8 de abril de 2010
LLIÇONS DE VIDA I AGRAIMENTS
Porto força dies a casa i encara em costa fer-me a la idea. Llegeixo les notícies de l’Annapurna a internet i tot em sembla molt irreal, com si despertés d’un malson. Intento posar les coses en ordre, però no és gens fàcil. Hi ha moltes variables en joc i un futur inmediat complicat. AL final tinc el lligament creuat anterior trencat i seria recomanable operar-lo, i això suposa perdre’m evidentment el que queda del projecte d’Edurne i una expedició amb el programa de “AL fil” al Kirgyzstan per a l’estiu. És a dir, l’any en blanc, en molts sentits.
He de reconèixer que moltes expectatives es basaven en l’èxit d’aquesta bi-expedició, i que al final tot s’ha anat en orris de la manera més cruel. Per a que s’entengui, tinc la impressió que després d’haver estat diversos anys ficat en el projecte, em quedo sense jugar la final. No tant per la part esportiva, doncs ja vaig pujar a l’Annapurna i al Shishapangma, sinó per la part professional de la història. I també per la sensació d’haver abandonat als meus companys, no en el sentit literal, doncs són perfectament capaços de pujar a l’Annapurna i al Shishapangma, sinó en el sentit més afectiu, d’amistat, de compromís comú.
Molts em pregunten per quina raó vaig tornar a l’Annapurna, el vuitmil més perillós dels catorze, que ja vaig escalar l’any 1999, al costat de Juanito Oiarzábal i Juan Vallejo. A qualsevol alpinista li aterra la idea d’haver d’escalar l’Annapurna; repetir-lo ja suposa filar encara més prim. Doncs bé, ho vaig fer per compromís i per lleialtat, en primer lloc cap a la gent que duu confiant en la mi molt de temps i en segon lloc cap al meu treball. L’hi devia al programa, en el qual duc treballant més de dotze anys, i a l’Edurne, amb la qual he compartit expedicions i amistat també molts anys. Però també volia ser conseqüent amb la meva professió i demostrar que un està a amatent a col·laborar en els projectes més atractius, però també en els més difícils d’afrontar. Ironies de la vida, aquesta mostra de lleialtat i de valentia m’ha estat retornada pel destí amb una burla despietada: he perdut part de la meva salut i em quedo en una situació diria que indefinida, o almenys incerta.
Però de moment tinc pendent una seguit llarg d’agraïments molt sincers. Amb molta gent, que com a novetat i sorpresa, i en una magnitud gens menyspreable, són anònims o tan sols amics cyberèntics. Però en primer lloc voldria destacar als meus companys de cordada, especialment a Nacho Orviz que va tenir la paciència de baixar amb mi, i al Dr. Pablo Diaz-Munió, el nostre metge d’expedició. Però insiteixo, tots els meus companys van estar molt afectuosos, tant els companys de cordada com Sergi i Ferran, de TVE. També al Toñin, amb el qual he compartit tants moments, i molt especialment a la Carmen Portilla, la directora del programa i a Santiago Campo, el productor. La comprensió i l’afecte que he rebut de tots ells ha estat tan sincer com commovedor; allò que encara coneixem com el costat bo de la humanitat. La llista segueix: la gent d’ENDESA i de LAGUNARO, directius i no tan directius que han tingut un detall de proximitat que no oblidaré. A EUROPEA de SEGUROS, que ha actuat amb gran diligència. Al metge que m’han assignat per al seguiment, el Dr. Victor Lainez i al traumatòleg que s’encarregarà de recompondre’m el cable, el Dr. Jordi Ardèvol. I després a tots els meus amics, els de sempre. Però també als nous, als d’aquest món virtual tan fascinant del Facebook i als que s’han molestat en deixar-me un missatge en el meu Blog.
Ara queda mirar cap endavant. Animar als meus companys i pregar tots els dies perquè tot els vagi el millor possible. No m’acostumo a la idea de viure aquesta història des de la retaguardia, i menys a quedar-me només amb el desig i amb la pregària. Però és l’única cosa que puc fer per ells. Fa temps que guardo una famosa frase de Saint-Exupéry en el calaix de les emergències. “L’homme se découvre quand il se mésure avec l’obstacle”. Ha arribat l’hora de posar-la a prova. El trajecte per descobrir-me serà llarg i costós. De moment ja he après moltes coses.
