22 de jul. de 2008
CLOSE TO THE EDGE
El “Close to the Edge” dels Yes, ha estat un dels discs més determinats de la meva vida. Me’l va regalar el meu tiet Joan – una de les persones que més m’ha influenciat musicalment- quan tenia uns deu anys, i des d’aleshores m’ha entusiasmat sempre. Però mai hagués pensat que un dels títols més representatius del Rock Simfònic ara fos tan adient per explicar el que estem vivint. Ho sento pel Chris Squire, però el seu contundent baix, ara ressona com un eco desesperat.
La majoria de la gent que estem aquí, varem fer una aposta força agosarada a l’hora de venir al G-IV. Per dir-ho d’una manera simple, teníem força coses a perdre, a canvi d’una ínfima probabilitat de victòria. I les pitjors perspectives s’estan complint: portem des del dia 5 de juliol, dia en el que varem baixar després d’haver dormit al Camp 3, a 6900 m, esperant que la meteorologia ens doni una única oportunitat per a intentar pujar al cim… I de moment no només no és així, sinó que podem afirmar que aquesta muntanya ens està tractant amb una crueltat sense concessions.
Ras i curt. Tenim la mateixa sensació d’ algú que s’està arruïnant al Casino. Ja portem tant de perdut, que sempre fem una aposta més, per veure si recuperem alguna cosa. Però això de moment només provoca que cada dia ens ensorrem més en la misèria…
Ja fa dies que les promeses de bon temps a mig termini s’incompleixen a pocs dies de fer-se realitat. Avui n’ha estat una altre exemple. Teòricament pel dijous, tot hauria de començar a canviar, però finalment sembla que cal esperar a principis de la setmana vinent. Com l’ase i la pastanaga, anem esperant i cada cop allargant més els dies, mentre alguns alimentem la sensació de que cada dia que passa anem perdent més coses pel camí.
És frustrant. Desesperant. Humiliant. Injust. Cruel. I una tortura per a les nostres consciències. Una intensa desesperació comença a envair el Camp Base.
Fins quan allargarem l’aposta?
