Divendres passat va començar la 31è edició del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, que amb els anys s’ha convertit amb el referent en el gènere més important a Catalunya i a Espanya, i que ha aconseguit ser un referent també a nivell internacional.

La meva vinculació amb el Festival ve de lluny: des de fer de jurat, passant per presentar-hi algun documental a través del programa Al Filo de lo Imposible, -algun per cert guardonat-, i amb la sort d’haver també rebut dos cops el premi de periodisme de muntanya a la millor publicació.

Cal afegir, que des de fa tres anys, tinc la sort de presentar l’espai El cafè de la tertúlia, un format d’entrevistes a alpinistes destacats obert al públic. Es dona la coincidència que vam inaugurar aquest espai amb en Peter Habeler, el meu més estimat i admirat alpinista de referència durant la meva adolescència, i els que vau ser-hi, recordareu que l’entrevista va ser molt més que una simple conversa.

Des d’aleshores han passat per l’escenari personatges tan rellevants com Doug Scott, -vaig tenir l’honor afegit d’escalar amb ell a Montserrat!-, Carlos Soria i els germans Pou.

Aquest dissabte passat, van ser protagonistes d’aquest espai els simpàtics escaladors, Nico i Olivier Favresse. Els dos germans belgues ja fa uns anys que es van posicionar en l’elit de l’escalada en roca per quedar-s’hi. Formats en els rocòdroms indoor de Bèlgica, i amb un primers anys dedicats en exclusiva a l’escalada esportiva i a la competició, el seu primer viatge a Yosemite els va obrir els ulls a l’univers del Big Wall. Així s’han convertit, compartint sovint les expedicions amb dos altres grans escaladors belgues, en especialistes de l’escalada lliure en grans parets, seguint el camí obert per altres escaladors llegendaris, però portant el límit encara una mica més enllà.

El seu estil és la punta de llança actual de l’escalada en roca. L’objectiu és el d’escalar les vies en lliure, tant les que obren com les que repeteixen, i no abandonar la paret fins que ho aconsegueixen, intentant encadenar els llargs a vista però assajant-los si és necessari. I ho fan en parets extremes, des del Karakorum fins a la terra de Baffin (Alaska), passant per Groenlandia, Veneçuela o la Xina.

El compromís amb ells mateixos ja no és només el d’escalar una paret, sinó que hi ha un gran valor afegit: escalar-les en lliure. Un esforç que requereix una gran dosi de preparació purament esportiva, amb un afegit molt important de capacitat mental i de valentia. I tot plegat cimentat per quelcom encara més important: el valor ètic de mantenir aquesta filosofia fins al límit, quan el més fàcil podria ser desentendre-se’n en les situacions més difícils.

Esperit lliure, en l’escalada i en la vida. Tot una lliçó d’aire fresc i de regeneració en el món de l’escalada.