1 de oct. de 2008
LES PORS DE LA NIT
Durant les llargues nits afloren totes les angoixes i totes les pors. Fins i tot quan estem a 6800 m i tan lluny de casa, l’insomni estableix una connexió fulminant amb la nostra pròpia realitat. I és difícil escapar-ne, perquè s’entra en un cercle viciós que es retroalimenta en una espiral que sovint és impossible trencar. Les nits són molt llargues i hom passa per tots els estadis possibles: insomni, son profund, son lleuger i un estat metafísic d’idiotesa hipòxica difícil de definir. Perquè un dels símptomes generals de l’alçada, i especialment en el meu cas, és el de l’insomni. Terrorífiques nits on hom passa llargues hores davant un mirall on veu reflectit el seu propi jo des d’una objectivitat implacable, a vegades dolorosament sincera.
Ara fa dos dies vam pujar al Camp 2, situat a uns 6800 m i al coll que separa el Manaslu del Pic Nord, per a realitzar l’aclimatació definitiva, encara que una mica justa. I ho vàrem fer, com ja és habitual, enmig d’un autèntica tempesta. Imagino que pujar en aquestes condicions a una muntanya deu ser el més semblant a viure l’experiència d’un cec. El recorregut del Camp 1 al Camp 2, es va convertir en un autèntic suplici, on ficats dins el rail de la traça i envoltats d’una nevada intensa i cegadora, hom perd la noció de l’espai i del temps. Per dir-ho d’alguna manera, hom passa cinc hores deambulant absurdament per un lloc que ni reconeix ni entén. El mal temps i l’angoixa amb certs tints de claustrofòbia, acaben esgotant la ment, i finalment quan s’arriba al punt escollit, et cau la propina d’haver de palejar la neu per fer les plataformes i muntar les tendes enmig de la tempesta insistent… El relax només arriba quan hom entra finalment dins la tenda, que ofereix un aixopluc d’oasis i quietud alliberadora després de passar cinc hores d’eixordador infern.
Així les coses. Avui fa un dia radiant i donen bon temps per força dies. L’aclimatació ha estat molt precipitada. Després de passar tants dies d’espera al Camp Base, de sobte els esdeveniments es precipiten amb una diabòlica rapidesa. Segurament, i sense gaire temps per descansar –només el dia d’avui- demà pujarem cap al Camp 1 amb la intenció de no tornar sense intentar el cim. Sigui quin sigui el resultat, només esperem que per fi el nostre pas no sigui tant sofert com el d’un cec, i que puguem gaudir de la llum i del paisatge amb plenitud, ara que després de les tempestes, el cel torna a ser d’un blau pur i d’una senzillesa infantil, i la llum d’una transparència infinita. El proper diumenge n’obtindrem la resposta. I possiblement puguem dormir amb l’alegria del cim, que esvaeix momentàniament, les pors i les angoixes dels nostres somnis.
