Avui he sortit de l’hospital i he tornat a casa. Hi he passat dotze dies, que és una exageració tenint en compte la meva lesió. Però el Dr. Jordi Ardèvol, el metge que em va operar, va considerar que tenint en compte que la meva progressió era més lenta de l’habitual, seria convenient continuar la recuperació en el mateix centre, que és més exhaustiva i controlada. Cal dir que la clínica ASEPEYO de Sant Cugat, s’ha portat d’una manera exquisida amb mi. Tan és així que avui, quan m’he acomiadat de totes les infermeres, dels dos fisios que m’han tractat –el Ruben i la Elo- i del Dr. Barrachina, -un bon muntanyenc que ha estat molt pendent de mi-, he hagut de contenir l’emoció per a evitar de posar-me a plorar.

Puc dir sense pal·liatius que han estat els dies més durs de la meva vida. Ja sé que pot semblar exagerat o una frivolitat tenint en compte els drames del món mundial; ja ho sé, però cadascú viu els sotracs de la vida a la seva manera, i en les circumstàncies que toquen. I aquest cop se m’han girat en contra tots els fronts al mateix temps. Com per una maledicció, la primera peça del dòmino ha fet caure totes les altres: la de la salut, la de la feina, la dels bancs i finalment la del cor.

Però també m’ha servit per saber que al món, afortunadament, hi ha alguns homes bons. I en aquest sentit, haig d’agrair el suport incondicional de molts amics, però especialment de la meva família i encara més, dels meus pares. El seu recolzament és tan commovedor, que un té la sensació que ni amb tot l’amor del món es podria explicar el que fan els pares pels seus fills. Com a mínim la majoria dels pares. També els meus. Ara fa uns mesos, al vestíbul del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, una amiga m’insinuava amb aquell to de sornegueria que en el fons amaga una acusació, que jo era un immadur. La meva perplexitat va ser doble, perquè sent com és una periodista, sempre havia imaginat que era més observadora. Aleshores vaig callar la resposta perquè la culpa no era ben bé seva. I és que algú que no té fills, mai entendrà que l’acte més enorme de generositat i de rebot de maduresa, és precisament tenir fills. Però sent sincer amb mi mateix, haig de reconèixer que tenia part de raó. Al pare de la Clara, la meva filla, se li ha trencat un cable del genoll, i tot el que hi havia al meu voltant s’ha ensorrat com un simple castell de cartes. Ella pobreta, riu i canta i segueix dibuixant, i no sap que al seu pare se li ha cremat la fàbrica. És el que té no ser funcionari, Clara. És el que té viure de l’aire. Viure d’una cosa tan insubstancial i tan poc sòlida com fer muntanya. Que consti que sempre n’he estat conscient i que sempre he dit que la valentia està en viure de la muntanya, no en practicar-la. Però això no treu que aquest país està ple de valents que donen lliçons des de la seguretat immutable d’un sistema que els altres han creat per a ells, els veritables covards de tota aquesta història. Me’n trobo uns quants cada dia, però aquesta és una altra batalla.

Per sort hi ha homes com el meu pare que han estat empenyent tota la vida. Gairebé sempre en solitari i contra tots els elements, i sense l’ajuda de ningú. I si mai haig de donar un exemple de generositat suprema, sempre parlaré i recordaré els meus pares. Els meus pares com a exemple de tots aquells que han estat al meu costat, i com a far davant d’alguns silencis i d’algunes absències. Així és com el meu pare, ja jubilat, ha anat i tornat gairebé cada dia a l’hospital, amb la meva mare. A vegades fins i tot des de Madrid. Avui ha vingut per darrera vegada. Per portar-me a casa, amb la meva mare, que em cuidarà durant uns dies. I tot just m’ha deixat, ha fet les maletes una altra vegada cap a Madrid, per seguir treballant. I m’ha deixat assegut, diria que clavat, al mateix llit en el que durant tant de temps m’ha vist créixer i convertir-me en el que sóc. En el mateix llit on em va demanar fa molts anys, la única cosa que m’ha demanat en tota la vida: que fos honest. Quan m’ha dit adéu i ha tancat la porta de l’habitació, m’he fet un fart de plorar. Diria que com mai a la vida.