Escalar com abans

El cas és que després del primer tast d’aclimatació, aquests darrers dies se’ns obria un ventall de possibilitats enormes. I el desig és una cosa i la realitat una altra.
Ens quedaven moltes incògnites per resoldre abans d’atacar el cim. En primer lloc i la més evident, la d’equipar el camí entre els Camp 2 i 3, la part més tècnica de la muntanya. En segon lloc conèixer una mica les forces de la gent que aquesta any vol intentar el Gasherbrum I. I en tercer lloc comprovar exactament quanta neu hi ha a la muntanya, sabent d’antuvi, per les noticies que corren per la resta de les muntanyes i per la simple observació, que aquest és un any de molta neu.
Precisament va ser aquest darrer factor el que ens va fer descartar la ruta habitual per pujar al C3, el conegut corredor japonès, via oberta l’any 1986 a la vessant nord-oest de la muntanya. I el vàrem descartar perquè ens va semblar, comparant les fotos d’altres anys, que estava molt carregat de neu, factor que el convertia en molt perillós i esgotador a l’hora de pujar-hi per la profunditat de la neu. Uns quants centenars de metres just a la dreta, el Yannick em va suggerir una alternativa que semblava tenir menys neu. La veritat és que no havíem consultat cap altra opció, i no teníem en aquell moment constància de cap ruta per aquells zona. Però el cas és que segurament deu coincidir amb un itinerari alemany o suís dels anys 1982 i 83 respectivament, però no ens queda clar. L’itinerari busca unes diagonals lògiques que van a buscar el que crec que és l’esperó final del recorregut japonès. Seria genial si algú ens podés donar una informació precisa, per simple curiositat.
Un cop al Camp 2, tothom va convenir que el Yannick i jo seríem els que obriríem l’itinerari, i que la resta de la gent aniria al darrere proporcionant la corda fixe. Bàsicament hi érem nosaltres, el grup taiwanès (tres nois i dos portejadors), l’italià Simone i el seu portejador, i l’americà Nick Rice. Van ser dos dies de molta feina i al final hem col•locat uns mil metres de corda, que es diu aviat. I la veritat és que al primer terç inferior, hi havia més neu de la que en principi semblava. Com a referència, em va costar més d’una hora completar els darrers cent metres de recorregut per enllaçar amb l’esperó japonès. Neu profunda en rampes de 45-50 graus. Per dir-ho ras i curt, una feina esgotadora. Però tècnicament també difícil, ja que costa trobar punts d’ancoratge sòlids en un espai on la roca és molt mediocre. La part final de l’esperó, oberta pel Yannick, és la part més espectacular de l’itinerari. H ha tanta neu, que el corredor japonès, que s’esmuny avall per l’altre vessant de l’esperó, es podria baixar amb esquís.
El segon dia d’equipar vàrem arribar per fi al Camp 3, situat a 7060 m. Era tard, cap a les sis de la tarda, quan els quatre vàrem posar els peus al magnífic mirador del Camp 3. En Yannick, en Tom, en Sadiq i jo, vàrem ser els primers de la temporada en fer-ho. La resta de la gent que anava per darrere va anar tornat-se enrere en diferents punts de l’itinerari. I això va provocar una certa descoordinació amb els que ens feia falta al Camp 3, i que va comportar que passéssim una nit divertida al Camp 3, però aquesta és una altra història.
En qualsevol cas, només voldria destacar la feina voluntariosa i honesta del grup taiwanès, així com la del seu fortíssim i simpàtic portejador, en Ali Hussein.
I sobretot el privilegi d’escalar llarg a llarg amb el Yannick, durant dos dies i mil metres de recorregut. Tot un privilegi viure una mica d’alpinisme del d’abans al seu costat. Si aconseguim pujar, aquest Gashernrum I ens l’haurem ben guanyat!