30 de novembre de 2008
La festa de Al Filo
Ahir va ser una nit amb un cert aire de comiat. Congregats en el cafè del Bernabeu, centenars de coneguts vinculats d’una manera o altra al programa “Al Filo de lo Imposible”, vam tenir l’ocasió de viure una trobada excepcional que ens va brindar l’oportunitat de reunir-nos tots junts, des dels més veterans fins als que es van afegir al programa més recentment.
I com en tots els moments de comiat, en l’ambient surava un aire de malenconia que ens situava en aquest límit tan exclusiu dels sentiments humans entre la tristesa i la felicitat. A cavall entre els records que afloraven de cadascuna de les nostres cares i l’alegria d’haver-los compartit. És curiós constatar com un passat comú, embastat a través del programa, pot unir tantes persones a priori tan diferents, i com s’estableix aquesta complicitat del que no és necessari ser expressat perquè en l’intercanvi de les mirades ja queda tot revelat. I és que els moments excepcionals, uneixen les ànimes amb un ciment que va més enllà de la simple conjunció física i que ens projecta fins a un lloc on els homes són un, i on l’amistat troba el seu sentit més pur. L’aventura i els seus moments àlgids, ens despullen fins a tal punt que de vegades tenim la sensació d’haver tornat a néixer, lluny de casa i en un món pur i encara inviolat. I és durant aquest procés, i de la mà dels teus companys, quan s’establix aquesta connivència de germanor que queda per a sempre, i que és indeleble davant qualsevol circumstància o parany que ens ofereixi la vida. Perquè aquest valor, el d’haver compartit moments i llocs excepcionals, serà per a sempre el nostre punt comú, el nostre lloc de trobada.
Aquesta va ser exactament la força d’aquesta nit. La de l’amistat per a sempre. Tan sols em queda donar-los un sincer agraïment a tots ells. I encara sense fer falta que els esmenti, perquè tots ells ja saben a qui em refereixo, no podria deixar de fer una excepció i referir-me en particular a Sebastián Alvaro, “alma mater” d’aquest projecte i d’aquesta vida. La seva passió per l’aventura, la seva tremenda energia, el seu exultant optimisme davant la vida, la seva dimensió humanística, i en definitiva, la seva il·lusió innocent però poderosíssima de nen petit, han estat una embranzida i un exemple per a seguir lluitant en moltes ocasions de la meva vida. I com ell mateix es va referir en el seu meravellós discurs –sens dubte la major qualitat de Sebastián, la paraula- també voldria tenir un record especial per a Javier Blasco, una d’aquestes persones que es creuen d’una manera fugaç en la teva vida, però que deixen una petjada especial. I és que tal com he dit amb anterioritat, aquesta vida ens ha unit amb uns llaços que ens fonen en un sol home. I per tant el seu dolor ha estat també el meu dolor. I que el seu neguit ha estat també el meu neguit. I que la seva lluita serà també la meva lluita.
En aquests anys hi ha hagut moments difícils i moments de glòria. Bons o dolents, però sempre excepcionals. En la muntanya i en la vida. Superar-los és el que hem après a “Al Filo de lo Imposible”. Sense saber molt bé perquè, sento que per a mi comença una nova vida. Mirant enrere només em queda gratitud i aquesta subtil malenconia, - aquest estat meravellós que tan sols pot ser fruit de la humanitat-, a cavall entre la felicitat i la tristesa. Un comiat, sí. Un sentiment de reconciliació amb un mateix. D’aterratge suau. De simple i serena acceptació.
