6 de mai. de 2009
PETONS
Hi ha petons per a totes les situacions. Aquest curiós i atàvic contacte dels llavis, que simbolitza com cap altre gest el gran enigma de l’amor, en el grau i en el sentit que siguin, ha donat lloc a tanta literatura, a tantes esperances, a tanta màgia, a tanta desesperció, que em sembla que m’ha tocat el torn de parlar-ne també. I és que avui ha estat un dia de petons importants.
M’he despertat sobtadament a les cinc del matí, amb les primeres clarors del dia. En principi havíem quedat per esmorzar a dos quarts de set del matí per posar-nos en marxa cap a les set. L’objectiu, arribar al Camp 3 a 7150 metres i passar-hi un parell de nits per completar l’aclimatació definitiva abans d’intentar el cim. Però alguna cosa m’ha despertat abans d’hora, encara que només he trigat unes dècimes de segon en entendre la raó d’aquest sobtat retorn a la realitat. De seguida he encès el telèfon satèl.lit, que he guardat com un tresor al meu costat durant tota la nit. Al cap d’uns segons, el senyal de sms m’ha posat en alerta: el meu germà havia complert la seva paraula! Amb impaciència i un cert nerviosisme contingut, l’he obert. Eren les cinc del matí: l’he hagut de llegir diverses vegades. BARÇA 6 MADRID 2. Amb incredulitat m’he tornat a estirar. I evidentment he estat incapaç de tornar a dormir-me. He començat a donar-hi voltes. I si el meu germà s’ha confós en l’ordre dels factors? I si el subconscient li ha fallat i es referia a un 6 a 2 tal qual? I si m’està gastant una broma? No podia ser, és un resultat massa escandalós… Així, capficat en aquests pensaments, han anat passant els minuts fins que s’ha produït el primer miracle del dia. La Kinga, al meu costat, s’ha despertat, i m’ha fet un petó. Ha estat el primer del dia, fet gairebé d’una manera inconscient, endormiscat, però precisament per això li dono un plus de sinceritat. Fixeu-vos, la Kinga de Polònia i jo de la Polònia de TV3, els dos extrems de la UE, fent-se un petó al Nepal, i simbolitzant la unió i la fraternització de dos extrems tant oposats. Quina manera més deliciosa de començar el dia.
M’he bestit ràpidament, el cap donant-li voltes encara al resultat. Finalment, reunits entorn a la taula, he donat la notícia als meus companys. El primer que els hi he comunicat és que no hi havia guanyador de la porra perquè el resultat era absolutament inversemblant. Finalment he deixat anar el marcador final, però mostrant una certa incredulitat, i un amica amb la boca petita. Els comentaris han adquirit aquella posició entre la protesta i una certa suspicàcia, i els barcelonistes ens hem abstingut de qualsevol eufòria, no fos cas… Així que sense cap confirmació taxativa, hem deixat córrer la discussió i hem seguit tots fent la nostra.
Malgrat la previsió metereològica tan nefasta, el dia ha començat radiant. Amb alguns dubtes hem començat a pujar. L’ascenció ha estat fulgurant, gairebé de rècord, tant com l’entrada de núvols alts. En mitja hora i tot just a punt d’arribar al Camp 1, ens hem vist envoltats d’una nevada intensa: el mal temps no ha tingut ni un bri de pietat. De seguida els dubtes, però semblava clar que la previsió es complia, i que el mal temps pels dies següents s’anava confirmant. Sense pensar-ho gaire, finalment ens hem retirat cap al Camp Base.
M’he canviat a la tenda, la samarrte mullada, els pantalons, els mitjons. Un cert calfred m’ha recorregut el cos. Poso aleshores en marxa el telèfon satèl.lit. A casa són les 9 del matí. De seguida una trucada: el meu germà! De seguida una altra: el Guillem de Vic! L’eufòria s’ha desfermat i jo em deixo contagiar. Ambdós em fan un detallat però ràpid relat del partit històric. És divertit, fem broma com nens petits i frivolitzem una mica. El futbol serveix per a tot això.
I aleshores ha arribat el segon petó del dia. Segons m’ha explicat el Guillem, en Carles Puyol, després de marcar el cinquè gol, es treu el braçalet de capità, i besa la senyera enmig del Bernabeu. La imatge se’m queda gravada durant uns segons. Dos petons tant separats en l’espai i a priori tan diferents. Però ambdós alimentats per un acte tan simple i innocent com el de l’amor. Un gest pel qual ningú no té dret a demanar explicacions. Només el totalitarisme o l’extorsió ens han negat els nostres petons. Sigui buscant els llavis de l’altre, o els colors d’un país, el dia d’avui ha començat i ha acabat de la mateixa manera: amb la llibertat de besar, amb dos petons importants.
