Punt sense retorn

Demà farà dues setmanes que vàrem arribar al Camp Base i la veritat és que he hagut de repassar dos cops el calendari per creure-m’ho. Aquí a dalt, els dies cauen un darrere l’altre sense adonar-te’n, de tant que s’assemblen els uns dels altres, i si et descuides, en aquesta arcàdia feliç, podrien passar anys i pensar-te que vius en un simple present perllongat. Aquesta és una sensació molt típica de les expedicions, la de caure en una espècie de pou d’atemporalitat.

Al principi va anar tot molt ràpid. En pocs dies vam tocar els 7000 metres i ho teníem tot pràcticament preparat per atacar el cim. Durant els dies de descans va fer força bo, però ja es va començar a entreveure el que ha acabat passant: tenim a sobre el Jet Stream subpolar, que, sense entrar en molts detalls, vol dir molt de vent.

De totes les maners, fa tres dies vam pujar fins al Camp 1 amb l’esperança tímida de que els meteoròlegs s’equivoquessin. De fet, pel mateix Dani Ramírez, em confirmava estranyat que no deixa de ser una certa anomalia que aquest fenomen de forts corrents de vent, baixi tant de latitud en aquestes èpoques. La idea era acabar de portar tot el pes fins al Camp 1 i, si sonava la flauta i canviava la previsió, seguir fins al cim. De pas, fèiem un recordatori a l’aclimatació.

El recorregut fins al Camp 1, és la part més enrevessada d’aquest itinerari. I cada cop més, per la calor persistent, s’està convertint en un laberint de difícil i complex desllorigador. L’accés lògic per la glacera de Diama és gairebé impossible, ja que la glacera està molt trencada. Per evitar aquesta dificultat, el que en Simone Moro ens va suggerir quan va estar aquí el passat hivern, és la de remuntar un corredor de neu molt proper al CB, i que per l’altre costat, baixant 150 metres de desnivell, et porta a la part alta ja de la glacera. La proposta a primer cop d’ull és una bogeria, perquè el corredor té gairebé mil metres de desnivell, i ja per sí sol es podria considerar com una ascensió, amb un tram final de 50 graus. En total, el coll que ens permet accedir a la glacera del Diama té 5400 metres d’alçada, és a dir, 1200 metres per sobre del Camp Base. Però aquest pas és la única solució. Des d’aquest collet, es pot veure part de la llarga glacera de Diama, des de l’entrada caòtica i gairebé inaccessible, fins que gira darrere l’esperó que divideix els vessants oest i nord-oest del Nanga Parbat. De fet, de tant lluny que està, el Camp 1 i la nostra ruta encara no es veuen des d’aquesta gran atalaia.

Amb una curta esquiada per una pendent pronunciada s’arriba a la glacera del Diama. En aquest punt tens la sensació d’entrar en una dimensió desconeguda. Un lloc on gairebé no hi ha estat ningú. Remuntar-la fins al Camp 1 pot costar entre dues o tres hores més, però el més impactant és tenir la sensació de que estàs en un punt sense retorn. La glacera per baix és un autèntic laberint sense escapatòria i el collet, la única porta de sortida, de pujada suposa una incòmode remuntada, i un cop a dalt, la baixada cap al Camp Base, no és cap broma.

I tot això queda registrat en la ment mentre et vas apropant al cim i et vas allunyat cada dia del Camp Base. La sensació de que tots els ponts es van trencant darrere el teu pas. I és aquest factor el que dona valor a aquesta ascensió,ien general a la raó de ser de l’alpinisme.