La vida no és Hollywood

Una de les coses que més em fascinen de les pel·lícules que tots identifiquem sota la marca Hollywood, és que malgrat que ja en coneixem el final, les seguim veient amb entusiasme. El guió inicial de “noi coneix a noia” té sempre un final previsible, malgrat totes les dificultats i les vicissituds viscudes, en forma de matrimoni o d’amor etern, amb la imatge del petó final.
Una cosa semblant ens ha passat aquest any, però amb un gir argumental final inesperat. Jo venia aquí amb més incògnites que mai. Una nova ruta, amb esquís, en una muntanya que no coneixia, però això sí, amb un equip formidable, que vulgueu o no, també em posava una mica de pressió per voler estar a l’alçada dels meus companys. No podeu imaginar la quantitat de dubtes que he anat superant i esvaint durant aquests vint dies. On són els perills? Com superar-los? Com arribar al C1? Seré capaç d’esquiar a més de 7000 m? Serem capaços de superar el serac que l’hivern va deturar en Simone Moro? Sabrem trobar el camí adequat? Hi haurà perill l’allaus? I la part final, per on passarem? I molts més dubtes i angoixes que no tinc espai per citar.
Doncs la nostra pel•lícula consistia en que una colla de bons amics anaven superant miraculosament, i amb eficiència, tots aquests entrebancs. De tal manera que l’espectador, i també en el meu cas, un dels protagonistes, intueix que el final serà el previsible: la tendència cap a l’èxit, la idea que aquesta història hauria d’acabar bé sí o sí.

Però hi ha hagut un gir argumental final que ens ha esguerrat el final feliç. El dia 11 vàrem sortir del darrer camp, situat en un espectacular collet a 7400 metres d’alçada. Però cap a les 6 de la matinada, a gairebé uns 7800 metres d’alçada, i força a prop del Coll Bazhin, on comença l’aresta final que tan brillantment va escalar Herman Buhl en la que va ser la primera ascensió del Nanga Parbat venint del vessant de Rakiot, el fort vent que venia augmentant progressivament, ens va fer dubtar. Malgrat estar visualment a prop, tots sabíem que encara ens quedava molt, i l’aresta es veia molt més entretinguda del que es podia esperar. Aquests dubtes, sumats al fet que el retorn és llarg i compromès, van declinar la nostra decisió: tornar al Camp 4.
Un cop al Camp 4 vam valorar la possibilitat de quedar-nos i tornar-hi l’endemà. La veritat és que jo em trobava molt cansat, o potser notava una mica massa l’alçada, o totes dues coses alhora, però el cas és que em vaig espantar una mica i tenia clar que el dia següent no estaria per pujar.
En rutes com aquestes no et pots baixar sol, així que en Yannick i l’Hélias van decidir que abandonaven i baixaven amb mi. El mateix dia, cap al tard arribàvem al CB.
Com us podeu imaginar, l’endemà jo em sentia una mica culpable. Potser si haguéssim esperat un dia ho podrien haver aconseguit. El cas però, és que al persistència del fort vent de l’endemà, ho hagués tornat a posar difícil, però no se sap mai.

Així que el final amb matrimoni de la nostra pel•lícula no ha estat possible. Però sí que puc dir que ha estat una de les històries més maques de la meva vida, amb més sensació d’aventura que mai i sobretot amb un sentit d’amistat que no s’esborrarà mai. Aquesta ha estat la nostra història, sense matrimoni, però amb un gran petó final. En Yannick i l’Hélias han demostrat que són colossals, com alpinistes i com a persones.
Avui en Yannick s’ha marxat. El seu temps s’ha acabat. La seva marxa m’ha entristit més encara. I jo, després d’haver-ho donat tot, em sento més buit que mai. Amb l’Hélias decidirem si intentem o no la ruta normal. Canviar de xip aquí costa molt. I suposa començar de zero, de nou, la idea d’escalar el Nanga Parbat. No és gens fàcil.