Hauríem d’haver sortit cap a les onze de la nit, però la tenda era aparentment massa fosca. En teoria la lluna hauria de començar a donar alguna pista sobre els contorns i els objectes que m’envoltaven, sotmesos en l’obscuritat des de que a partir de les vuit del vespre vam decidir estirar-nos una estona encara en plena foscor. En treure el cap per la porta, vaig entendre el que passava; uns núvols alts espessos i amenaçadors formaven un exèrcit sinistre d’ombres i escuts de plata. Semblava que el mal temps s’havia avançat, i de seguida em van venir el desànim i la convicció de que aquell intent no aniria enlloc. Però al cap d’una hora el panorama era tot el contrari. En comunicar-li la bona nova a l’Azim, -mig adormit i com absent al meu costat, i mostrant un aparent desinterès per tot el que passava més enllà dels límits de la tenda-, va aixecar-se d’un estirabot i em va esperonar violentament per a que sortíssim el més aviat possible.
Gairebé ja ho teníem tot preparat, així que a dos quarts d’una ja érem dempeus a fora la tenda, amb tot enllestit per emprendre la marxa. Al mateix temps es va reunir amb nosaltres el nostre amic, l’austríac Hans Wenzl, que s’havia sumat a la nostra estratègia.
Va ser així com va començar el llarg atac al cim, uns 1200 metres de desnivell estesos com una catifa de tonalitats argentades sota la fluorescència hipnòtica de la lluna plena. Una ombra en forma de silueta gegant i a estones deformada seguia el meu pas lent però lleuger, i una felicitat ingràvida omplia els pulmons d’una ànima que se sentia més viva i fortificada que mai davant del fred i de l’hostilitat. Vaig gaudir molt caminant enmig d’aquella nit tan màgica. La quietud i el silenci eren abismals. El cos rutllava sense cap aparent sobre esforç i avançava com un somnàmbul, minimalista i mig apagat, però plenament conscient de l’espectacle que m’envoltava. Les llums dels alpinistes del Camp 3 van posar-se en marxa al mateix temps que nosaltres arrencàvem des del Camp 2. A les dues hores ja hi érem, progressió ràpida i que ens omplia de moral, quan a més a més, una mica per sobre, a les bandes grogues, ja avançàvem els primers alpinistes. Aleshores el meu pas es va alentir: era impossible avançar-los en aquell tram més tècnic i estret. Però tan me feia: gaudia del pas lent i controlat, i d’aquell un punt de pausa en l’escalada que havíem començat feia just dotze hores al Camp Base.

Les primeres llums, cap a les cinc del matí, ens van descobrir aquell univers tan difícil d’explicar més enllà dels vuitmil metres, i tots els contorns i les muntanyes que reconeixia s’escolaven per sota dels peus i de l’horitzó llunyà. Aquell era el millor tresor de la nostra conquesta, el domini de l’espai i de la terra. Però al mateix temps la meva respiració ja era desesperada. No podia córrer més, si ho feia m’ofegava. Aleshores em venia al cap un i altre cop el pensament de que tot havia anat potser massa ràpid, només dotze dies de Camp Base, pocs dies d’aclimatació, i les disset hores des de que vam sortir del Camp Base. Una certa angoixa, agreujada per la sensació d’ofec, es va instaurar al meu costat com el meu principal company de cordada.
Amb l’Azim vèiem el cim molt a prop i com la silueta del Hans, un xic més avançada, ja aconseguia estar il•luminada pel sol. Això indicava un canvi de vessant: ja havia entrat a l’extens plató del cim. Eren les set del matí.
En arribar-hi, pensava que ja érem a prop. Vaig filmar una mica aprofitant els primers raigs de sol, que venien tan a ran de terra, que ens transportaven cristalls auris des del cim. Però creuar el llarg plató fins al cim ens va costar gairebé una hora. Es tracta d’una gran esplanada, molt inusual com a punt culminant d’una gran muntanya, que va agafant alçada amb una gradualitat exasperant. Però tanmateix el punt més alt és força clar, i més enllà ja no es pot seguir caminant: un tall de més de tres mil metres impedeix el pas. És el vessant nepalí del Cho Oyu, que tants cops he vist des de l’Everest i que des de la llunyania s’imposa com una amenaçadora muralla de seracs i caòtics pendents.

Per fi al cim. Són les vuit del matí, set hores i mitja després que sortíssim del C2 i vint hores justes després que arrenqués des del Camp Base. El temps és excepcional i en l’horitzó reconeixem el ShishaPagma i el massís de l’Everest, amb el Lhotse de salvaguarda, la meva darrera ascensió. El miro de fit a fit abans d’arrencar cap a baix. Fa tan sols quatre mesos, el 22 de maig, vaig estar en aquell llunyà vèrtex amb l’Enric. Res a veure l’un amb l’altre, allà no t’hi podies posar de peus, aquí es podria organitzar un partit de futbol.
Aquella mirada posa el punt i final a un any difícil. L’aire enrarit i exigent de les alçades em fa recordar que hi estem de pas. Les planures del Tibet a la llunyania es vesteixen de tons ocres i l’ombra dels núvols hi dibuixa illots errants i pesats. Com un nàufrag decideixo tornar a aquell mar on malgrat tot la vida hi és possible. I la presència allargada del Juanjo recorre la meva ànima, mentre replego l’àncora del passat per seguir navegant per aquest arxipèlag errant que és la vida.