El dia 23 de maig no havia de fer tant de vent. Mentre pujàvem per l’aresta nord tots els cossos penjats de la corda fixe s’inclinaven amb iguals graus per vèncer la força del vent. I tots paraven i es protegien en un gest inútil que al mateix temps intentava evitar l’inevitable, cada cop que vèiem com una ràfega de vent escombrava tota la cara nord fins arribar a l’aresta, on el vent encara s’accelerava més. El dia que havia de ser un dia plàcid es va convertir en un infern. Els primers cinc-cents metres discorren per una ampla aresta de neu, constant i avorrida, i sense cap mena de protecció, a plaer del vent. Fins que no vam arribar a les roques que marquen els 7500 metres vam ser víctimes de l’indret més ventós de l’Everest. Tres hores fins que no ens vam poder protegir un xic enmig d’unes roques que de mala manera ens van permetre fer el primer glop de beguda mentre esperàvem el nostre sherpa, el Retemaba, que al cap de mitja hora, amb cara de patiment es reunia amb nosaltres. El lloc és un mirador fantàstic, però al mateix temps es tracta d’una llarga aresta de roca poc atractiva per a instal•lar-hi un campament. Les plataformes ara parcialment desocupades després que les primeres expedicions fessin cim els dies 19 i 20, es van succeint mentre vaig grimpant entre les roques fent funambulisme entre el vent intens. Finalment arribo a l’indret on vam deixar el dipòsit feia tot just uns deu dies. Les plataformes, abans ocupades, ara estan lliures, i deso la motxilla a la que em sembla que és més gran. Al cap de poca estona arriben el Retemba i el Nacho. A crits malgrat la poca distància els indico el lloc triat. El Retemba deambula una llarga estona al voltant del dipòsit mentre uns altres alpinistes intenten muntar-hi una tenda. Li repeteixo diferents vegades el gest de que m’apropi la tenda per començar a muntar-la. No entenc ben bé què em diu. Començo a preparar la plataforma traient les pedres grosses i alguna brossa abandonada. Torno a dirigir-me al Retemba, no entenc tanta lentitud. Tots estem cansats, el vent és fort i ens irrita permanentment, el fred es cola per llocs impossibles a través de la roba i per això tenim pressa en muntar la tenda i aixoplugar-nos. El Retemba se m’apropa a cau d’orella. M’ho ha de repetir tres vegades, no fos cas que, malgrat la curta distància, el vent s’hagi endut algunes paraules claus i no entengui el que m’està dient: “no hi ha res, algú s’ha endut el dipòsit. Tot excepte la tenda”. Els segons de silenci s’eternitzen mentre miro al Nacho. Li tradueixo immediatament. Profundament malhumorat, la seva primera reacció és que hem de baixar al CB, que no hi ha res a fer sense menjar, ni gas, ni l’ampolla d’oxigen que li cal al sherpa per acompanyar-nos l’endemà fins al Camp 3. Enmig de la confusió, tots pal plantats enmig de la plataforma, ens mirem durant una llarga estona sense decidir res, mentre el vent es burla del nostre destí. Proposo muntar la tenda i ja veurem. Es diu fàcil, però triguem ben bé una hora en muntar-la, una maniobra que normalment ens costa cinc minuts. El vent és tan intens que a vegades ens hem de tirar sobre al tenda a mig muntar. El Nacho s’hi està a dins de contrapès perquè no voli, però també patim perquè voli la tenda amb ell a dins. Quan ho hem aconseguit jaiem tots a dins durant una bona estona, també en silenci. Hem aconseguit un sobre de menjar xinès i una bombona de gas abandonats pels anteriors inquilins de la plataforma. Al mateix temps el nostre amic Andrew Lock quan coneix la nostra situació, ens ofereix tonyina, una sopa i una sobre de Tang. Poca cosa, però malgrat tot creiem que podem superar la situació.
La nit es fa llarga i penosa: l’intens vent s’acarnissa amb la tenda i els 7700 metres sense dormir gaire es fan notar al nostre cap atordit i embogit pel vent i l’alçada. Pel matí el Nacho em confirma que no es troba bé. Una faringitis o una bronquitis l’han debilitat molt. Estàvem disposats a pujar al Camp 3, però em comunica que ell abandona, que així no pot. Li explico al Retemba. Per la seva mirada puc entendre què em proposa. Durant uns segons dubto: l’atac al cim és força a prop, ja està molt avançada la temporada i segurament sigui aquesta la darrera oportunitat. Però no pot ser, hem arribat fins aquí junts. Aleshores li pregunto al Nacho si creu que si baixant es pot recuperar ràpid i si ho voldria tornar a provar. Em contesta afirmativament. Miro al Retemba i li comunico al meva decisió. Baixarem, ens recuperarem d’aquella mala nit i ho tornarem a provar. Desmuntem la tenda amb un fort disgust. El vent continua essent fort i dipositem pedres ben pesades sobre al lona groga de la tenda. Abans de baixar m’acomiado de l’Andrew Lock que es prepara per pujar cap al Camp 3. L’abraço emocionat i li desitjo tota la sort del món. També miro cap amunt, sense saber ben bé si hi tornarem. Mentre baixem, el fort vent, cruel, s’enduu totes les meves esperances. Encara que no del tot.

Nota: A hores d’ara, les 13h del 25 de maig, no sabem si l’Andrew Lock ha fet cim. El Nacho es troba millor i està sota tractament d’antibiòtics per una faringitis. Malgrat que estem més cansats que mai, tenim la il•lusió, si es confirma el pronòstic, de tornar-ho a provar els dies 29 o 30 de maig. És possible que qui ens robés el dipòsit, fos un alpinista xinès que intentava l’Everest d’una manera fugitiva (sense permís i sense suports) i que fou “detingut” més tard per l’equip tibetà de rescats.