Una breu nota abans de marxar. Aquest migdia hem decidit atacar el cim el dia 20 i no el 21 com tot semblava apuntar. Això ens obliga a sortir demà dijous del CBA, ja que l’ascensió, tal com la tenim plantejada, ens costarà quatre llargs dies. Per no haver d’insistir-hi més, aquest és l’ordre dels dies: dijous fins al Camp 1 (7000 m), divendres fins al Camp 2 (7700 m), dissabte fins al Camp 3 (8300 m) i diumenge si Déu vol, fins al cim.

81. Ferran Latorre Cat14x8000 - Coll Nord

Us escric en el moment culminant del capvespre. Avui no puc negar que em costa escriure. Surto a fora un moment i contemplo l’espectacle meravellós del declivi del dia. Ho intento fer amb ulls d’amor. És curiós com aquest lloc, que tant ens ha encisat, des de fa uns dies s’ha convertit en una feixuga presó. Es fa difícil explicar com la tensió del cim, com l’enyorança, com l’abatiment físic després d’estar-hi durant un mes i el seu corresponent afebliment mental, han provocat aquest curiós fenomen de metamorfosis. Surto doncs amb un esperit renovador. El vent ha parat i el silenci s’ha apoderat de l’espai. El lloc és magnífic i per uns minuts el torno a veure amb ulls d’amor. Miro cap amunt, cap a l’Everest. La muntanya dels meus somnis té un posat llunyà i ferm. Sóc conscient que caldrà patir molt per pujar-hi sense oxigen. Intento imaginar i visualitzar que sóc capaç d’arribar al feréstec Camp 3 (8300 m), sa i ben conscient. Que hi passo aquelles hores cabdals de capvespre, enlluernat pels darrers raigs de sol de la terra, i que ja en plena negra nit, sóc capaç d’aixecar-me un altre cop i posar-me a caminar cap al cim, envoltat durant hores per la misteriosa i angoixant foscor. Imagino que seré capaç de veure sortir el sol per sobre del segon esglaó, i que amb els meus propis ulls podré veure aquell darrer tram que tants cops he vist en fotografies i que tants d’altres alpinistes –alguns tant estimats- han pogut veure amb els seus propis ulls. Finalment imagino també el cim, aquell metre quadrat tant màgic i exclusiu.
Imagino tot això amb amor. També amb esperança. També amb certa por. L’any passat, abans d’intentar el cim, vaig titular aquest mateix post amb el mateix epígraf “Promises to keep”. Mantenir les Promeses, el títol del capítol de cim del magnífic “Everest West Ridge” de T. Hornbein. I aquí estic un altre cop. Mantenint la promesa d’intentar-ho un altre cop. Mantenint la promesa de donar tot el que sé i el que he pogut saber durant aquests anys. Mantenint la promesa de no fallar a tanta gent que m’ha ajudat. Mantenint la promesa d’allò que vaig escriure al Ventosa i Calvell fa 25 anys. Mantenint la promesa de respectar l’Everest i a mi mateix com a alpinista. Mantenint la promesa de tornar a casa, amb els meus. I mantenint la promesa d’estimar-los més que mai.