Escric des d’un “Lodge” situat a la carretera de pas de Tingri. Com passa en moltes poblacions del país, el poble s’ha anat desplaçant de l’antic i originari nucli cap a la carretera que uneix la frontera amb Lhasa, la capital del Tibet. Els camions i els cotxes escadussers passen a gran velocitat, aixecant una polseguera considerable i envaint la tranquil·litat amb un eixordador toc insistent i absurd del clàxon: ja gairebé ningú para a Tingri. El que va ser un poblat molt emblemàtic del Tibet, lloc de partida de les mítiques expedicions antigues, s’ha convertit en un poble de carretera. Al Lodge em serveixen un te ben calent; a fora fa fred. Unes noies joves, vestides d’occidentals, juguen a cartes i consulten el mòbil cada dos per tres. La modernitat ha arribat ja fa temps al Tibet. Cada cop amb més insistència.

Però l’entorn continua, per sort, inalterable als nous temps. Tingri presideix una de les planures més impressionants de la terra, d’una extensió vasta que relaxa la vista. L’hivern comença a deixar pas al verd tímid, però les tonalitats estepàries encara dominen l’horitzó llunyà. Els rius s’obren pas amb mandrosa parsimònia, fent amples marrades i oferint el reflex llunyà del cel de l’Himàlaia. L’ambient és nítid, tant clar que hom pot veure amb claredat qualsevol detall a centenars de quilòmetres. L’espectacle però quedaria incomplert si no fos gràcies a un cel estratosfèric, d’un blau metàl·lic pur i uniforme, que domina l’escenari per donar-li encara més amplitud i grandiositat. Des dels turons dels voltants, s’hi poden intuir ramats de bestiar, deambulant erràtica i pausadament; i els poblats més apartats de la carretera, situats sempre al peu dels turons per protegir-se del vent. Pel nord, la planura de Tingri limita amb una serralada agresta, àrida i ben seca, sovint esquerdada per les aigües sense obstacle, d’unes tonalitats ocres que sovint contrasten amb la grisor intensa dels núvols del capvespre. Pel sud, el límit és l’espectacle del Déus. L’Himàlaia s’alça amb opulència. I per sobre de tots els cims, l’Everest o Chomolungma, treu el cap amb el dret que confereix la majestuositat.

Un Déu per als Tibetans, suposo que també per les noies que juguen a cartes i que “xatejen” pel mòbil. Demà arribarem als seus peus. Que la seva magnanimitat ens protegeixi.