d’aquestes muntanyes que des de lluny, des del centre de la planúria de Tingri, semblen escultures de marbre verges i intocables. Com he dit, l’expedició va anar bé. Al principi el temps va ser molt dolent, molt monzònic, amb nevades constants i una traca final espectacular. Això, i el fet que anaven justos de temps, no va deixar-lo ni a ell ni als seus dos companys, el Nacho Orviz i el Toni Massagué, aclimatar gaire. Als poc dies d’expedició van arribar al Camp 2 per primer cop, situat a 7150 m. El Nacho, que va sentir-se amb forces, va provar de fer cim i li va sortir bé. Al Camp Base, el Ferran i el Toni doncs havien d’esprear la seva oportunitat. Molta gent m’ha preguntat per què no ho vaig intentar amb el Nacho. De fet aquell Ferran va estar dubtant durant el matí següent, quan el Toni ja havia començat a baixar cap al Camp Base. Simplement cal contestar, que amb només una pujada prèvia a 6400 m no es veia prou aclimatat per completar els 8200 m. De fet el seu pla inicial era fer aquella punta d’alçada per a acabar d’aclimatar, però no per fer cim. Hagués pogut pujar? Potser si, però també podria haver-se convertit amb una estàtua de gel permanent a 8000 metres d’alçada. Sigui com sigui el pla estàndard, diríem que el procediment habitual, era baixar un cop ben aclimatats i intentar fer cim als voltants del dia cinc d’octubre. I així va ser. Absolutament convençuts per l’estratègia, el Ferran i el Toni, rebien bones notícies i els dies 4, 5 i 6 d’octubre eren, per pronòstic, excel.lents per a fer cim. Van decidir atacar el cim amb les següents etapes: dia 3 del Camp Base al Camp 2 (7150 m) directes, dia 4 fins al Camp 3 (7600 m) i dia 5 atac al cim. El pla es va anar complint perfectament, amb alguna incidència, fins al Camp 3. Hi van arribar un amica tard, però el temps i el capvsepre van ser espectaculars. Era tanta la seguretat i la fe que tenien en què ho podien aconseguir com la il.lusió d’un nen abans del dia de reis. Cal afegir que no hi havia ningú més al Camp 3, i el regal immens d’aquella sol.litud privilegiada, era un signe clar que presagiava la victòria. Malauradament a les deu del vespre el vent va començar a bufar. I en poca estona, incomprensiblement estaven ficats dins un huracà de vent. Van ser dotze hores d’angoixa, amb la sensació d’estar ficats dins una barqueta a la deriva, sense saber ni el rumb ni la durada de la tempesta. Amb aquell vent, a la seva cara, a més a més del rostre seriós i greu, s’hi va dibuixar també el de la tristesa. Cada cop quedava més clar que no tindrien, després de tants dies de patiment, el regal preuat del cim, ni tant sols la possibilitat d’intentar-ho. A partir d’aquell dia, al Ferran se li va quedar el rostre congelat, amb l’expressió de tristesa i d’injustícia gravat per sempre.

Aquell Ferran va quedar tal com us he descrit. Parat en el temps, subjectant una tenda amb la mirada incrèdula. Avui us escriu un altre Ferran. Tinc present el que m’ha passat i sovint miro de fit a fit al Ferran que va quedar presoner en la tenda, a 7600 m. El somni de la llibertat ha quedat incomplet, en part presoner d’aquell vent i d’aquelles alçades. Sé, com molts de vosaltres sabeu, que per a alguns, la llibertat mai ha estat fàcil. Caldrà seguir lluitant. He escalat set vuitmils. Les he passat de tots colors. No em rendiré tan fàcilment.

