El dia 23 d’abril, el dia de celebració més bonic a Catalunya, vam arribar al Camp Base Avançat, situat a uns imponents 6400 m d’alçada. El trajecte que separa el CB del CBA discorre durant 23 quilòmetres dins la glacera del Rongbuk Occidental. Ara escric des de la nostra tenda-oficina provisional absolutament abrigats, a bastants graus sota zero i encara sota els efectes recents dels canvis sobtats d’alçada i de temperatura. El cos encara no sap ben bé on és. La ment és poc àgil i l’esperit està certament una mica confós. Portem dos dies movent pedres amunt i avall, creant plataformes a pala i pic on hi havia pendents de roca i gel, muntant tendes i avui per fi instal•lant temporalment les plaques solars i els terminals d’internet via satèl.lit. Aquesta és tota un part que no surt mai ni a les cròniques ni a les imatges, però que és tant o més important que les més fructuosament visibles. Només arribar aquí, els yaks –els animals de càrrega que carreguen tot l’equipament- ens van deixar les càrregues en un lloc equivocat, o en tot cas, en un punt impossible per a instal•lar-hi el nostre Camp Base. A corre-cuita vaig haver de buscar un nou emplaçament, enmig d’un fred intens i després d’un llarg dia de marxa. Un cop trobada una ubicació més adient, -prèvia negociació amb una altra expedició-, vaig haver de buscar uns altres yaks ja que els nostres ens havien abandonat durant la recerca. Després d’una altra negociació amb uns tibetans, vam poder traslladar part de la càrrega des del lloc on l’havien abandonat fins al nostre Camp Base definitiu. Encara que sembli mentida tot el procés ens va costar unes tres hores. El personal de l’agència va arribar molt tard ja que el cuiner no es trobava gaire bé i va venir molt lent. Exhausts ens vam posar a condicionar un plataforma per muntar-hi una tenda-cuina provisional. Després de quatre hores de fred i angoixes preníem la primera tassa de sopa. Ja era gairebé de nit.

Malgrat les dificultats, els records dels dos dies de marxa fins aquí, i tot i que em queden ja molt llunyans, els tinc ben presents. El trajecte que remunta la glacera del Rongbuk Occidental recorda el Gran Canyó del Colorado. El capvespre al Camp intermig, va ser un tast de convivència esporàdica amb els pastors tibetans que condueixen els yaks. Com si la nostra també fos una vida nòmade, el llenguatge gesticular aproximava dos móns molt diferents, un intercanvi que sempre m’ha entusiasmat i que em transporta, si se’m permet la càndida il•lusió, a les sensacions dels primers exploradors. De fons, la càlida fressa dels yaks, dispersats una cinquantena en l’estret espai en el qual convivíem tots plegats. Animals feixucs i potents, de cornamenta desafiant, de perfil geperut semblant als dels búfals americans, a primera vista semblen lents, pacífics, indiferents i submisos, però desperten amb esporàdiques reaccions que desvetllen el seu passat més salvatge i indisciplinat.

Els torreons vermellosos uns mil metres per sobre dels nostres caps, ens podrien transportar a un altre món, però el “dalbat” -el típic plat nepalí d’arròs i llenties- que mengem a peu dret ens recorda que estem al Tibet i que l’endemà arribarem al peu del Chomolungma, l’Everest en l’idioma tibetà. Avui ho recordo, mig tremolós, el fred intens, l’aire escàs, la il•lusió plena.