Acostumo a aixecar-me aviat. Aprofitant que els matins són clars i nítids, passejo tranquil·lament pels voltants del Camp Base, abrigat fins les orelles: fins que no arriba el sol, el fred és intens. L’Everest presideix l’escenari encara a l’ombra. A la banda est de l’ampla vall on estem instal·lats, -conca glacial de l’antiga glacera que baixava de l’Everest fa milers d’anys- hi arriba el privilegi dels primers raigs de sol. Impossibles i fràgils torreons de roca remunten la falda de la vall. El cel a trenc d’alba és d’un blau uniforme, sense dissidències cromàtiques, una blavor que hi afegeix el contrast necessari i just als tons ocres de la terra del Tibet. Les primeres perdius voleieu al nostre territori. De tant en tant alcen el vol matusser i pesat, de pocs metres, sense grans pretensions, mentre per sobre, de tant en tant, el vol senyorial i superb d’alguna àguila o voltor, exerceix el seu domini altiu i contundent. La primavera va obrint-se pas també aquí al Camp Base Xinès. Demà marxarem cap al Camp Base Avançat, a dos dies d’aquí i just al peu de l’Everest, on ens instal·larem gairebé durant tota l’expedició.

Fa dos dies i com a procés d’aclimatació, vam anar fins al Camp Base de la majestuosa Cara Nord de l’Everest, que accedeix directament al peu de la cara nord, i a no confondre amb el nostre Camp Base Avançat, que dona accés a l’aresta nord, la via per la qual intentarem l’Everest. Aquest és un lloc de pelegrinatge que sempre he visitat quan he estat al Tibet. De fet hi vaig estar instal·lat els anys 1995 i 2006, amb sengles intents a la Cara Nord directa, concretament pel prestigiós Corredor Hornbein. El racó és bucòlic, el darrer punt amb indicis de vida, ben protegit i encatifat d’una miraculosa gespa i un petit estany, ara sec. A l’oest, el Pumori treu el cap entre cims imponents però desconeguts. I al nord, la gran cara nord de l’Everest s’alça durant 2600 metres directes fins al cim. L’indret és espectacular, dotat d’una espiritualitat que no sabria definir amb poques paraules. L’Everest s’alça inquietant, amb aquesta barreja estranya de bellesa i desafiament extrem. Als seus peus, l’extensa i ampla glacera, obra el camí als penitents de gel, que semblen fer-ne reverència amb una permanència gelada i intemporal. L’espai és ample, dominat per un silenci faraònic, i el temps sembla haver quedat presoner d’un espai aïllat de la resta del món. Aquí, ben a prop, hi ha la tomba del Xavi Lamas, el nostre amic que va morir l’any 1995. Sento la seva presència en tot l’espai immens. Tanco el ulls i veig la seva cara, amb una perfecció sorprenent. M’és difícil no parlar-li una estona, i escoltar les seves paraules ressonar a dins meu. Ho deia abans. Aquest és un punt especial de la terra. Un indret que representa un túnel en el temps. Hi conflueixen records contraposats, d’amor i ràbia, de somriures còmplices a mig camí, d’un imprecís i confús veredicte. Ho repeteixo, l’espai és immens, adimensional, i els esperits del Xavi i de l’Everest semblen volar lliurement i entrecreuats entre els abismes infinits d’aquestes muntanyes.