El meu intent per intentar completar la meva aclimatació ha acabat frustrada en dues ocasions consecutives i per diverses raons.
El passat divendres 6 vàrem pujar al C1 (6600 m) per intentar pujar al MakaluLha el dia següent. Lha vol dir collada, i el MakaluLha és el coll que, situat a 7400 m separa el Makalu del KangsungTse. I és on normalment s’estableix el Camp 2.
El vespre del dia 6 vaig saber que el Jesús Morales no es trobava gaire bé. Vaig anar a dormir amb certa inquietud, la suficient per no aconseguir dormir massa. Pel matí ben aviat, vaig tornar a comunicar amb el CB, i vaig aconseguir parlar amb el Jesús. Seguia igual, i pendent de que volés l’helicòpter. Tement que la cosa es compliqués, ja que el temps per volar no era gaire bo, vaig decidir baixar pel que pogués passar. Afortunadament, i gràcies a la insistència i la comunicació amb el Mingma –el cap de l’agència amb la que treballem-, i amb el Jofre, el pilot de la Pobla que treballaal Nepal, l’helicòpter va volar força aviat, un vol però, que intueixo va ser una mica límit per la situació meteorològica.
Des d’aquí, donar una abraçada i mots ànims un cop més al Jesús.
El dia següent mateix vaig tornar a pujar al C1 amb la mateix intenció, la d’arribar al MakaluLha el dia següent. Tot i la nevada durant la pujada, al capvespre el cel es va esclarir, premonició d’una jornada acceptable. Però ja dins al tenda vaig començar a notar una certa inestabilitat intestinal, que de fet ja havia donat alguns símptomes uns dies abans.
En plena nit la cosa va anar a pitjor. I va ser quan em vaig adonar de que la meva aclimatació era més que notable. Ho dic per la velocitat amb que sortia del sac, em posava les botes i corria uns metres més enllà de les tendes per a prosseguir amb l’alliberadora evacuació de fluids. Una maniobra que explicada així sembla banal i intranscendent, però tenint en comte el -20 graus i la lleugera brisa mortal, es convertia en una veritable epopeia. Així fins tres vegades. Si ja és prou difícil conciliar la son en alçada, en aquestes circumstàncies la nit va ser exactament un suplici.
De bon matí, a les 6h30, després d’una darrera evacuació, vaig fer camí cap al MakaluLha. Al principi de la part vertical de la corda fixa, la meva fisiologia totalment descontrolada va tornar a requerir un servei d’urgència. Arribats a aquell punt, vaig témer que si continuava així, penjat de les cordes en la part vertical, no tindria cap possibilitat d’alliberar-me de l’arnés i possibilitar una maniobra més, amb la subsegüent empastifada, irreversible per la resta de l’expedició.
Així que vaig decidir baixar al CB. I aquí segueixo, ara amb el dubte de si cal tornar a provar de pujar al MakaluLha per finalitzat l’aclimatació o si la propera vegada ha de ser la de cim.
Ferran! Molts ànims i energia per vèncer el que sigui que et ronda pels intestins!!!! Explica’t com ho expliques fa gràcia i tot, però no em vull imaginar el què suposa aquesta situació en l’entorn on estàs… D’altra banda, des d’aquí també m’agradaria agrair-te que estiguessis al costat del Jesús en la mesura de les teves possibilitats en tot moment! I desitjar-te que tot s’encarrili de nou i puguis fer cim! Una abraçada molt forta!