Avui dimecres 30 és dia de posar ordre a tot el que va succeir ahir. Entenc que les opinions donades en calent no són les definitives i que ha calgut parlar aquest matí amb els equatorians per extraure les conclusions justes. S’ha d’entendre que a més de 8000 metres d’alçada i amb les comunicacions tan difícils, és fàcil que cadascú es construeixi la seva pròpia pel•lícula i que hi hagi uns certa disparitat. Els fets són els següents.

Dia 29. Mentre el Retemba i jo preparem l’esmorzar al Camp 2 (7600 m), a les 7AM el Nacho ens comunica des del CB Avançat que el sherpa del equatorians, en Dawa, té problemes al Camp 3 (8300 m) i que esperen ajuda. Avui hem sabut que només sortir de la tenda per a intentar el cim la nit del 28 al 29, en Dawa es va desmaiar i per tant van avortar el seu intent. Però nosaltres només rebem la primera notícia inconcreta, és a dir que el sherpa tenia problemes i que esperaven ajuda. Amb el Retemba arribem a un acord abans de sortir cap dalt: si al final no és tan greu i els dos equatorians van baixant amb el sherpa, mantindrem el nostre pla d’arribar al Camp 3 i intentar cim la nit del 29 al 30. Si la situació és més greu, avortarem l’atac per a ajudar a baixar el sherpa. El Retemba s’avança perquè va amb O2 i jo pujo més lent. Les hores van passant sense més informació. Truco diverses vegades al Nacho, però ell tampoc rep cap notícia del Camp 3, i per tant mentre vaig pujant l’angoixa davant la manca d’informació es va incrementant: estic sol, a més de 8000 metres, el cap no para de pensar i a cada passa que dono vaig intuint que allò pot ser el final de tot plegat. Però també la por de trobar-me en una situació difícil s’afegeix al desencís de veure que aquell magnífic intent de cim pot acabar en res. Una barreja de sensacions que dura quatre hores, viscudes en la soledat absoluta, el temps que esmerço en arribar al Camp 3. Uns quaranta cinc minuts abans però, el Retemba em truca. Entenc que està a 8200 m, amb els equatorians i el seu sherpa, i per tant, interpreto que estan baixant tots plegats ja que el Camp 3 està a 8300 m. Parlo amb l’equatorià i em diu que el seu sherpa està bé i que baixa amb el Retemba. I em proposa que donada la situació, intentem el cim plegats sense el Retemba. Li dic que la idea m’atrau, però que abans vull trobar-me amb ells i que ho discutim plegats. Parlant aquest matí amb els equatorians, m’adono que la informació és errònia, i que en veritat m’estaven parlant des del mateix Camp 3, i que just el Retemba es disposava a començar a baixar amb el Dawa. Continuo pujant doncs amb una idea equivocada de la situació. Els minuts van passant, supero més i més murs amb la idea que aviat em trobaré a tot el grup, ja que quan vaig parlar amb ells, en principi jo em trobava a uns 8100 m, és a dir bastant a prop d’ells. Però la trobada no es produeix mai i això comença a desesperar-me. Intento trucar diverses vegades al Retemba sense èxit: deu tenir el walkie apagat! Començo a accelerar el ritme ja que intueixo que hi ha quelcom que no he entès bé. I efectivament, al cap d’uns quaranta cinc minuts arribo gairebé al Camp 3, on coincideixo, uns trenta metres per sota, amb el Retemba i el sherpa dels equatorians. Són les 11h20 AM. M’adono doncs que la situació és greu. El Retemba em diu que ha trigat 45 minuts en baixar-lo només aquells trenta metres escassos. Li pregunto on són els equatorians i em contesta que a la tenda. Em pregunta si vull intentar el cim. Li contesto que de cap manera, que cal baixar al Dawa com sigui, i que havia entès pel walkie que baixava bé. Sense més dilació i amb els nervis afegits al cansament dels 8300 m em disposo a fer allò que mai havia imaginat que hauria de fer: clavar les meves primeres injeccions. M’estreno amb nervis a 8300 m, agafo les xeringues, les agulles, les dues amolles de dexametazona de 4 mg. I segueixo allò que sempre em van explicar: escapçar el cap de l’ampolla, absorbir amb la xeringa el líquid, uns copets per fer pujar l’aire, treure part de líquid, i endavant, clavar l’agulla a l’espatlla i injectar el líquid. Ho repeteixo un altre cop, prèvia pèrdua inepte i neguitosa d’una de les agulles. Acabada l’operació, la tensió i l’angoixa viscudes durant les quatre darreres hores, i conscient que l’Everest s’ha acabat, exploten amb un plor descontrolat i ofegat amb el Retemba, abraçats els dos, sota la presència poderosa i tant propera de l’Everest. Estic espantat perquè no sé com baixarem aquell home per aquell terreny tan difícil i llarg. Crido a la tenda dels equatorians, uns trenta metres més amunt. Els dic que cal baixar aquell home com sigui. Comencem a baixar, en Retemba i jo, i aleshores es produeix un miracle inoblidable: el Dawa es posa dempeus, i comença a caminar lentament. Mai abans havia vist els efectes d’aquesta medicina en un home amb edema cerebral –el que suposem que tenia-. Però el cas és que l’home reviu. El Retemba i jo, amb paciència i amb molt de compte, l’anem ajudant fins baixar-lo, al cap d’unes hores, al CB Avançat.
Aquest matí he hagut d’aclarir algunes coses amb els equatorians. Com sempre, abans de jutjar la gent cal parlar amb ells, i pot ser que algunes de les opinions que ahir tenia al respecte, van ser precipitades. Els equatorians van estar tota la nit intentant reanimar aquell cos gairebé inconscient i que ja no responia. Pel matí van demanar ajuda, ja que no es veien en cor de baixar-lo sols –de fet era impossible-. Pel que m’han explicat no tenien dexametazona i de fet, penso que sense aquelles dues injeccions, hagués estat impossible baixar-lo, fins i tot entre tots quatres. Li van donar diamox durant la nit, i sembla ser que només va començar a reaccionar pel matí uns deu minuts abans que arribés el Retemba. El Retemba va començar a baixar el Dawa i ells van decidir esperar que arribés jo, suposo que amb la intenció de tornar a intentar el cim la nit següent, la que em tocava a mi. Es pensaven que el Retemba i el Dawa baixaven bé i de fet diuen que malgrat estar a prop, el van perdre de vista, fet que els va induir a pensar que baixaven ràpid, crec –i aquí em permeto exercir la meva opinió- més moguts pel desig que per la realitat. Va ser quan van sentir els meus crits que van adonar-se que estaven més a prop del que pensaven. En veure que començàvem a baixar, van preparar-se per fer el mateix, però ja no ens van agafar.

Aquests són els fets tal i com els vaig viure jo, i tal i com els van viure els equatorians, segons el que m’han explicat-. Ara no tinc ganes ni forces per jutjar ningú: la situació no va ser gens fàcil per cap dels que estàvem allà dalt. I cal entendre també la frustració dels equatorians, que portaven dos anys preparant el projecte. On és la realitat doncs? Tampoc ho sé del cert. Vam, vaig cometre algun error? Segur. El cert, és que el destí va posar una nova barrera i un nou dilema, entre l’Everst i jo. Ara només puc dir que per tot plegat, per la por, per l’angoixa viscuda durant quatre hores, pel desencís, per la frustració, pel cansament mental i físic, tot plegat, a 8300 metres d’alçada i sense oxigen, va ser un dels dies més durs de la meva vida.