Des de fa uns dies plou sense fer gaire soroll, com si algú hagués decidit que és d’estricta necessitat, però sense voler molestar gaire. Els dies grisos van caient un darrere l’altre i un cert ambient d’atonia es va apoderant del nostre Camp Base. Hem entrat a la pitjor fase d’una expedició: portem aquí gairebé un mes, les forces mentals i físiques ja comencen a debilitar-se, i tenim la sensació de que no avancem, i de que cada dia passa el mateix, i quan ja no comences a diferenciar els dies, aleshores el temps s‘escola vertiginós i sense aturador. Són dies crítics, d’una certa depressió si et descuides. Per res ha ajudat que ahir una esllavissada de pedres sepultés part del Camp 1, tendes dels coreans i dels taiwanesos que no estaven tan protegides com la resta. Estem pendents de si es retiren o no.
Per sort però tenim alguns recursos, o en tot cas, és urgent trobar-los, per anar passant els dies i no obsessionar-se amb tot plegat. Per una banda tinc la música. Quan m’enyoro de veritat tinc tendència a escoltar coses de casa, perquè com va dir algú, “la meva llengua és la meva pàtria”. Així que sempre porto algunes joies que em fan somriure per dins.
Comencem. Un dels meus discs preferits, el “Jardí tancat” de la M. Del Mar Bonet, el millor disc mediterrani que mai he escoltat, amb una joia com “Cel d’horabaixa”, que em transporta a la meva infantesa banyada pel Mediterrani, i que evoca l’amor per la natura. No es pot cantar millor.
També escolto el meu admirat i eclèctic Adrià Puntí, i trobo una llàstima que el binomi amb l’altre geni, el Quimi Portet no tingui continuïtat. Em sembla de lo milloret que ha creat la música catalana. Però és clar, també els Antònia Font –el grup més genial en català -, els Sopa de Cabra, unes dosis de Manel, i quan estic més tendre, m’encanta el “Terra trencada” de la Beth. Però sempre acabo amb en Lluís Llach i el seu darrer concert a Verges. El nostre referent empordanès és una asímptota musical inevitable.
Evidentment també escolto música espanyola i anglosaxona de tot tipus. Però repeteixo que quan un està enyorat té tendència a escoltar la música amb la llengua de la teva mare.
Pel que fa a la lectura, aquest any l’he encertat de ple. Val a dir d’antuvi, que ambdós són propostes directes del meu germà, que és el veritable humanista a casa nostra. Per una banda he acabat el “Camí de Sirga” que vaig començar al Makalu. I haig de dir que l’escriptura d’en Jesús Moncada és de les millors que he llegit mai. I podria dir que és una de les millors literatures que han passat per davant meu. Si mai escric, voldria fer-ho com ell.
Però ara estic llegint un llibre diametralment oposat, el “Jo Confesso”, que em sembla una novel•la simplement enorme. En tot cas ideal per a un Camp base: entretinguda, erudita, apassionant i una lectura que enganxa des del principi.
Consideracions a part, ara estem vivint els dies més durs de l’expedició, i més venint de la recent decepció per haver estat a unes hores del cim, i perquè les notícies des de fa temps no acaben de ser bones.
Així que de confessar que des de fa un temps ja he començat la meva particular guerra psicològica contra l’abatiment. És una lluita que ha de ser constant i activa, i que no permet fissures.
Força!!!!!
Estem amb tu, amb vosaltres.
Mai és comparable l’esforç mental i físic que feu amb la nostra malenconia estiuenca, barrejada de mandra i de calorosa desidia.
Justament per això, necessitem del vostre esforç ja que ens fa ser més valents amb els petits reptes diaris, i no defallir.
Us necessitem per emmirallar-nos, per adonar-nos que la força resideix en un mateix, en una mateixa.
Que no em puc queixar de realitzar el petit esforç diari que em toca fer.
Que cal que t’observi a tu, que el teu exemple, que el teu valor, que la teva força marqui la meva drecera.
Endavant i força!!!!!
Ferran desde Catalunya estem pendents de tu i et fem costat. Molts ànims Bou.