Per fi miro per la finestra i intento escriure una mica. Sospès en l’aire gairebé inexistent a més de 37.000 peus d’alçada, penso que tot plegat és un miracle meravellosament explicable. De la mateix manera que l’enginy i la persistència humanes han permès que aquest aire exigu de molècules inconnexes que escapen cap a l’estratosfera –ja que gairebé res les reté a la terra- serveixi per sostenir un avió de varies tones, penso que el meu destí fins aquí ha seguit un camí similar. Puc pensar en un miracle. Però puc pensar també en un esforç col•lectiu meravellosament explicable. Perquè el camí per tornar a l’Everest ha estat un dels més difícils que he fet mai. Hi penso ara, durant la primera hora de vol, la primera hora de relaxació que em permeto després d’aquest darrers mesos, i sobretot de les darreres setmanes. Al cap em venen tots els moments difícils, de veritable incertesa. I constato que només la fe en el projecte i la fe en mi mateix, m’han permès seguir entrenat i oblidant tots els mals de cap i tots els mals auguris i superar aquells dies en els quals semblava que tot havia d’esfondrar-se. He hagut d’empènyer molt, com mai, i en aquest camí he après que a vegades caminar sense xarxa és la única manera d’aprendre, i sobretot d’arribar al final del fil sense caure.

L’avió segueix el seu curs inalterable, i mentre veig la meva cara reflexada al vidre, sobreimpresa en l’immens mar de núvols que sura per sota nostre, impassible, feixuc, com una massa arremolinada de somnis de plata, no puc deixar de commoure’m quan hi descobreixo també les cares de tots els que han ajudat a empènyer al meu darrere. No hi ha cap projecte que no surti per la insistència d’un home. Però també és cert, que sense l’alè de tota la gent que s’ha involucrat i que m’ha donat la mà, tot això hagués estat impossible. Sé que els que han estat al darrere quan llegiu aquestes línies us hi sabreu reconèixer, i veureu reflexada a la pantalla de l’ordinador, també la vostra cara. Dels núvols a la vostra pantalla: dels somnis de plata fins als 37.000 peus d’aquest avió, i d’aquesta nau flotant fins a casa vostra. Com deia: un miracle meravellosament explicable. El cor se m’omple de responsabilitat i de compromís amb tot voslatres, gairebé més que amb mi mateix. Per mi, però també per tots vosaltres, intentaré respirar aquest aire lleu, -però capaç de sostenir tones de ferro sense caure-, des del punt més alt de la terra. Avui comença la segona part d’aquest camí tant difícil.
Gràcies a tots!