Cap a les deu del vespre una inquietant brisa va començar a acariciar la tela de la nostra petita tenda. Als pocs minuts les carícies es van convertir en cops aïllats però potents, presagi d’una tempesta de vent que no esperàvem de cap manera. A poc a poc els pitjors auguris es van anara ratificant. Hauríem de passar una nit d’aquelles que es recorden sempre. I és que catorze hores en una minúscula tenda sense poder dormir donen per molt. En una situació com aquesta hi ha dos pensaments que planen per sobre i que estan sempre presents. El primer pensament és d’injutícia. Només jo sé tot el que he patit per arribar fins als 7600 m que ens situaven tant a prop de l’objectiu final. Una expedició en la que he fet absolutament de tot. Des de comprar els bitllets fins a consultor informàtic, passant per traductor nepalí, per instal.lador de plaques solars, configuració d’aparells de telecomunicacions, càmera, escriptor, fotògraf, muntador i finalment alpinista. Amb això vull dir que tot allò que depenia de mi –des de tota la tecnologia de l’expedició fins a la part esportiva- havien anat de meravella fins a les 21h del 5 d’octubre del 2011. A partir d’aquella hora, el moment clau, l’última empenta, la més important però l’empenta més fàcil de tot el projecte, es va començar a torçar per un caprici aleatori d’algú d’allà dalt. Us asseguro que aquest pensament va planar durant les catorze hores de penúries que vam passar a 7600 m d’alçada. Em preguntava com podia ser que, després de tants patiments i de superar tantes barreres, no pogués gaudir de les darreres passes d’aquesta muntanya. La situació era d’una crueltat absoluta, ratllant la humiliació. Per altra banda, el pensament que també ens va mantenir desperts durant tota la nit és el de la supervivència. Dins aquell espai tancat tant petit, un té la sensació d’estar dins una barqueta a la deriva, sense saber ni el destí ni la durada del viatge. Aixecant el cap el panorama era desolador. Un ditet de neu per sobre de tot, uns quinze sota zero dins la tenda, el vent retorçant la tenda fins gairebé estripar-la, la foscor absoluta, la manca d’oxigen, l’angoixa per si algú començava a trobar-se malament i calia abandonar la barca en plena tempesta. Allà dalt, sols i sense cap possibilitat que ningú ens vingués a ajudar, una tensió permanent surava dins el petit espai que gairebé no ens deixava respirar. Però el més trist era constatar, com a la pel.lícula de W.Allen, que un detall incontrolable podia tirar enrere l’esforç de tanta gent, de tants dies i de tanta feina ben feta. És terriblement colpidor tenir la sensació que tot s’ha fet bé, i que el caprici del destí ha volgut castigar-nos d’aquesta manera. Perquè si hi ha alguna cosa que no tolero en aquest món és la injustícia, la sensació que malgrat haver fet bé les coses, la pilota pot finalment no passar la xarxa. Aquesta és com a mínim la sensació que tinc avui, quan encara sóc presoner de l’escenari on he viscut unes darreres hores d’absoluta desesperança. Quan torni a casa, ben segur que també recordaré totes les coses bones. I de moment, encara no em rendeixo.

El Ton està tan il.lusionat com nerviós: el Cho Oyu serà el seu primer vuitmil i recordo el que això significa. Fins ara l’expedició ha estat un xic estranya, amb alts i baixos i moments molt desiguals. El mal temps inicial no ens ha permès aclimatar fins al final, així que fa just uns dies vam poder instal.lar el Camp 2 i baixar al Camp Base, amb el marge petit però suficient per a tornar a pujar a intentar el cim. De fet el Nacho va aprofitar la circumstància de trobar-se tan bé al Camp 2 –tot i ser la primera vegada que el trepitjàvem- per fer cim al dia següent, d’una manera fulgurant i força excepcional. Personalment, tot i tenir més experièncai en alçada que el Ton, també tinc els meus dubtes, com sempre en aquestes grans muntanyes. Després de dues lesions importants porto un any molt desigual, sense acabar mai d’agafar el ritme, i tant a l’Everest com aquí ho he notat. L’estratègia de fer l’esforç important el primer dia entre el CB (5700 m) i el Camp 2 (7150 m), i després partir l’atac al cim en dos, establint el Camp 3 (7600 m) que en princi no volíem fer, pot ser la més adequada. Però ens podríem equivocar enfront a l’altra estratègia, que era fer Camp 1, Camp 2 i cim directe. Veurem. Només hem tingut dos dies de descans, però la metereologia i el calendari ens apreten.

Avui m’he passat el dia escoltant música. Un preciós quintet, -exquisida mostra de l’home més genial de la història-, m’han recordat molt la meva filla, quan li poso la mateixa música al cotxe i es queda abstreta, els ulls fugint per la finestra, mig pensativa, la mirada perduda. “Posa el piano”, diu; i a mi se m’escapa el somriure: voldria, com a tots els pares, que la meva múscia l’inspirés també a ella i que el món on va a parar la seva mirada contemplativa, reflexada en el vidre, fos el mateix indret on jo l’espero sempre. En dies així costa treure’s els nervis de sobre, i pensar en la gent que estimes ajuda a relativitzar tants esforços i la tensió per aconseguir-los. Les nenes, l’Ivonne; sempre recordo la preciosa carta d’amor que T. Horbein va deixar dins la seva tenda a 8100 m abans de sortir cap a l’Everest. La recordo mentre el quintet de Mozart de la meva filla ressona dins el meu cap, absort també amb la llum del capvespre. Veurem què passa. Voldria que tot anés bé, esclar. Ho vull per al Ton i per a mi. Perquè es digui el que es digui, posar-se al cim d’una gran muntanya com aquesta, per a dos muntanyencs que hem compartit des de tant jovenets un espai tan ric, tan ple, amb tanta personalitat i amb tanta història com el de l’alpinisme català, és una experiència extraordinària. I a més a més, serà una sort i un honor compartir l’abraçada sobre le Deesa Turquesa amb el Ton, que reperesenta tot un grup de gent que han vingut a aquest món per fer-lo millor del que era. Que tinguem sort!

