23 de jun. de 2008
ARRIBADA AL CAMP BASE
Per fi he arribat al Camp Base. Han estat sis dies de marxa que he fet sol degut a que els meus companys d’expedició ja fa uns dies que van marxar. Així doncs, he recorregut d’extensa glacera del Baltoro en companyia dels portejadors d’alçada Hassan i Mahadi, dos vells coneguts meus, que ajudaran l’Ester Sabadell al Gasherbrum I. No negaré que sovint, i si em permeteu la concessió romàntica, m’he sentit com en Kevin Costner a “Ballant amb els Llops”, convivint agradablement amb els “natius”, que han estat, a més a més d’en Hassan i en Mahadi, els vint portejadors que m’han acompanyat. I és curiós constatar com amb el temps i amb els anys, aquelles suposades diferències econòmiques i culturals, es dilueixen paulatinament sense adonar-nos-en.
Així, cada dia sopava al terra de la cuina amb tots ells, i entaulàvem converses tan normals com les de casa, sobretot amb en Hassan, personatge divertidíssim, dotat d’un sentit de d’humor sorprenent tenint en compte que viu en un dels pobles més pobres i aïllats del Baltistan, Hushe. Al final, el que queda és una amistat força especial, com les que han retratat tants llibres i pel·lícules, entre homes “civilitzats”, i natius de cultures “menys avançades”. Em venen al cap el mateix Kevin Costner, o el gran Jeremias Johnson, -encarnat per Robert Redford-, o Laurence d’Arabia… Salvant les distàncies doncs, puc dir amb una certa melangia, que aquí hi tinc amistats molt especials, de gent que al cap dels anys t’acabes estimant, i que d’alguna manera són també un reclam per a seguir tornant cada any. Perquè no només venim a escalar muntanyes. El nostre desig ve d’alguna cosa més complexa, fruit d’una barreja indefinida de molts elements. Es tracta d’una abraçada inextricable entre cultura, paisatge, amistat y un cert desafiament romàntic…
Tot això ho escric des d’aquest Camp Base, un dels llocs més espectaculars que he visitat mai, i que serà la meva casa els propers trenta dies. Els meus companys, que encara no he vist, són al Camp 1 equipant la muntanya. El Gasherbrum IV, sí, un dels cims més impressionants i difícils de la terra. La seva sort o la seva desgràcia, -diria que el primer cas-, és que per ben poc no arriba als vuitmil metres. Estem sols, en un lloc que respira virginitat i aventura, al peu d’una muntanya colossal. Durant els propers dies en parlaré a bastament, de la muntanya i dels meus companys, Tamayo, Juan Vallejo, Mikel Zabalza i Alberto Iñurrategui. Ara només ens cal una mica de sort, per a ser un dels pocs en trepitjar el cim del Gasherbrum IV. Tresmil metres de paret per qualsevol vessant. Inaccessibilitat, solemnitat, elegància… Com va escriure Mallory sobre l’Everest, “such is the preeminence of the greatest”.
