20 de jul. de 2008
FELICITATS
Avui és el teu aniversari. I com moltes vegades sóc lluny de casa. Aquests dies passen d’una manera estranya, amb un cert abatiment, amb una resignació trista. Al principi de l’expedició, vaig llegir el llibre que em vas regalar: “Tan lluny com els peus em portin”. Es tracta d’una història real, basada en les peripècies d’un oficial alemany de la segona guerra mundial, que va ser condemnat a 25 anys de treballs forçats en una mina de plom, molt a prop de l’estret de Bering. Després d’uns any de presó, i desesperat per unes condicions infrahumanes, decideix escapar cap a l’ impossible, a través d’una barrera que fa innecessaris ni els filats ni la vigilància: la gran Sibèria desèrtica. Sense ser literàriament brillant, la història, que explica el llarg viatge d’anys a través dels 14.000 km que el separen de la definitiva llibertat, és una mostra de fe humana, de voluntat, de desesperança, i sobretot de l’impuls de l’amor per tornar amb la seva família i especialment amb la seva dona y els seus fills. Són tants cops els que, abatut per la duresa de les circumstàncies, francament penoses i denigrants, decideix mentalment renunciar al retorn, que només per una poderosa força interior, fins i tot potser aliena a la pròpia existència, es pot explicar que pugui aixecar-se novament i continuar donant passos cap a un objectiu del qual ja n’ha perdut la noció, la forma, el record, l’interès i el propi sentit. Però aquest anhel d’alguna manera continua formant part del seu subconscient, com una penombra indefinida, com una atracció consubstancial al seu existir, com un record final, un darrer pòsit, una última raó de ser i de continuar vivint, una espurna en forma de far que assenyala el que ja no recorda, però que és la darrera cosa que entén, i la darrera que obeeix.
Així finalment, després de tres anys, arriba miraculosament a Alemanya. Salvant les distàncies i les condicions, això és una mica el que a vegades passa aquí. Sense saber perquè, sovint ens sentim com empresonats en un lloc llunyà i estrany, molts cops inhumà i cruel. Però la sorprenent condició humana genera voluntats tan retorçades com la nostra: la del captiveri per voluntat pròpia, una voluntat entranya, enormement contradictòria, que es recolza en afanys tan irreals i intranscendents com els de voler posar els peus en una muntanya.
Així que també, com a l’oficial alemany, a nosaltres ens arriben dies de desesperança, dies en els que creiem que ho perdrem tot a canvi de res, dies en els que fugiríem dia darrera dia, pas darrera pas, cap a l’oest, moguts per la força més intensa de d’univers, la que mou totes les coses, la que dona vida a la matèria morta, la que crea paraules, la que pinta, la que escriu cançons; i que no és la força de les armes, ni la del poder, ni la de l’odi, ni la de la vanitat; la força que segurament explica totes les coses, i la única que no pot quantitzar la ciència, la raó primera, allò que molts anomenen Déu, la mateixa força que movia l’oficial alemany sense saber-ho, la mateixa que ens mou a tots nosaltres, la més poderosa, i la que mai, ni res, ni ningú, podrà acabar de destruir del tot: la força de l’amor. La força que sento per vosaltres. Per Tu i per la Clara.
Avui només et puc regalar paraules. I parlar-te de la penombra indefinida, la de l’oficial alemany, la mateixa que veig al fons dels ulls de la Clara, la que em recorda a tu, la que sempre em fa tornar. Felicitats.