Fa un parell d’hores que per fi hem mantingut la primera comunicació amb el Nacho Orviz. Des d’ahir a la tarda que no havíem parlat amb ell. Aquest matí m’he aixecat molt aviat i ja amb les primeres llums del dia he pogut observar amb els prismàtics la filera de gent que atacava el cim, aproximadement una trentena, el grup majoritari que fa més d’un mes que està per aquí. Entre ells estava segur que hi havia infiltrat el Nacho. Finalment, cap a les 9h30 hora nepalí, ens ha trucat dient-nos que ja estava baixant i que havia fet cim mitja hora abans. La comunicació ha estat molt curta. Només ens ha explicat que ha sortit a les dotze de la nit i que l’atac des del Camp 2 se li havia fet més llarg i dur del que s’esperava. La seva veu era viva i plena, signes inequívocs d’un bon estat físic. El temps és bo, o sigui que en principi no ha d’haver-hi cap problema per a que avui el Nacho baixi molt avall.

Ara fa dos dies vàrem pujar al Camp 2 tots tres. El plantejament era obert i va passar d’establir un simple dipòsit al Camp 2 i tornar al Camp Base com a punt i final de la nostra aclimatació, a considerar l’opció d’atacar el cim si tot anava bé. La veritat és que hi havia dos ingredients molt temptadors per a tal possibilitat. En primer lloc que el temps s’havia estabilitzat molt i en segon, que aquell mateix dia un grup de gent molt potent atacaria el cim. Al matí següent calia pendre una decisió. El Nacho es trobava en plena forma i ho tenia clar: calia aprofitar l’oportunitat. El Toni ja va despertar gairebé amb la decisió presa de baixar, ja que el dia anterior ens havia castigat molt i no va dormir pràcticament. Jo em trobava en la situació intremitja. El dia anterior va ser molt dur ja que vàrem carregar a les espatlles tot el Camp 2. Encara no hi havíem estat i de fet l’aclimatació fins aquell punt era totalment escassa, havent consistit només en dormir una nit al Camp 1. Una hora després que el Toni hagués baixat, vaig decidir que aquella encara no era la meva hora. Jo també em sentia massa cansat per l’esforç del dia anterior i tampoc havia dormit gens. Sense estar malament del tot, el meu cos em deia que calia baixar i assimilar aquella aclimatació a fi de que l’intent fos més segur. Esclar que m’hagués encantat trobar-me en plena forma però no era el cas. I aquesta és la raó per la qual avui hem vist amb els nostres propis ulls com el nostre company feia cim. El Nacho ha demostrat estar en plena forma i un cop més, que la seva capacitat d’aclimatació és excel.lent. En setze dies ha pujat a 8200 m només havent dormit prèviament una nit a 6400m, una fet que demsotra la seva gran capacitat com a himalaista. Estic content per ell perquè es mereix aquest èxit després d’haver entrenat tant per l’Everest, aquesta primevera passada. Jo aquest cop no li he pogut seguir el pas. I ara, tant al Toni com a mi, ens esperen dos dies engoixants i d’una certa pressió, esperant tenir una oportunitat. Podria ser que el dia 5 d’octubre en la donés. De fet, des de que vaig sortir de casa, pensava en aquest dia, ja que sempre he pensat que passats els vint dies de CB és una període ideal per a fer cim, i vam arribar aquí un 15 de setembre. I cal afegir-hi que el mateix dia cinc vaig pujar al ShishaPagma per la seva cara sud, ara fa cinc anys. Però tot això ara per ara són especulacions divertides. Ara ens toca descansar i intentar seguir amb el nostre pla, independentment del que passi al nostre voltant. Perquè el que és segur, és que a partir de demà, tindrem tot el Cho Oyu per a nosaltres dos sols, ja que en pocs dies, el Camp Base quedarà desert. Tornen els vells temps: no està malament.

Finalment i per acabar, voldria reiterar la meva feliciatació al Nacho. Com diem sovint, es “un titan”. Felicitats!

http://blogs.lavanguardia.com/cat14x8000/2011/09/28/incognites-particulars-incognites-universals/

http://blogs.lavanguardia.com/cat14x8000/2011/09/26/diari-dels-darrers-dies/